Manuel Valls, una joguina trencada

FilòsofManuel Valls és un dels fracassos més sonats de la política francesa recent. I un exemple de l’esquerra submisa: els enterradors de la socialdemocràcia. Com a ministre d’Interior, sota la presidència de François Hollande va assumir sense complexos l’agenda de l’extrema dreta en matèria d’immigració. El 2014 Hollande el va nomenar primer ministre i inicialment va semblar que s’ho menjaria tot. Va fer bandera de l’autoritarisme liberal que tant ha contribuït a descolorir els socialistes, amb aquest aire de malcarat que el caracteritza. I aviat va començar la seva davallada.

A finals del 2016 va deixar el càrrec per presentar-se a les primàries que havien de decidir el candidat presidencial dels socialistes. Malgrat els galons que portava, va ser derrotat per Benoît Hamon, representant de l’ala esquerra del partit. Frustrat per un fracàs anunciat, amb un exercici de deslleialtat estimable va abandonar el partit. Es va autoproclamar candidat d’En Marxa a les legislatives, però la gent de Macron no el va voler a les seves llistes oficials. Tanmateix, van tenir el detall de no presentar candidat a la seva circumscripció. I així, ara és membre de l’Assemblea Nacional i, pel que sembla, ja prepara una altra fuga.

Es diu que vol venir a redimir Catalunya. Tantes visites aquí a defensar la gran nació espanyola començaven a ser sospitoses. Sembla que hi ha trobat gust: ha rebut el reconeixement, perdut a França, per part de l’unionisme polític i de certs sectors empresarials. Xoca que les elits espanyoles busquin una solució tan provinciana per salvar Catalunya com intentar coronar un nacionalista republicà a Barcelona. I costa imaginar que l’electorat patriota de Ciutadans sigui sensible a la candidatura amb paracaigudes d’una estrella eclipsada de la política francesa. Tot i així, ell ho té fàcil: si li surt malament, canviarà de barri. Hi te la mà trencada.

Potser s’ha d’entendre que és l’aliança entre dues debilitats: un polític més sobrat de vanitat que d’orgull, que busca refugi i vol posar ordre a la terra dels seus pares, i un unionisme que no troba la manera de fer-se hegemònic a la societat catalana. A falta d’un candidat amb opcions, busca el reclam d’una bella glòria forana. Qui ho havia de dir... ¿Una joguina trencada de la política per a Barcelona? Francament, aquesta candidatura no me l’acabo de creure.