Societat 26/02/2017

Josep Ramon Germà: "He tractat uns quinze mil malalts de càncer"

Antoni Bassas entrevista el director d’estratègia clínica, investigació i resultats de l’Institut Català d’Oncologia

7 min

¿Es pot dir que s’han disparat els casos de càncer?

A veure, passen dues coses. La primera, que la previsió que havien fet potser no era tan correcta com pensaven, perquè s’està produint un envelliment de la població envejable: la mitjana d’edat en dones ja és de 86 anys, i en homes, de 80, i l’envelliment de la població produeix vora un 2% d’increment del càncer. I la segona és que comencem a pagar una vida més desordenada.

El risc de desenvolupar un tumor creix entre els 55 i els 59 anys. Què passa en aquesta franja d’edat?

És curiós, perquè fins ara dèiem que la incidència màxima es produïa al voltant dels 60 anys. Però l’edat ha baixat. Com als Estats Units, que ara ja fan el cribratge de còlon i recte als 40-44 anys, perquè a partir dels quaranta s’han trobat amb un increment del 160% d’incidència de càncer, i es creu que és a causa dels mals hàbits adquirits 30 anys abans: dieta (causa important als EUA), tabac i sedentarisme.

Per què més en els homes que en les dones?

Perquè els homes van començar a fumar abans que les dones.

Però això seria per al càncer de pulmó...

No, aquest és un dels problemes: això és càncer de pulmó, càncer de cap i coll, probablement ronyó, pàncrees i càncer de bufeta de l’orina, que és el quart amb més incidència a Espanya. Hi ha molta incidència del tabac, no només al pulmó. Estem molt preocupats: en aquests moments, en la dona, el càncer de pulmó ja és el tercer en incidència i probablement aviat serà el primer en mortalitat de la dona.

Els paquets de tabac ja porten uns avisos esgarrifosos, ens hem posat a fer exercici, la dieta mediterrània ha fet fortuna, hem pres consciència que cal prendre el sol amb protecció i ara creix l’alerta sobre els efectes de la contaminació i sobre la necessitat de dormir set o vuit hores. De tot això, què és el més important?

Sense discussió, el tabac. Si demà desaparegués la planta del tabac, el 27% de tots els càncers desapareixerien. No conec cap tipus de terapèutica que tingui un impacte tan important. A escala mundial, el segon seria l’alcohol. I després hi ha una cosa que tothom oblida, que són les infeccions: el 20% dels càncers mundials avui dia tenen relació amb una infecció. Si vacunem les noies als 12-13 anys, que és el que es fa aquí a Catalunya, és probable que en el futur pensem que el càncer de coll d’úter és com la verola, que ja hagi desaparegut.

Com podem anar millorant els nostres hàbits?

L’única manera de crear hàbits és seguir-los des de petits. A l’ICO, una de les nostres companyes va aconseguir que el Teo anés a la platja amb una samarreta i una gorra, perquè abans hi anava despullat i descobert.

Q uan diem menjar bé, volem dir només dieta mediterrània?

No. És convenient menjar cinc vegades al dia, per evitar els pics d’insulina, que sovint és una de les raons de l’obesitat. Menjar fruita a mig matí i a mitja tarda és important. I si em pregunta per l’exercici li diré que no cal anar al gimnàs, que si va a la feina en bus o en metro, per què no baixa una o dues parades abans? Aquells 20 minuts que camini, 20 d’anada i 20 de tornada, són els 40 que demanem al dia.

JOSEP RAMON GERMÀ : “He tractat  uns quinze mil malalts  de càncer”

¿L’obesitat o el sobrepès infantil estan relacionats amb el càncer d’adults?

Absolutament. Està demostrat en algun tipus de tumors, de mama o de còlon. El problema és que si va a un restaurant i demana el menú infantil és molt probable que li facin macarrons amb carn, una carn arrebossada, i patates fregides. No hi posaran espinacs o bledes o pollastre no arrebossat. Si el plat de verdura a mitja setmana acaba sent un càstig, i el cap de setmana el premi és una hamburguesa, una coroneta i una capseta de colors, acabarem com als Estats Units.

Del càncer se’n parla cada vegada més i millor. Quan vostè va començar encara devia ser un “mal lleig”.

Sí, jo vaig començar com a enterrador. Fa 43 anys que vaig entrar en el món de l’oncologia, i llavors estàvem en taxes de curació inferiors al 30%, i ara estem entre un 60-62%.

S’ho imaginava quan va començar?

Doncs no gaire. Home, jo he viscut una cosa sensacional. L’any 1978, quan estava a l’Hospital de Sant Pau, 8 de cada 10 nanos que tenien càncer de testicle es morien. Marxo a Anglaterra, tenim la sort que surt un fàrmac que es diu cisplatí, torno, munto la primera unitat de lluita contra el càncer de testicle i comencem a curar nois. D’un 80% de mortalitat a un 90% de curacions.

Què és el cisplatí?

Un fàrmac, una quimioteràpia, un metall, que quan vaig arribar a Espanya no existia. I amb dos companys meus, Fede Cuéllar i Lluís Andrés, vam anar a una joieria a comprar fil de platí per produir-lo. De seguida hi va haver un laboratori que es va posar a fer-lo. El primer noi, que es deia Esteban, tenia dues metàstasis tremendes als dos pulmons, li vam donar aquell fàrmac que no sabíem ben bé si era el bo, i quan vam fer la radiografia de tòrax i vam veure que pràcticament havien desaparegut, vam sentir una emoció que no s’ho pot imaginar... Avui la taxa de curació del càncer de testicle a Espanya és del 93,5%.

