“Cal construir una imatge plural i més alliberadora per a la dona”

Els títols d’historiadora, comissària independent, crítica i investigadora de l’art resulten incomplets en el cas de Margarita Aizpuru si no s’hi afegeix que ho focalitza sobretot en el videoart i, especialment, en les dones artistes i la perspectiva de gènere. Molt compromesa amb el feminisme a través de l’art, sòcia fundadora de MAV - Mujeres en las Artes Visuales, creadora del cicle feminista de videoart Feminis-arte, que en la seva cinquena edició durà pròximament l’obra de 18 dones artistes a quatre països de l’Amèrica Llatina, Margarita Aizpuru va ser la setmana passada a Mallorca per oferir, al museu Es Baluard, una conferència sobre dones col·leccionistes, creadores i narratives audiovisuals.

Aquesta conferència neix d’una exposició que va comissariar fa un parell d’anys i que reunia tres dels àmbits que més coneix. En quin sentit relaciona les col·leccionistes, les artistes i el videoart?

M’interessava posar en relació un format artístic com el videoart, aparentment -només aparentment o entre cometes- poc col·leccionable, amb el fet que també arreu d’Espanya hi ha dones que en col·leccionen i que, igualment, hi ha importants dones artistes que treballen en vídeo un gran ventall de temàtiques. Però, a més, és significatiu el nombre de les que se centren sobretot en els temes d’identitat de gènere.

Col·leccionistes dones, artistes dones i l’audiovisual com a llenguatge artístic i objecte de col·leccionisme. ¿És conscient que parla de la minoria de la minoria?

Justament perquè es tracta de minories crec que és molt necessari fer-ho. A les dones, en tots els àmbits, ens obliguen a fer un sobreesforç constant per demostrar la qualitat de la nostra feina. També passa en l’art. La majoria dels col·leccionistes són homes, cosa que demostra el patró social i econòmic establert i dominant, i així i tot hi ha dones, com Teresa Sapey (arquitecta amb una col·lecció molt específica, no narrativa), Juana de Aizpuru (la meva mare, que produeix i compra vídeos dels artistes que representa a la seva galeria), Sisita Soldevila (hotelera que compra i promou el Loop amb un premi, i que exhibeix les obres de vídeo en un menú d’artistes als televisors de les habitacions dels seus hotels) i Alicia Aza (amb una col·lecció de videoart sobre temes de gènere), que tiren endavant unes col·leccions singulars i molt significatives.

Una minoria.

Efectivament. La majoria d’estudiants de carreres artístiques són dones, però, a mesura que es va pujant en la piràmide laboral o social, s’inverteix la seva presència en llocs determinants. Només un 13,5% dels artistes presents en col·leccions públiques són dones, les comissàries d’exposicions són minoria, la presència de dones artistes en fires internacionals d’art és minoritària, com també són una notòria minoria les directores de museus i centres d’art, tot i l’alta qualitat demostrada per la seva feina.

¿Es va proposar donar-los visibilitat?

Treballo i lluito -i com jo moltes dones i també homes- per posar fi a aquesta discriminació. Donar-los visibilitat és només una de les vies. No podem oblidar que la llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes dedica l’article 26 a l’art i obliga les administracions públiques a aplicar la paritat en tots els sentits en aquest àmbit. És evident que es vulnera la llei sistemàticament.

Quines són les altres vies?

Treballar per trencar els clixés i oferir perspectives plurals que demostrin que el fet de ser dona no implica, no ha d’implicar, comportaments ni una imatge ni una categorització. En aquest sentit treballen moltes artistes dones. Les artistes trenquen amb la imatge femenina estereotipada. També hi treballen alguns homes, perquè la identitat masculina estereotipada també és un llast; l’únic que passa és que en el seu cas significa poder i posició dominant. En tot cas, són els feminismes, en plural, també des de l’art, els que estan aportant aquest ventall immens de visions sobre la identitat femenina i que lluiten per desconstruir els clixés i construir una imatge plural de la dona, des de perspectives més alliberadores per a les mateixes dones. Cal fer-ho. L’art ofereix altres visions i possibilitats a la gent per propiciar una reflexió. L’art, que no és només forma, sinó també contingut.

Com a experta en videoart, ¿també s’hauria de trencar amb algunes idees prefixades respecte a aquest llenguatge i el col·leccionisme?

Encara hi ha molts col·leccionistes que volen una obra permanentment penjada en una paret de casa (una pintura, una foto) o emplaçada en un lloc concret. En canvi, n’hi ha d’altres -que, tot i que minoritaris, cada vegada són més- que entenen que les obres, com el vídeo, es posen i es treuen, es visualitzen i s’apaguen quan un ho desitja. No és incompatible, són diferents formats. Però el fet que una obra de videoart no tingui una fisicitat encara costa d’assimilar, sobretot en l’àmbit del col·leccionisme privat. Què significa col·leccionar vídeos, quin tipus de propietat s’adquireix, entendre que s’estan comprant una sèrie de drets (de visionat amb la màxima qualitat, de préstec, de venda), tot això és un debat que s’està forjant sobre aspectes que cal regular.