Mig any després de la nit que els ultres van sortir a apallissar magribins

Torre Pacheco (Múrcia)A un parell de quilòmetres de Torre Pacheco, una quinzena de treballadors, tots ells immigrants, cullen escaroles sota l'escalf del reparador sol hivernal. A l'altra banda de l'esplanada, una altra colla s'eslloma per fer el mateix amb les mates d'api. Els tractors i els camions per carregar les caixes amb les hortalisses que s'enviaran a Europa estan mal aparcats en un camí polsegós. Els temporers repeteixen el moviment cíclicament, tors a baix una vegada i una altra per arrencar la mata. Un moviment repetit centenars de cops cada dia. L'Abdel és el capatàs del grup que tragina amb les escaroles. Tots són del Marroc. Ell va aterrar fa 26 anys en aquest municipi murcià on el juliol del 2025 va viure uns incidents racistes després de l'agressió a un home de 68 anys, el Domingo, per part de tres nois d'origen magribí. La ultradreta va llençar-se a Torre Pacheco, "a la caça" dels magribins, i es van viure nits de molta tensió que només un dispositiu amb gairebé 60 vehicles de la Guàrdia Civil va poder contenir.

L'Abdel té clar que mig any després del que va passar tot continua igual. "Parlar dels estrangers és cavall guanyador per a ells", rebufa resignat, sense deixar de somriure, fent referència a Vox i els seus tentacles. Lamenta que els seus compatriotes siguin l'ase dels cops, però que alhora siguin imprescindibles per fer rendible la indústria agrícola. I tot en condicions precàries. "Els espanyols no volen treballar al camp, el camp és per als estrangers. Però els nostres fills tampoc ho voldran. L'Abascal vindrà a treballar aquí?", pregunta abans de posar d'exemple el seu fill, que té ja 18 anys, i està estudiant un grau superior. "Ell té futur, se sent espanyol. Per a mi ja no hi ha futur, treballaré tot el dia, al fang, fins als 67 anys", sentencia.

El que va passar a Torre Pacheco fa poc més de mig any podria haver passat "en qualsevol altre municipi de característiques similars", defensa el sociòleg Andrés Pedreño. Es tracta de petites ciutats amb un 30% d'immigració i que viuen de l'agricultura intensiva. No té les mateixes problemàtiques que el gran mar de plàstic de la veïna Almeria, però hi ha un conflicte latent amb aquests treballadors que ocupen els esgraons més baixos de la piràmide laboral. Un exemple és l'ERO en una empresa agrícola dels afores de Torre Pacheco. Mentre l'Abdel i la seva colla apleguen les caixes repletes d'escaroles, una trentena de treballadors protesten davant les naus de la companyia Agromediterránea. "No sobren immigrants, sobren racistes", proclama una de les pancartes que aixequen els empleats marroquins, que lamenten que els vulguin substituir per nous treballadors peruans.

A Torre Pacheco gairebé tothom repeteix una consigna: no hi ha convivència entre ciutadans autòctons i ciutadans provinents del Magrib, només hi ha coexistència. Cada comunitat té els seus bars i les seves botigues. L'Inma i el Raúl en són una excepció. Són professors de l'escola El Rosario, on un 30% dels alumnes són africans i dinen al restaurant marroquí El Berkani. El propietari del local, per sorpresa seva, els convida a dinar. "Per ser el primer dia", els diu amb amabilitat. Tot i que són dues comunitats que avancen en paral·lel, l'Inma comença a veure senyals d'esperança.

Els pares marroquins dels seus alumnes "ja han estudiat" a Torre Pacheco, participen dels regals als professors i van a les festes d'aniversari d'alumnes espanyols. "S'integren molt bé", assegura després d'admetre que al setembre van tornar amb por perquè no sabien com reaccionarien tots dos col·lectius després dels incidents del juliol. Tanmateix, no va passar res. Tot i aquests brots verds, el Raúl admet que la "tercera generació" de magribins que ja hi ha al municipi, quan arriben a l'adolescència, tornen a distanciar-se dels nois espanyols perquè als instituts els deixen més lliures i no es treballa tant la convivència.

Mirar-se als ulls

"Si no hi són ells, no menjaríem bròquil", diu el Timoteo, un jubilat que a l'hora del cafè passeja per Torre Pacheco pel camí de Los Olmos, una pedania propera on predomina sobretot la comunitat magribina. El Timoteo ho té clar. Els seus veïns estrangers són "gent treballadora", i de "xoriços" n'hi ha "tant d'espanyols com de marroquins". Una idea idèntica que uns minuts abans verbalitza la Toñi, una treballadora que sosté que els que "s'ajunten per robar són espanyols i marroquins que no volen estudiar ni treballar". El Fran, que espera davant d'una farmàcia mentre un grup de nois juga a futbol darrere de l'església de Nuestra Señora del Rosario, tampoc veu grans problemes entre totes dues comunitats. Això sí, inconscientment, quan parla d'uns i altres els separa amb un revelador "ells i nosaltres". I aquí radica la clau de tot plegat, segons Susana Henarejos, directora de l'entitat Cepaim de la Regió de Múrcia. "Conviure no és viure al teu costat, és compartir coses. Quan coneixes algú, ja no hi ha por. La gent s'ha de mirar als ulls i trobar un espai comú", argumenta.

