Iñaki Rekarte: “Vam decidir les víctimes a la babalà i a cara o creu qui disparava”

Penedit 19 de febrer del 1992. Santander. Un cotxe bomba esclata. Tres morts. Iñaki Rekarte (1971, Irun) va prémer el detonador en nom d’ETA. Ara publica ‘Lo difícil es perdonarse a uno mismo’ (Península). No busca que l’entenguin, sinó redempció i denúncia

Als seus 44 anys, Rekarte ha passat la meitat de la vida a la presó. Va renegar d’ETA fa vuit anys i va rebre amenaces.
Sara González
19/05/2015
4 min

Serveix pintxos en el seu propi bar a Doneztebe amb la seva dona, i té dos fills. Intenta ser feliç, diu, tot i que sap que la condemna de la memòria serà perpètua. Per una “aventura” sense ni tan sols rumb polític va matar i s’ha passat mitja vida a la presó. Va obtenir la llibertat per la via Nanclares i en fa vuit que va renegar d’ETA. Va obrir els ulls després d’enamorar-se d’una gaditana que treballava a la presó.

Una pregunta senzilla de fer però potser no tant de respondre. Com està?

Doncs sí, difícil. Bé, però amb un regust una mica amarg, perquè no tinc cap necessitat de convèncer ningú que dic la veritat. Per una puta vegada que algú que ha estat dins d’aquesta merda parla clar... i li volen treure els budells.

¿El llibre li està portant conseqüències o amenaces?

Cada cop que obro la boca hi ha un terratrèmol. Però també m’he trobat amb respostes sorprenents. Un mosso d’esquadra em va aturar per donar-me la mà i dir-me que quan ell era jove també era un aventurer.

Però ETA era una aventura?

Amb 19 anys, al principi, ho semblava. En el seu moment, la clandestinitat era l’hòstia. A més, en aquella època ETA tenia suport popular. Quedava el rastre del franquisme i hi havia altres moviments com l’IRA, els corsos i Terra Lliure mateix.

Com i amb quin objectiu hi va entrar?

Va ser la simple aventura. Vaig entrar-hi a través de coneguts d’un amic. Coneixia molta gent de Biarritz quan gent d’ETA hi vivia amb papers. Va ser ràpid. Un vist i no vist.

Però era independentista?

No vaig ni pensar-hi. Amb prou feines havia parlat mai de política.

I per què, doncs?

El meu pare havia estat a la presó i havia sigut torturat sense ser d’ETA. Treballava a Hendaia, on llavors vivien refugiats polítics. De fet, els GAL van matar allà García Goena, que tampoc era d’ETA. Va haver-hi la fuga a la presó de Martutene i, a Irun, on vivíem, van detenir molta gent que sovint passava la frontera, un dels quals el meu pare. No havia fet res i hi va estar cinc mesos.

Com us instruïa l’organització?

Vaig aprendre a fer bombes amb un paper i un croquis. Després feies un curset a França d’uns deu dies, on aprenies a disparar armes, fer trampes o fabricar un explosiu. Primer atemptat, a Irun. Com el van preparar i què va sentir?

Satisfacció. Érem dos. Vam decidir les víctimes a la babalà i a cara o creu qui disparava. Tots dos volíem fer-ho, però li va tocar al meu company.

Com s’arriba a aquest grau de deshumanització?

En aquell moment mates i no sents que estiguis fent res dolent. En realitat, no sé si sents res, vius amb la mort.

Sí que va prémer el detonador a Santander, on van morir tres persones.

Aleshores vaig pensar que havia sigut un atemptat fallit perquè no van morir els policies, però no vaig pensar ni en les víctimes ni en res.

El van detenir poc després.

Sí, i sents alleujament. De sobte, es desinfla tota la pressió. Però, esclar, després ve la tortura i la presó.

¿Entén que el torturessin perquè digués la veritat?

No i sí. Si jugues a futbol ja saps que et poden donar una puntada de peu.

Va tenir por?

Tota l’estona. Al principi tens preparades coartades i mentides. Em torturaven i continuava enganyant. Al final, a base de descàrregues elèctriques i d’intentar ofegar-te amb una bossa, t’ensorres. I això que arriba un moment en què els cops al final ni et fan mal.

Per què es va radicalitzar a la presó?

Tens 19 anys i 30 de condemna per complir. En mig any, l’havia cagat tot el que la podia cagar a la vida. T’intentes protegir i ho fas amb els teus. A ETA al final qui més crida és qui té la raó. Entres en la lògica de grup i ni se t’acut desobeir una vaga de fam o el que sigui. Sents que traeixes un amic. Al final el que t’uneix és la lleialtat mal entesa.

Quan va dir prou?

Amb l’atemptat de la T4 de l’any 2006 i el naixement del meu fill.

¿Es pot ser feliç després d’haver matat tres persones?

Sí, però hi penso cada dia.

¿Ha trobat el perdó dels familiars de les persones que va matar?

Amb la germana del d’Irun, sí. Però amb el pare del noi de Santander, no. Com em pot perdonar? Ni veient-me mort solucionaria res.

De què ha servit ETA?

De res. Per tenir homes com aquest i un problema que no es resoldrà.

Què és ara ETA? Per què no s’acaba?

Fa anys que es va acabar. ETA és una marca que la van agafar canalla com jo que ara no saben com salvar el cul. L’aguanten gent que tenen càrrecs polítics, que en van treure rendiment. Otegi, Barrena, Permach.

Vol la independència d’Euskadi?

No gastaré ni una gota de suor ni de saliva en això. És una estupidesa centrar la teva vida en un tros de terra.

I com veu el procés català?

No crec que aconseguiu la independència. És un problema que s’enquistarà i, per molt pacífic que sigui ara, pot passar a una altra fase.

stats