Jaloul Ayed: “Europa no es pren seriosament la costa sud del Mediterrani”

¿Recorda com va ser el seu primer dia com a ministre de Finances?

De fet, vaig començar dos dies abans del primer dia. Estava assegut a la meva oficina a Londres, al Banque Marocaine du Commerce Extérieur, i vaig rebre una trucada telefònica d’un funcionari dient-me que el primer ministre em trucaria una mica més tard. No sabia per què em trucava. Havia estat fora del país durant gairebé 24 anys. Però no trucaven i al final vaig anar cap a casa. Quan estava a punt d’entrar al metro vaig rebre la trucada del primer ministre anunciant-me que seria el nou ministre de Finances de Tunísia.

I la seva resposta?

Li vaig fer una pregunta molt ximple: “Quan vol que hi vagi?” I ell em va contestar: “Demà” [riu]. Òbviament, era el meu deure, sóc molt patriota, vinc d’una família molt nacionalista i vaig pensar que era tot un honor. Però també estava nerviós. I quan vaig entrar a l’oficina el primer dia encara hi havia moltes manifestacions a Kasbah Square, precisament on hi ha el ministeri de Finances. Vaig anar a treballar moltes setmanes veient joves tunisians que cridaven: “El poble vol la caiguda del règim!” La situació era catastròfica. Es van incendiar centenars d’empreses, hi havia manifestacions i vagues per tot el país, i vam haver d’agafar el control.

De què es va ocupar primer?

De les demandes sindicals, de les empreses atacades, dels governadors de tot el país que em trucaven demanant ajuda. Les primeres setmanes tot va ser molt confús. Després em vaig centrar a intentar entendre la revolució. Sabíem que era per l’atur, que la gent sentia que havia perdut la dignitat i que el govern els havia abandonat. El primer que vaig veure és que l’economia de Tunísia es basava en moltes empreses petites i mitjanes, 850.000 segons les estadístiques, i que el 50% operaven al mercat negre! I vaig crear microcrèdits i microassegurances, productes d’estalvi pensats sobretot per a les zones rurals.

Va trobar diners als calaixos?

Sí, sí que en vam trobar: 1.600 milions de dòlars en dipòsits al Banc Central, que venien de la privatització de la companyia de telecomunicacions. I també teníem uns 2.000 milions de dinars tunisians en reserves. I gràcies a Déu per això, perquè ens van servir per afrontar els problemes immediats.

Per què va ser tan poderosa la història de Mohamed Bouazizi?

Havíem tingut altres Mohamed Bouazizis abans, però quan aquest noi es va cremar la situació social estava a punt d’explotar. Ningú va pensar que aquell incident en concret provocaria tota una revolució, però sovint, a la història, l’únic que cal és un sol fet per desencadenar una reacció molt més gran. A l’interior del país sentien que no s’ocupaven d’ells. I la majoria de tunisians se sentien emancipats políticament i culturalment, i no podien acceptar ser governats per una dictadura. I el president havia anat massa lluny.

En corrupció?

En corrupció i acaparant la majoria de les empreses més profitoses. El clan de Ben Ali s’enduia el 24% dels beneficis de tot el sector privat, però només generava un 1% de llocs de treball. El capitalisme d’amiguets arribava a unes proporcions inacceptables per a la població, i mira que els tunisians són molt pacients... Teníem uns 450.000 joves llicenciats que no trobaven feina i veien que la riquesa l’acumulaven uns quants. Això va provocar la revolta.

Fa un any va haver-hi l’atemptat del Museu del Bardo i fa uns mesos Tunísia va rebre el premi Nobel de la pau. ¿Podem dir que la Primavera Àrab ha tingut èxit a Tunísia?

Podem dir amb certesa que Tunísia és l’únic dels països de la Primavera Àrab que ha tingut èxit, tot i que la transició va ser molt dolorosa, perquè els nous partits polítics no sabien com dirigir un país. Ningú s’esperava que passés això. La democràcia va arribar de cop. Sort que hi ha una societat civil molt forta, i que les dones han jugat un paper crucial en l’èxit de la transició. Ara tenim un govern i un Parlament democràticament escollits. Però això no vol dir que s’hagin acabat els problemes. Esperàvem entrar en el que anomeno triangle d’or: seguretat, democràcia i prosperitat. És a dir, el cicle virtuós en què la prosperitat reforça la democràcia i la democràcia reforça la creació de prosperitat i justícia social. Però encara no hi som, perquè la seguretat encara és vulnerable. I l’economia encara no acaba d’arrencar.

Aquí sabem que la democràcia és una cultura que no s’improvisa. Sobretot si, com els passa a vostès, tens un veí inestable com Líbia.

Sí, té tota la raó. Hem millorat la seguretat, però mentre a Líbia hi hagi problemes Tunísia està en risc. La majoria dels terroristes dels atacs de fa un any s’havien entrenat a Líbia.

