Habitatge
Societat  /  Habitatge 08/10/2022

Raquel Rolnik: "Alguns barris de Barcelona ja no són barris sinó pur escenari"

Arquitecta, urbanista i exrelatora de l'ONU pel dret a l'habitatge

4 min
Raquel Rolnik exrelatora de l'ONU d'habitatge fotografiada a Barcelona .

BarcelonaRaquel Rolnik (1956) és una arquitecta i urbanista brasilera que va ser relatora especial de les Nacions Unides per al dret a un habitatge digne entre el 2008 i el 2014. Abans, havia format part del primer govern de Luiz Inácio Lula da Silva (2003-2007) com a secretària de programes urbans. Ha passat per Barcelona per assistir al congrés europeu pel dret a l’habitatge.

 Dret a l’habitatge. Com veu avui dia la conquesta d’aquest dret?

—  Al final del mandat com a relatora, vaig compilar-ho tot plegat en un llibre, La guerra de los lugares. El fet que l’habitatge s’hagués convertit en una mercaderia, en un actiu financer global, va desencadenar una crisi. Hi havia grans capitals disponibles que es van ficar en l’habitatge amb una expectativa de remuneració i creixement, i això va provocar una alça de preus tremenda a tot arreu en un moment en què els sous de la gent baixaven. I per acabar de desencadenar l’emergència, països europeus que havien introduït fortes polítiques d’habitatge les van desmantellar i van privatitzar estocs públics per atraure aquests capitals globals que han acabat encarint el parc.

 ¿La situació es repeteix amb l'escalada dels lloguers?

—  Sense una política d’habitatge, aquells que no tenen els ingressos per comprar i entrar en un llarg finançament, només tenien una alternativa: llogar. I llavors ha estat quan s’ha donat l’alça en el lloguer i, com a resultat, crisi miris cap on miris.

 Som en una segona bombolla? 

—  Després de la bombolla immobiliària, vam veure la crisi de l’habitatge en propietat i els desnonaments, i la resposta dels estats (i aquí sí que hi incloc Espanya) va ser l’atracció de més fons d’inversió. Van arribar les famoses socimis, grans propietaris corporatius que s’han llançat a comprar grans estocs i a indexar els preus del lloguer. Avui veiem l’explotació de l’habitatge de lloguer amb l’objectiu principal d’extracció de renda.

 Quin risc social tenen aquestes inèrcies?

—  Privar algú d’habitatge és dir-li que la seva vida no val res, que el que té valor són les expectatives de rendibilitat d’un espai construït com a actiu financer. Per això és urgent i important assenyalar i preguntar on són les polítiques d’habitatge.

 Com es visualitza l'impacte en una ciutat?

—  A Barcelona, com en altres destinacions turístiques a Espanya, la gent es veu privada de gaudir de la seva ciutat, de viure allà on vivia, on té les arrels o les relacions amb la família i veïns. Alguns dels seus barris ja no són barris sinó pur escenari i no un lloc de vida. Aquest és l’efecte de tenir cada cop més concentrat l'estoc residencial en mans inversionistes i també, tot i que ho disfressen de sharing economy, de plataformes com Airbnb que ho posen en lloguers de curtíssima durada. Això passa aquí, però també a París, a Amsterdam, a Nova York...

 Cap on diria que s'han d'orientar les polítiques pendents?

—  Espanya té pendent des de fa molts anys aprovar una llei d’habitatge i ja va sent hora de tenir-la i que incideixi també en els lloguers. Però l’Estat també ha de subministrar fons per produir habitatge i aquí és molt important el paper dels governs autonòmics i de les ciutats: habitatge fora de les mans del món financer, en cooperativa, models alternatius, habitatge públic de lloguer, d’organitzacions socials... i el parc públic. I aquí veig esforços des de Barcelona, però no ha de ser només municipal. Al final es tracta d’introduir competència al mercat amb productes alternatius d’alta qualitat.

 La llei catalana va crear un índex per regular el preu del lloguer que ha estat tombat pels tribunals. ¿És això el que hauria de replicar la llei en què treballa el govern espanyol?

—  És important que es voti una llei en aquest sentit. Hi ha un gran mite al voltant de la regulació, es diu que els propietaris no posaran al mercat els pisos i això no és veritat. L’índex de pujada ha de ser molt consensuat, però hi ha casos al món que demostren que ha estat capaç de frenar els preus. Nova York és la capital mundial del capital financer i tenen des dels anys 70 un estoc d’habitatge protegit on el lloguer és controlat. I això explica que encara trobem diferents capes socials vivint a la ciutat.

 A Espanya, el govern ha traspassat a fons privats Blackstone i KKR la gestió de l’estoc d’habitatges de la Sareb. Què li sembla la decisió?

—  Una gran oportunitat perduda de generar un estoc de lloguer controlat accessible. Posar-lo en mans d'aquests fons és posar el llop a tenir cura de les gallines. Servir en safata la nostra ciutat, el nostre futur i les nostres possibilitats d’accés a l’habitatge a qui no té cap compromís amb l’accés a l’habitatge com un dret humà, un suport essencial per la vida.

 Vostè viu a São Paulo, una ciutat molt més gran que les capitals europees. Com descriuria allà l’emergència habitacional?

—  Avui la situació és una veritable tragèdia, que es veu en l’augment sense precedents de persones que viuen al carrer. Han crescut els assentaments en precari i autoconstruïts a la vora de la ciutat. En paral·lel, hi ha entrada dels grans capitals financers, i la paradoxa és que l’any passat hem tingut rècord històric de producció d’espai construït d’habitatge i rècord històric de persones sense llar.

Vostè que va formar part del primer govern de Lula, què creu que es podria haver fet millor en matèria d'habitatge?

—  El govern Lula va fer un programa ferm que va aixecar sis milions d’habitatges. Per primer cop es va crear habitatge amb subsidi públic, però el problema va ser que les empreses privades que feien les promocions tenien un topall de preu i les possibilitats de guanyar diners depenien de pagar com menys millor pels terrenys. Això va fer que es construïssin en sòl totalment fora de la ciutat, llocs sense transport públic ni infraestructures i equipaments. Això no és promoure el dret a l’habitatge, perquè un habitatge no és només un sostre i quatre parets. Habitatge és accés a fonts de treball, a educació, a cultura i a serveis. Per això serà molt important la revisió del model i espero molt que es pugui fer.

stats