Un metge plora quan dona una mala notícia?
BarcelonaAl doctor Henry Marsh li agrada fer memòria. Si afina els records li ve de seguida al cap aquella complicada operació que ja fa uns quants anys li va fer a una jove pacient amb un tumor maligne al cervell. Una hemorràgia va complicar la cirurgia i la pacient va morir al quiròfan. Va anar a trobar la mare per donar-li la mala notícia i no va poder reprimir les llàgrimes. Va ser la mare qui el va agafar a ell pels braços i el va consolar. “Són aquells moments de veritat que valen la pena i que et queden gravats a la memòria”, relata Marsh durant la seva conversa amb la periodista Eva Piquer al recinte modernista de Sant Pau, en el marc la Biennal de Pensament organitzada per l’Ajuntament.
Valgui aquest exemple com a eloqüent personificació d’allò que més li interessa al prestigiós neurocirurgià britànic, de 68 anys, que ja està en procés de jubilació encara que es manté tan actiu com pot. Per exemple gràcies als seus dos exitosos llibres de memòries mèdiques: Sobretot no facis mal i Confessions. Tal com recorda Piquer, les seves reflexions són naturals i profundes: haver remenat tants cervells no li ha sigut suficient per descobrir el sentit de la vida, però sí que ha donat sentit a la seva. A Marsh li agrada posar exemples de la seva pròpia trajectòria personal per exemplificar aquelles coses que vol explicar. Com ara l’experiència de tenir el seu propi fill de pocs mesos afectat d’un tumor cerebral: “No seria el metge que he sigut sense aquest passatge de la meva vida”. O l’exemple de la seva dona, afectada per la malaltia de Crohn i, per tant, freqüentadora d’hospitals. Una vegada a un infermer li va costar fer-li una extracció de sang i la seva reacció va ser disculpar-se perquè era el primer cop que ho feia, en lloc de posar una excusa com ara que la seva dona tenia unes venes complicades de perforar.
Aquesta humanitat, aquesta capacitat d’acceptar errors i conviure-hi, és un requisit indispensable de la medicina que Marsh ha anat aprenent amb el pas dels anys: “Res espanta més un pacient que veure el seu metge espantat. Has de trobar l’equilibri entre tu mateix i les esperances que dones al teu pacient”. La virtut de l’empatia, esclar, pot ser una de les virtuts més preuades, que s’aprèn, per exemple, quan el metge esdevé pacient per primera vegada. A Marsh li ha passat fa poc, amb un problema de pedres al ronyó feliçment superat.
A la conversa, el doctor desenvolupa alguns temes que per a ell són fonamentals avui en el terreny de la sanitat. Temes com l’excés de tractament mèdic, problema que sorgeix de la sobrevaloració de no fer-ne. El dilema és gros de veritat: salvar la vida d’algú amb una operació, però a canvi tenir gairebé la certesa que tindrà a partir de llavors una baixa qualitat de vida. Valorar els pros i els contres i prendre decisions amb risc d’equivocar-se li han ensenyat a aprendre’n cada dia més. I posa un altre exemple colpidor: el dia que una negligència seva -en no preveure una infecció postoperatòria- va tenir conseqüències negatives per a la seva pacient. Va ser el mateix Marsh qui li va dir al marit que l’havia de denunciar.
¿Com es donen les males notícies? “Has de parlar com menys millor, tenir el silenci com a aliat i mostrar que t’importa allò que estàs fent. Plorar? Per què no?”