“Quan era mantera m’oferien fer de prostituta”

Dones que han reconduït la seva vida laboral expliquen la seva història

Tres exmanteres, l’Oulimata, la Marieton i la Marie, a la seu del Diomcoop. / MANOLO GARCIA
MARIA ORTEGA i GEMMA GARRIDO GRANGER

Dones que s’han hagut de reinventar després de ser acomiadades quan estaven embarassades. Dones que van arribar a Barcelona amb estudis universitaris i van acceptar feines precàries perquè no veien cap alternativa. Dones que reivindiquen la invisibilitat de la gent que es dedica a les cures i exigeixen reconeixement i millores laborals. Dones que han estat rebutjades pel seu físic i volen denunciar-ho. Dones que es fan un camí en àmbits tradicionalment considerats d’homes com el dels transportistes o el cos de bombers. Dones, totes elles, empoderades i amb ganes de fer-se sentir.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la directora general de Barcelona Activa, Sara Berbel, s’han reunit aquesta setmana amb un grup de dones que han passat per algun dels programes que ofereix l’agència de desenvolupament econòmic de l’Ajuntament -en els últims quatre anys hi han passat més de 55.000 dones-. L’objectiu de la sessió era avaluar els punts forts i les qüestions a millorar, però el resultat va ser una trobada carregada d’emoció en què cadascuna de les participants va explicar cap a on havia reconduït la seva vida. Moltes de les vivències, com ara la situació de rebuig pel físic o pel simple fet de ser dona, es repetien en casos que, a priori, podrien semblar molt diferents. Colau, que va acabar la sessió sobrepassada per l’emoció, va remarcar que la crisi no s’ha acarnissat igual amb tothom i que les dones, i especialment les migrades, són les que han patit més.

MARIE FAYE

“No he renunciat als meus valors per diners”

“Em veien venent amb la manta i es pensaven que estava tan desesperada que acceptaria qualsevol cosa, em feien ofertes per prostituir-me”, explica, valenta, la Marie Faye. Va passar quatre anys dedicada al top manta i allà assegura que va veure la pitjor cara de la societat. El classisme i el racisme. I que va arribar a deixar de creure en la gent: “Podria haver acceptat fer de prostituta en festes en vaixells o haver-me fet parella d’un narcotraficant. Vaig tenir diferents camins per triar, però del Senegal me n’havia emportat els valors, i preferia els cinc o deu euros al dia que podia guanyar amb la manta”.

És senegalesa i va arribar a la ciutat havent fet estudis de dret i polítiques. No els va poder convalidar. Aquí es va buscar la vida fent feines per les cases i de perruquera ambulant a les platges abans d’acabar venent al top manta engolida per la dinàmica que veia que seguien molts dels seus coneguts. Va tenir problemes no només per intentar convalidar els estudis sinó també per aconseguir els papers. Explica que va començar a estudiar a la universitat, després de superar les proves per a més grans de 25 anys, però que li feia por que un dia descobrissin que no tenia els papers. Ara és una de les 15 persones que formen part de la cooperativa Diomcoop, que es va constituir el 2017 amb persones que provenien de la venda ambulant irregular i que, entre altres projectes, ha impulsat una marca pròpia de roba i complements. La Marie dedica una bona part del sou a estudiar economia i administració d’empreses.

El seu testimoni, que va commoure les assistents a la trobada amb l’alcaldessa, és semblant al d’altres dones manteres que no van assistir a l’acte organitzat per Barcelona Activa però que han hagut de lluitar molt per deixar la manta. L’Oulimata i la Marieton són dues dones senegaleses que van deixar la manta per guanyar-se la vida amb la venda, però en mercats creatius com el Palo Alto Market, on col·laboren preparant plats típics del seu país. L’Oulimata i la Marieton també reivindiquen que les dones manteres existeixen: venen bijuteria, ventalls i imants al carrer i pentinen en paradetes casolanes a les platges turístiques.

Totes tres expliquen que el top manta les feia sentir molt insegures i vulnerables. La Marieton va arribar a Barcelona el 2013, i els primers anys pagava el lloguer venent menjar senegalès a altres manters. “Quan arribes sense res a un país, et conformes amb feines a l’ombra, i la gent es fa una idea equivocada de tu”, lamenta. Amb els manters, i sobretot amb les manteres -diu-, les acusacions són encara pitjors: “Se’ns acusa de treballar per a una màfia que ens prostitueix, que ens fa vendre drogues o cometre delictes”, denuncia l’Oulimata.

