Societat 28/08/2021

Martorell es desfà de la llufa del peatge

La ciutat viu la fi de la barrera com un alleujament

3 min
Els característics blocs de colors del barri de Buenos Aires destaquen sobre el peatge de Martorell, en una imatge d’ahir que a partir de l’1 de setembre serà història.

MartorellSi es viu a Martorell, només toca resistir. Aguantar les presumptes gracietes sobre el peatge i les cues. La Seat potser n’ha desviat l’atenció, però la referència encara té tirada. L’ha patit tothom. També l’alcalde, Xavier Fonollosa, que recorda que a la mili no faltava el comentari “De Martorell? Home, el peatge!” que li deien quan sabien d’on era. Són més de cinquanta anys de viure a l’ombra de l’antipàtica barrera, que ha fet de la ciutat la capital icònica de les autopistes, la imatge de les operacions sortida i la maledicció del català emprenyat pels greuges amb l’Espanya lliure de peatges. Però la veritat és que la població viu i respira d’esquena a la via, i ara que s’anuncia la supressió de les barreres l’1 de setembre hi ha alleujament. D’una banda, perquè es guanyarà una via gratis que qui més qui menys ha evitat per cara i perquè l’has d’anar a buscar. Per una altra, perquè es perdrà una part del trànsit que encara passa pel centre urbà, assenyala l’alcalde, que es planteja com “celebrar la fita històrica”.

El de Martorell va ser el segon peatge, després del de Mataró, i la inauguració es va accelerar per tenir una alternativa a la circulació tallada per l’ensorrament del pont de Molins de Rei. Va entrar en servei el 23 de desembre del 1970, tot i que no va ser fins a l’1 de març que no es va instal·lar la barrera. Durant sis setmanes el peatge va ser gratis, explica Ferran Balanza, el gran historiador de la ciutat, que assenyala la gran complexitat d’unes obres que van canviar per sempre la fisonomia del poble. Miquel Via, ara al capdavant de l’arxiu municipal, era un nen quan sentia les explosions controlades a la roca des de la guarderia, una casa que va cedir el seu espai per plantar-hi les grans pilastres. L’enorme pont “ja forma part del paisatge”, ja no molesta, de fet, i els veïns s’han acostumat al rum-rum del trànsit i a les cues, com la d’aquell Sant Joan del 1988 en què una adolescent Maria Fernández es menjava la coca mentre observava com “allà no es movia ningú”. Per a aquesta professora, l’únic que la “commou” és recordar que, quan passava amb la família per les cabines, es repetia el joc infantil: “Ens feia una il·lusió, trobar el veí que hi treballava!”.

Un d’aquests veïns podria haver sigut Rafael Gerique, “trenta-sis anys i cinc mesos” al peu de l’autopista. Ja jubilat, admet que l’única pena que té ara és “què faran amb els treballadors que hi queden”. Aquells anys va viure de tot, diu: des de noies prostitutes a qui venien a recollir al peatge fins a conductors perduts, passant per qui s’hi plantava dient que no volia o no podia pagar.

Malgrat la connexió popular entre Martorell i el peatge, l’autopista no ha sigut mai un gran focus d’ocupació, al contrari de les grans multinacionals instal·lades al terme municipal. I encara més des de l’automatització. “El tema dels peatges és més per a la gent de fora que per a nosaltres”, diu Fernández.

Hi haurà festa de comiat? “Alguna cosa haurem de fer, sí”, respon rient. I el veterà historiador aprofita l’avinentesa per col·locar la falca de promoció del ric patrimoni històric: “Martorell és molt més que el peatge”. Als 90 la ciutat ja va celebrar la construcció de l’A-2, que va treure milers de cotxes del centre urbà. Martorell era llavors una ciutat enganxada a una carretera i ara es vol desfer d’un peatge que, per cert, ja van posar els romans.

stats