BarcelonaEls psicòlegs coneixen tota mena de detalls de la vida i la personalitat dels seus pacients, però el secret professional els obliga a la discreció i a no compartir aquesta informació amb ningú. Ara bé, què passa quan un pacient acaba al banc dels acusats o expressa a teràpia la intenció de cometre un delicte? En aquests casos, la llei i la deontologia regulen els límits del secret professional i en quins casos pot acabar en paper mullat.
"La confidencialitat és la regla d'or des del punt de vista moral i de la deontologia, però també des del punt de vista legal", explica la vicepresidenta de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), Mercè Cartié. De fet, hi ha risc de caure en un delicte de revelació de secrets si es difon informació d'un pacient contravenint el secret professional.
Per al catedràtic de dret processal a la Universitat de Barcelona (UB) Jordi Nieva, però, no hi ha res que impedeixi que un psicòleg pugui declarar en cas que un pacient arribi a judici. Tampoc hi ha res que els eximeixi de l'obligació de denunciar si detecten que un pacient ha delinquit o està a punt de fer-ho. "Davant d’un delicte greu no hi ha cap possible justificació, tant quan s’ha comès com quan és una cosa imminent", apunta.
De fet, la llei obliga els psicòlegs a intervenir si poden evitar un delicte. L'obligació de denunciar els delictes descrits com a públics, com ara els de violència masclista, s'estén més enllà d'aquests professionals i afecta tota la societat, apunta la lletrada de l'administració de justícia a l'Audiència de Tarragona Rosa Maria Pla Bel. En aquests casos, passa per davant del secret professional.
Les excepcions són "aquelles situacions en què el bé jurídic a protegir és superior a la confidencialitat", indica Cartié. És a dir, que en cada cas s'ha de valorar segons què estigui en risc, o si el pacient o el professional ho estan. Amb tot, la psicòloga adverteix que "les coses no són mai gens clares" i considera que cal "posar en joc la deontologia, l'ètica i la llei, i valorar sobre el criteri professional". Planteja l'exemple d'un pedòfil que expressi a teràpia que sent atracció sexual pels infants, però que mai ha comès una agressió. "És un risc claríssim, però no hi ha hagut una acció. S'ha d'evitar que hi pugui haver cap víctima, fer un seguiment", explica.
Els psicòlegs als judicis
La majoria de vegades que un psicòleg declara en un judici és en qualitat de pèrit. Quan prenen aquest rol, exposen un informe sobre el pacient a qui han analitzat, normalment l'acusat o la víctima. Però no els coneixen i els seus informes no estan coberts pel secret professional, aclareix Pla. El que sí que és menys comú és que un psicòleg que hagi tractat un acusat acabi declarant com a testimoni. En aquest cas, el professional haurà de respondre "sobre els fets, no impressions" ni valoracions del pacient, indica Nieva.
En els seus 25 anys d'experiència com a lletrada de l'administració de justícia, Pla Bel no s'ha trobat mai amb un cas en què un psicòleg es negui a declarar apel·lant al secret professional. Un exemple recent, tot i que no en seu judicial sinó davant dels Mossos d'Esquadra, és la psicoterapeuta de Jonathan Andic. Es va acollir al secret professional quan la policia la va interrogar en el marc de la investigació de la mort del pare del seu pacient, el fundador de Mango Isak Andic.
Pla Bel, que també és professora de la facultat de ciències jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili (URV), subratlla que caldria avaluar en cada cas si ha de primar o no el secret professional. Per exemple, en una causa per un crim o una agressió sexual, cal ponderar entre el dret a la intimitat del pacient o el dret a la vida o a la llibertat sexual que està en joc en el procediment. En casos com aquest, Pla considera que el psicòleg hauria de declarar, com qualsevol altre testimoni, amb obligació de dir la veritat. Per això, admet que davant d'un delicte greu és probable que el secret professional acabi en "paper mullat".
Amb tot, Cartié sosté que els psicòlegs han de mantenir el secret professional si no és que el jutge l'aixeca perquè declarin. "A vegades et citen i després no l'aixequen. El jutge pot valorar que la informació que podem aportar no és tan essencial, o que ja té altres proves", diu. Afegeix que, fins i tot quan se'ls deslliura del secret professional, els professionals continuen obligats a donar únicament la informació pertinent per a la causa, no tota la que tenen sobre el pacient.
I si una víctima no vol denunciar?
La vicepresidenta de la Comissió Deontològica del COPC també planteja el dilema en què es poden trobar aquests professionals si una persona explica a teràpia que ha estat víctima d'un delicte, però no vol formalitzar una denúncia. D'una banda, hi ha el deure de mantenir el secret. De l'altra, l'obligació de denunciar. Però forçar la denúncia podria fer que la víctima acabi abandonant la teràpia, i això podria ser contraproduent per a ella mateixa, afegeix Cartié.
"La principal cosa a mirar és si aquesta pacient està en risc. Potser necessita acompanyament per poder denunciar més endavant", resol. Hi ha una diferència entre una víctima que relata maltractaments que podria continuar rebent si no es presenta una denúncia, o el cas d'algú que exposa a teràpia una agressió sexual fa anys i que ara no hi ha risc que es repeteixi.
Un cas que va marcar els límits del secret professional
El cas Tarasoff és un dels principals precedents en la regulació dels límits del secret professional. Tatiana Tarasoff i Prosenjit Poddar es van conèixer estudiant a la Universitat de Berkeley l'any 1968 i van iniciar una relació que ell va interpretar com a formal, però ella el va acabar rebutjant. L'any següent Poddar va confessar a un psicòleg de la universitat que tenia intenció de matar Tarasoff quan tornés d'un viatge al Brasil. El professional va alertar la policia de la seva reacció esquizofrènica i que podia fer-se mal a si mateix o altres persones.
La policia el va arrestar, però el va acabar alliberant, i Poddar va assassinar Tarasoff. Va ser condemnat per homicidi, i els pares de la víctima es van querellar contra la universitat i els seus psicoterapeutes per no haver advertit l'afectada ni el seu entorn de les intencions de l'assassí. D'entrada, els tribunals no els van donar la raó, però la Cort Suprema de Califòrnia va resoldre que els terapeutes estaven obligats a intervenir si detectaven que el seu pacient podia ser un perill per protegir les possibles víctimes.