Henarejos posa d'exemple el seu propi fill, de 13 anys. Vivia aïllat de la resta de nois musulmans. Dos camins que no es tocaven mai. Fins que va començar a fer boxa al gimnàs que té Mendy Diong, un exfutbolista del Barça que fa 27 anys que està a Espanya i treballa amb 150 nois i noies de Torre Pacheco. El fill d'Henarejos va conèixer dos joves marroquins amb qui compartia interessos, sobretot la boxa, i va acabar trencant el primer mur, massa vegades infranquejable pels prejudicis que arrossega la societat. Tot sorprès, després d'uns dies colpejant el sac, va confessar a la seva mare: "Són supersimpàtics".

Només entrar a la nau de Diong, espanyols, senegalesos i marroquins bromegen entre ells. No fa ni 24 hores que el Senegal ha guanyat la Copa d'Àfrica al país magribí. "L'esport és convivència; la gent va tenir por, però aquí s'acaben coneixent i es trenquen barreres, l'esport és ensenyar a la gent a conviure", explica aquest excompany de Messi al Barça.

Al futbol també passa. Tot i que no tot és idíl·lic. L'Usde, l'Aziz i l'Abde parlen en una petita plaça del barri de San Antonio, epicentre dels enfrontaments del juliol entre la ultradreta i un grup d'adolescents d'arrels magribines. Acaben d'entrenar a futbol amb el seu equip, en què 15 jugadors són marroquins com ells. Al vestidor la relació és bona, però, sovint, tant al camp com a l'institut Luis Manzanares, hi ha racisme. "Esclar que n'hi ha, ens diuen moros, diuen que robem", relaten els nois entre somriures tímids. Però treuen ferro a l'assumpte perquè són problemes "puntuals".

Tot i això, n'hi ha. El racisme hi era abans de l'agressió al Domingo i hi continua sent avui. El Walter és un noi equatorià que fa disset anys que està a Espanya i ha vist que hi havia persones immigrants que no podien entrar als locals regentats per autòctons "perquè són negres". L'Steven, de 13 anys, també de l'Equador, ho ha patit en primera persona: "Quan vaig arribar em van tractar malament i em vaig ajuntar amb gent del meu país i nois marroquins".

De gairebé la trentena de persones de Torre Pacheco amb les quals ha parlat aquest diari, només una manifesta obertament un discurs antiimmigració. "Tots els mitjans que van titllar el poble de racista, que es posin a conviure amb ells", diu el Paco, que considera que hi ha un espai al poble, un autèntic "territori comanxe", amb cases ocupades per estrangers on hi ha molta droga i baralles. Crític, però més mesurat, és el Ginés, que lamenta que els líders de la comunitat musulmana no fan res "per frenar" els que causen problemes. "Els meus fills no es barregen amb musulmans", remata aquest veí de Torre Pacheco que treballa de taxista a Múrcia. "Ha vingut molta població nova, i l'augment de la població va lligat a l'augment de la delinqüència. S'hauria de regular el tema de la immigració; els que volen venir a treballar als nostres camps són benvinguts", argumenta l'alcalde del municipi, Pedro Ángel Roca. "Hauríem d'erradicar la delinqüència, no anar darrere l’immigrant", afegeix.

Als barris on les cases d'uns i altres es toquen, paret per paret, hi ha menys tensió. "A la meva àvia de 89 anys són els seus veïns marroquins qui li porten la fruita i l'acompanyen a comprar", relata la Patrícia, una jove de 20 anys que compara la situació d'aquest col·lectiu amb altres comunitats. "Amb els hindús no hi ha gens de racisme", diu. El Pablo, un any més gran, assenteix; tot i que ja fa temps que va acabar l'institut, creu que alguns dels seus excompanys del Marroc encara els pots considerar "amics".

L'Inma i el Raúl també coincideixen en assenyalar que hi ha altres comunitats d'estrangers que tenen menys voluntat d'integrar-se. "Els anglesos són pitjors, no fan l'esforç d'aprendre l'idioma, són guetos", lamenten tots dos. Es refereixen a les promocions d'habitatges de luxe vinculades a complexos turístics i camps de golf que s'han construït a Torre Pacheco, on molta gent britànica i centreeuropea viu aïllada totalment de la població autòctona.

El laboratori de Vox

Henarejos té clar que els incidents racistes del juliol van ser un "experiment". Es va escampar molta informació falsa, aprofitant la força de l'extrema dreta a xarxes. "Tot estava molt organitzat, va ser un malson", afegeix Juan Carlos Talavera, coordinador al municipi de Cepaim, que van haver de treballar d'incògnit durant aquelles nits per no rebre la violència dels ultres vinguts de tot Espanya. "Vam ser el laboratori de la ultradreta", sentencia Henarejos. I, a sobre, els va sortir bé l'experiment, defensa Pedreño. "Qui va estar darrere d'allò –Vox i afins– no només no se'ls ha penalitzat, sinó que tot apunta que ho han capitalitzat políticament. La batalla cultural que Vox està duent a terme enerva les posicions més racistes dins de la societat. Són posicions latents en altres contextos, però quan una força política les encén, surt tot", argumenta el sociòleg, que està convençut que si el partit d'Abascal acaba governant la Regió de Múrcia "no seria impensable" veure imatges com les que s'han donat a Minnesota amb l'ICE, l'agència antiimmigratòria de Donald Trump.

Ser aquest banc de proves i no haver pogut fer-li front és el que més dol a Henarejos. Si hi hagués hagut convivència, "el poble s'hauria tirat al carrer" per evitar les batudes contra magribins que van promoure els ultres: "Ens va faltar valentia per dir «no deixarem que passi als nostres veïns»".