La venda ambulant era un malson per a aquestes dones, no només per l’exposició continuada al carrer sinó també per la intolerància que diuen que han patit de la societat. “Hi ha persones que s’esforcen en fer-nos saber que no ens volen aquí. Hi ha mirades i gestos que fan molt de mal, perquè sempre que hi ha sospites, sigui el que sigui, t’assenyalen a tu pel color de la pell”, explica la Marie. Una actitud de la qual, asseguren, tampoc no s’escapen els policies. “S’ha parlat molt de com la policia empaita els manters, però amb les manteres es cometen injustícies”, es queixen. L’Oulimata i la Marieton denuncien a l’ARA haver suportat actituds racistes i sexistes per part d’agents. “Que t’enxampin i et prenguin els pocs bitllets que has guanyat després de tot un dia treballant no fa tant mal com que et despullin per buscar-te més diners, suposadament amagats al cos”, recorda la Marieton. “Als homes no els sotmeten així: els prenen la mercaderia i prou”, diuen.

IRMA ARIOLA

“Es dona molt poc valor a la feina de les cures. Nosaltres també ens hem de cuidar”

“Moltes arribem buscant feina i sembla que l’única opció que acabem trobant és el sector de les cures”, engega Irma Ariola, que és hondurenya i explica que va estar anys treballant sense papers i la van acomiadar quan es va quedar embarassada. Una situació compartida per altres participants en la trobada. Ara, després de viure en pròpia pell el que són les llargues jornades de tancament tenint cura d’algú per un sou d’uns 800 euros mensuals -i, “amb sort”, amb un dia lliure a la setmana-, està intentant constituir una cooperativa dedicada a les cures a domicili. “No podem continuar així, hem de millorar les condicions de treball del sector -reivindica-. Nosaltres també ens hem de cuidar”. I mentre ella parla, altres dones en situacions similars s’emocionen. “Moltes vegades no exigim els nostres drets perquè no els sabem”, argumenta. L’Irma ha participat en un programa a mida de Barcelona Activa -finançat en bona part pel Pla de Barris- per crear la cooperativa, que té 14 membres, dos dels quals són homes. El seu missatge és clar: “Es dona molt poc valor a la feina de les cures”.

MARIA CASELLES I MARIELA EMANUELA

“Calen fotos de bomberes fortes  i capaces a les escoles”

“El canvi l’hem de començar des de petites. Calen fotos de bomberes fortes i capaces a les escoles”, demana Mariela Emanuela, que, com la Maria Caselles, ha seguit el programa Bomberes, per què no?, que s’enfoca a trencar el sostre de l’1% que representen les dones als Bombers de Barcelona. Totes dues s’han presentat a les proves per entrar al cos i han topat amb la dificultat d’acreditar mèrits com ara haver treballat en feines com la de transportista o tenir estudis relacionats amb aquesta feina. La Mariela, que ha fet de camionera, ara està pendent només de la prova mèdica i de les de vertigen i claustrofòbia per aconseguir l’objectiu d’entrar al cos de Barcelona, i la Maria, que no té mèrits d’aquest tipus, continua batallant ara per accedir als Bombers de la Generalitat. “Tots podem arribar-hi si volem. Cal perseverança i disciplina, però podem ser bomberes”, remarca, entusiasta, la Mariela.

AIZEA VILLARREAL I NOEMÍ CONDE

“El trastorns alimentaris en dones adultes estan invisibilitzats”

Es van conèixer en el programa Inicia -enfocat a dones que tenen una idea de negoci- i, com elles mateixes expliquen, es van “enamorar” i van decidir compartir aventura empresarial. Aizea Villarreal i Noemí Conde han impulsat Desnúdate, una iniciativa d’acompamyament de persones adultes que pateixen trastorns de la conducta alimentària. Diuen que la bulímia se sol associar a la imatge d’una “nena molt prima” i que aquests trastorns en les dones adultes estan invisibilitzats, a banda que normalment es tracten des de la carència emocional. Celebren que el projecte els està anant bé. La contrapartida que denuncien és que no es poden plantejar ser mares per la impossibilitat de conciliar.