¿L’anomenat Estat Islàmic està reclutant joves tunisians?

Sí. Es calcula que uns 4.000 tunisians han marxat de Tunísia per unir-se a l’EI a Síria i l’Iraq, i això ha passat durant la transició, quan l’autoritat de l’estat no era tan forta com hauria de ser. Fins que no posem en marxa programes econòmics i socials forts, molts joves tunisians sentiran que el govern no es pren seriosament els seus problemes.

¿Encara hi ha les estructures corruptes de l’antic règim de Ben Ali?

Sí. Ben Ali va firmar 28 decrets presidencials perquè calgués una autorització prèvia en uns 54 sectors de l’economia. I vostè sap què vol dir una autorització prèvia: el millor per a mi i la resta per a tu. Amb aquells decrets, els inversors estrangers ho tenien difícil per invertir en uns 54 sectors de l’economia de Tunísia. I mentre els partits polítics han estat emocionats debatent la Constitució, no s’han ocupat dels reglaments per gestionar l’economia. Res d’això ha canviat. El país no pot ser governat amb el mateix marc regulador de Ben Ali. Pensi que la població de Tunísia té un alt nivell d’educació. El futur dependrà molt de la intel·ligència del govern per utilitzar aquesta força increïble de la societat civil.

¿Hi ha tensió entre la democràcia i l’islam? ¿Ens podríem imaginar el matrimoni homosexual a Tunísia?

Encara no [riu]. És una pregunta molt bona. Hi ha un partit, Ennahda, que és bàsicament un partit polític religiós. Quan parlo amb els seus líders em diuen que al desembre anunciaran oficialment que s’allunyaran del component religiós fonamental del partit. Ara bé, la nostra constitució indica que Tunísia és un país musulmà. I la gent de Tunísia són majoritàriament conservadors i religiosos, però no són extremistes i separen fe i política.

¿Em pot convèncer que Tunísia és un bon lloc per invertir-hi?

Ara és un molt bon moment per fer-hi una inversió, perquè sorgeixen moltes oportunitats. Però l’impacte tan horrorós que l’atemptat terrorista va tenir en el turisme m’inquieta molt. El 2015 vam viure una disminució d’un 35% dels ingressos pel turisme, comparat amb el 2014, que ja havia sigut un any difícil. Hauran de passar un parell d’anys fins que la situació s’estabilitzi. I el moviment horrorós d’islamofòbia a Europa no ajuda gens. Ni els atemptats de París i Brussel·les. És un entorn difícil per a les inversions estrangeres. Però Tunísia té una situació geogràfica privilegiada, pot arribar a ser un gran centre logístic al Mediterrani.

I com els veuen els germans àrabs?

Depèn. Després de la revolució teníem esperances que els països rics del Golf estiguessin més disposats a donar suport financer a Tunísia, però no ha sigut així, perquè una transició democràtica com la nostra representa un risc per als països àrabs que encara estan sota una dictadura. Tunisía podria ser com un virus. Molt del que passa avui en dia al Golf i al Pròxim Orient està provocat per aquesta por i pel neguit que senten molts règims del món àrab.

Què pensa quan veu Qatar Airways a la samarreta del FC Barcelona?

Com a àrab em sento orgullós de veure un país àrab representat en un dels equips de futbol més famosos i populars d’Europa. Crec que Qatar usa els diners amb intel·ligència, són molt bons inversors i directors financers i estan ben assessorats per gent competent. Un observador polític més astut que jo segur que li donaria respostes molt millors, però li puc dir que Qatar va ajudar-nos una mica el 2011. Jo mateix vaig negociar un préstec de 500 milions de dòlars que vam agrair molt.

Com veu el paper dels països europeus i dels països àrabs en la crisi dels refugiats?

No veig que Europa es prengui seriosament la costa sud del Mediterrani. Hi ha excepcions, però crec que Europa ha perdut una oportunitat molt gran de donar suport al procés democràtic de Tunísia. Al principi van estar molt efusius, però després la posició amb els immigrants ha sigut molt dura. Si Europa s’hagués centrat més en les costes del sud, i hagués ajudat com va ajudar l’Europa de l’Est, ara es podrien protegir millor de l’amenaça terrorista, sobretot del flux d’immigrants provinent de Líbia. Per a nosaltres Europa té l’avantatge de la proximitat i l’afinitat cultural. Parlem francès. Aprenem l’anglès. Tunis-Roma en avió és una hora, i dues a París. Els joves tunisians tenen el somni d’anar a Europa per tenir una vida millor.

Però això no és bo per al futur de Tunísia.

No, Tunísia recuperarà un nivell de creixement econòmic i la piràmide de població està canviant. Es va fer molt bona feina de planificació familiar anys enrere i, com a conseqüència, la població de Tunísia està envellint. O sigui que la proporció de joves tunisians disminuirà amb el temps. A la vegada, a causa de la piràmide de població d’Europa, necessitarà joves magribins.