Isaac Real Chaca: “M’imposa bastant més pujar a un escenari que a un ring”

Tothom li diu Chaca (l’Hospitalet, 1981), el nom amb què firmava quan feia grafitis. També el coneixen així al Gallego Prada, un gimnàs del barri de la Torrassa amb 40 anys d’història on ara s’entrena més que mai per recuperar el títol de campió d’Europa superwèlter. És un referent per als que comencen, i alguns d’ells ho demostren portant samarretes de Rosa Rosario, el grup de rap que comparteix amb dos vells amics -Mr. Pegh i DJ Rona- i amb Dive Dibosso, productor d’històrics del hip-hop estatal com 7 Notas 7 Colores i Mala Rodríguez.

Com et vas iniciar en la boxa?

Vaig començar practicant muay thai, però en un combat em vaig trencar la tíbia i quan em vaig recuperar vaig decidir centrar-me en la boxa. Al cap de poc ja m’entrenava amb la selecció catalana amateur, al CAR de Sant Cugat. Vaig ser campió d’Espanya i vaig fer competicions internacionals, però em vaig adonar que seria difícil arribar a uns Jocs Olímpics i llavors em vaig passar a la boxa professional.

Pels diners?

No, per la il·lusió de poder competir. De diners a la boxa no n’hi ha tants. Jo visc de les classes de boxa que faig al DIR: ja fa set anys que hi treballo.

Està de moda, la boxa?

Sí, la gent abans pensava que la boxa era cosa de garrulos … i això cada cop està canviant més. La boxa es va obrint, la gent es va adonant que els boxejadors som nobles -almenys la majoria, sempre hi haurà algun bala perduda- i també hi ha boxejadors que són universitaris o advocats, com alguns companys meus. En països com Anglaterra i els Estats Units els combats omplen estadis i hi va gent de tot tipus.

La boxa també va ser molt popular a Barcelona fa algunes dècades...

Sí, moltes vegades se m’acosten persones de certa edat i em recorden l’època en què hi havia vetllades cada setmana -al Price i a la Paloma-, quan els combats es retransmetien per la televisió. Ara és dificilíssim...

Com s’entrena un boxejador?

Hi ha diferents nivells. Hi ha molta gent que no farà mai cap combat però que practica la boxa per estar en forma, perquè és un esport molt complet, o que els serveix per alliberar tensions. En el meu cas, m’entreno sis dies a la setmana. D’aquests, n’hi ha tres que faig sessió doble: corro al matí per la muntanya, menjo una mica i me’n vaig al gimnàs a treballar la part tècnica de la boxa. T’has de cuidar molt; no és com el futbol, en què juguen onze i si no estàs al cent per cent pot quedar dissimulat. A la boxa si no et cuides estàs perdut, et tocarà rebre.De vegades no tinc temps per a res, però estic content; prefereixo estar ocupat en coses que m’agraden i que disfruto que haver de buscar coses per distreure’m, sobretot vivint en aquests barris…

Quines lliçons en treus, de la boxa?

La boxa m’ha fet formar-me com a persona. Dels 15 als 20 anys em barallava molt al carrer, a la discoteca... Molts cops no era per mi sinó per defensar els amics per una cosa o altra. A poc a poc la boxa m’ha anat separant de tot això i ara veig la vida d’una altra manera. Als amics que no es cuiden tant, o que fumen porros, per exemple, sempre els estic llançant pulles. A vegades se’n riuen, però crec que a alguns els vaig traient d’aquest rotllo i això m’omple.

Parla’m de Rosa Rosario.

He sigut grafiter i sempre m’ha apassionat el hip-hop. Amb els amics improvisàvem des de petits i amb Rosa Rosario parlem de coses que hem viscut, no rapegem coses de farol. La nostra vida ha sigut això: el grafiti, el carrer, la boxa, el barri i la família, que és el més important per a nosaltres.

En les vostres lletres es parla de la vida als barris i hi ha alguna referència, no gaire amable, als polítics.

Sincerament, jo no hi entenc gens, de política; tots els polítics em semblen iguals. Només sé que a Espanya en general tenim un mal costum: quan ens podem aprofitar d’alguna cosa en benefici propi, sigui quina sigui, gairebé tots ho fem. Això es reflecteix en tot, i encara més en els polítics, que molts cops abusen del poder que tenen.

Teniu un tema, Buscándonos la vida, on parleu sobre la immigració. Què penses sobre el tema?

La cançó la vam fer amb un grup de Jerez [Abocajarro], dedicat a molta gent d’Andalusia que va venir aquí en temps molt difícils i que ha sigut part de Catalunya. Respecte a la immigració estrangera, quan als anys noranta van arribar les primeres onades de marroquins als barris és veritat que va ser xocant, perquè no hi estàvem acostumats, però ara estem molt integrats. Jo estic totalment en contra del racisme; tinc molts amics de fora, alguns són gairebé com germans. Hi ha immigrants que no actuen bé, amb els quals no vull tenir res a veure, però igual que n’hi ha d’aquí.

¿És diferent la descàrrega d’adrenalina en un concert o en un combat?

A mi m’imposa bastant més pujar a un escenari que a un ring. És un tema de concentració, perquè en la boxa et centres tant en el rival que t’evadeixes de la resta del món. En canvi, quan estàs rapejant ets més conscient que tothom t’està observant.

I de cara al futur, boxa o rap?

S’ha de ser realista; em faré gran i arribarà un moment que hauré de deixar la boxa perquè ja no seré tan ràpid ni tan àgil; la música no, continuaré rapejant encara que sigui vell i ja m’oblidi de les lletres.