¿És possible preparar-se per al càncer?

Complicat. Per començar, hauríem d’ensenyar des de petits que el cos es deteriora, fins i tot fent les coses ben fetes. I que si les fem mal fetes, apareixeran malalties cardiovasculars, respiratòries o càncer. I després, això de preparar-se per al càncer és un triangle: coneixement, ignorància i felicitat. Massa coneixement o massa ignorància signifiquen infelicitat. Per això, el metge ha d’entendre molt bé quins són els valors de la persona que té al davant. Un dia vaig calcular quants malalts havia tractat i estic al voltant dels quinze mil.

¿Vostè ha dit 15.000 vegades a algú “Tens càncer”?

Sí. I tots han volgut saber què tenien o els he fet veure que era bo que ho sabessin. Això malgrat que algunes famílies, fa anys, es posaven darrere del malalt i et feien senyals perquè no li diguessis res. Al final, un metge aprèn a donar males notícies i a ser empàtic, que per a mi és crucial. Perquè una persona que no et coneix de res posa la seva vida a les teves mans sense dubtar-ho ni un segon, i això és molt gros. Avui dia, la immensa majoria de la gent entra amb una bona informació. Pensi que, al principi de l’ICO, vam estar lluitant perquè l’Institut fes servir la paraula oncologia. Preferien dir-li qualsevol altra cosa, perquè sonava a sentència!

Quina és la resposta més freqüent de la persona a la qual s’informa que té un càncer?

Hi ha qui es posa a plorar, hi ha gent que diu “Ja m’ho pensava”, però en general gairebé sempre pregunten: “Em curaré?”

I aquí és on vostè equilibra el coneixement, la ignorància i la felicitat.

Exacte. Sap què passa? Que el grau d’incertesa en el càncer és espectacular. Vaig escriure un llibre sobre 50 casos en què el primer dia vaig pensar que aquells malalts no tirarien endavant, i em vaig equivocar 50 vegades. Per què el cas d’aquella persona que tinc al davant no ha d’anar bé? Per tant, el meu missatge fonamental és crear esperança sense crear falses expectatives. Perquè un malalt desesperat té més mala supervivència.

Però això posa sobre el pacient la càrrega afegida de sentir-se culpable si està deprimit.

Té tota la raó. Això es diu la tirania del pensament positiu. Però fixi’s que jo he dit que el que no es pot permetre és la desesperança, que és molt diferent. Que estigui una mica deprimit és normal, jo també ho estaria. Amb els anys he après a dir que nosaltres hem d’esperar el millor i hem d’estar preparats per al pitjor. Per això dic que és molt important que des de petits ens parlin de les malalties, sense obsessions, per no caure en la cancerofòbia. Per exemple, la típica persona que ha tingut un germà amb un càncer de còlon relativament jove i pensa que també en tindrà un. Que per cert, això, a Catalunya, ho tenim molt ben estudiat. Avui en dia fem un pedigrí molt ben fet i et diuen exactament quins són els tumors que s’associen.

¿Tenen tot el temps que necessiten per ocupar-se bé del pacient?

Si he de ser honest, no. A les primeres visites sí que deixem tres quarts d’hora o una hora. Però a les segones no, i les segones visites, de vegades, són més feixugues que les primeres, perquè la primera és la trompada. De cara a la segona jo sempre aconsello que s’apuntin les preguntes que vagin sorgint en una llibreteta. També hem creat les gestores de casos, que són infermeres tremendament entrenades. I així que el malalt surt de la primera visita, la gestora de casos li demana: “Què és el que ha entès?” I sovint contesten: “Doncs ara que ho diu, no he entès res”. I llavors els donem ja la informació de quina és l’alimentació més adequada quan has de fer quimioteràpia, un telèfon... Això ens ajuda molt, als metges, perquè redueix el temps que necessitem per a altres coses.

Em deia que va començar amb una taxa de curació del 30% i que ara estem per sobre del 60%. On serem d’aquí 10 anys?

Jo diria que d’aquí 10 anys ja estarem per sobre del 70%, perquè els últims 10 anys la taxa de curació s’ha incrementat en un 1,4% anual. Encara que també depèn del diagnòstic precoç. Un càncer de mama per sota de dos centímetres sense tenir ganglis té una taxa de curació del 90%. Si detectéssim el càncer de pulmó quan és petit, la taxa de curació seria del 45%. Actualment és del 20%. Però compte: a vegades culpem el metge de capçalera per no diagnosticar un càncer abans, i un metge de capçalera que cuidi dues mil persones, i que faci 50-70 visites diàries, al cap de l’any veurà dos càncers digestius, un càncer i mig de pulmó i, cada vuit anys, un càncer cerebral. En canvi, ¿quants mals de cap veurà en vuit anys aquest senyor? Si demana un TAC al cervell cada cop que un pacient tingui una cefalea, tanquem el sistema.

Per tant, molt millor cultivar els hàbits saludables.

Des de petits. I en això hi tenen responsabilitat els pares i les escoles.

stats