"No puc arriscar-me a tornar a Ucraïna: el meu fill només pot curar-se a Barcelona"

BarcelonaHavien de ser només dos dies, però l’estada a Barcelona d’Olha Sipavka i els seus dos fills s’allargarà com a mínim dues setmanes. La guerra ha capgirat els plans d'aquesta família ucraïnesa. “Avui mateix havíem de tornar a casa però ho veig impossible”, explica la dona. Parla dempeus, recolzada a la llitera on el Iegor, de 12 anys, descansa sota la supervisió de les infermeres de l’Hospital Sant Joan de Déu. El nen pateix un sarcoma d’Ewing avançat, un tipus de càncer que afecta els ossos i els teixits tous, i el germà petit, l’Artiom, també s’hi ha estirat per fer-li companyia mentre acaba el tractament amb quimioteràpia. L'Olha els mira de reüll de tant en tant per comprovar que estan bé i no fan gaire xivarri. Ells juguen plegats amb el telèfon, aliens –o això sembla– a les paraules de la seva mare. “Fa molta por tornar-hi, la situació és molt complicada. Ara sembla que tothom tem el que pugui fer Putin, però només Ucraïna s’enfronta a ell. Fa vuit anys que vivim sota la pressió i l'amenaça militar –continua l'Olha– i tothom ens ignorava".

Amb l’ajuda d’una traductora ucraïnesa, l'Olha explica a l'ARA que feia setmanes que la família havia preparat aquest viatge exprés a Catalunya. De fet, els vols de Kíev a Barcelona han sigut habituals l'últim any perquè a Ucraïna les teràpies oncològiques són massa cares. Els Sipavka han hagut de recórrer a una entitat sense ànim de lucre, la Fundació Siepomaga, per cobrir les despeses del tractament del menor i, tot i això, surt més a compte desplaçar-se a més de 2.000 quilòmetres de casa i tractar-lo al Sant Joan de Déu, on estan aconseguint frenar el càncer, que fer-ho al seu país. Aquesta setmana calia continuar amb les sessions de quimioteràpia i els controls rutinaris a la capital catalana i, en condicions normals, la família podria haver viatjat de tornada a Ucraïna l'endemà mateix de les proves. Però de moment l'Olha no s'atreveix a refer el camí per por a perdre l'atenció mèdica. "Hem de tornar a Barcelona en dues setmanes i amb la guerra no m'arrisco a viatjar a casa. M'hi he de quedar. Encara no sé com ho farem i on ens quedarem, però si torno a casa potser després no podem venir a l'hospital i les oportunitats per curar el meu fill només les tinc aquí", explica.

El viatge fins a Barcelona va ser molt complicat. Havien d'agafar un tren fins a Kíev i, des d'allà, un vol que els permetés arribar a Espanya. Però els avions van deixar d'operar en territori ucraïnès i la primera opció de la família va ser intentar viatjar amb cotxe. No va ser possible: les carreteres estaven col·lapsades per milers d'ucraïnesos que fugien de les zones més conflictives, sobretot del nord i l'est del país. "Teníem més d'un miler de cotxes davant per travessar la frontera. La guerra està forçant la fugida de moltíssimes persones, vaig veure molta desesperació", subratlla l'Olha. L'única alternativa que els quedava era agafar un tren, un transport també saturat d'ucraïnesos que busquen refugi dels bombardejos en països veïns com Polònia.

A l'estació l'Olha i els nens tenien 600 persones al davant. Travessar Hongria era l'única via que tenien per intentar arribar a Barcelona. "En aquells moments estava convençuda que no sortiria bé, que no arribaríem", recorda. Van haver de fer dues parades extres. La primera, a Budapest. "Allà tots els hotels estaven plens d'altres ucraïnesos i va ser molt difícil trobar un lloc per descansar", diu. La següent va ser París i, d'allà, vol directe a Barcelona. A mesura que s'allunyaven d'Ucraïna, també augmentaven els dubtes i la preocupació per la família i els amics que deixaven allà. "Ha sigut un trajecte molt llarg i complicat [físicament i emocionalment], però havíem de sortir”, recorda l'Olha, que apunta que aquest és el primer cop que el germà petit, l’Artiom, acompanya el Iegor a l'hospital. "Estic feliç de tenir-los tots dos amb mi. Aquí respirem més tranquils", afirma.

"El perill està sempre molt a prop"

La família Sipavka viu a Zakarpatia, la província (óblast, en ucraïnès) més protegida a hores d'ara d'Ucraïna perquè és la més fronterera: limita amb Romania, Hongria, Eslovàquia i Polònia. "Els russos bombardegen tot el territori excepte el nostre, suposo que per la proximitat a altres països. Però és qüestió de temps que passi. Si no se'ls atura, arribaran fins al final, sigui amb bombes o amb metralladores i armes pesants", reflexiona l'Olha. A Ucraïna hi té la germana i la mare, que ja és una dona gran, i pateix perquè en qualsevol moment els soldats russos canviïn l'estratègia, ataquin la zona més oriental del país i pugui passar-los res. "No sé si sobreviuria a perdre algú més per aquesta guerra", diu.

L'Olha ha viscut la cara més crua del conflicte entre Rússia i Ucraïna, que no ha començat ara, sinó que es remunta al 2014. El seu marit, militar, va morir a Donetsk, a la regió del Donbass i on va gestar-se la guerra que ha esclatat ara. "Sempre em deia: «No és una guerra, no em passarà res» i jo me'l creia tant que vivia tranquil·la", explica. Durant un parell d'anys el seu marit sempre acabava tornant a casa i semblava que la realitat li donava la raó, que no calia témer per la seva vida. "Però el 2017 me'l van matar. Pot semblar que a la zona on vivim el conflicte es lliura lluny d'on tu ets, però en una guerra el perill està sempre molt a prop", avisa.

La veu de l'Olha només es trenca una vegada en tota l'entrevista. Li passa quan vol explicar-nos els missatges que rep de familiars i amics de tota la vida que viuen a Kíev i a les zones assetjades pels russos. La Natalia, la traductora ucraïnesa que ens acompanya, tampoc no pot parlar. Totes dues comparteixen un silenci ensordidor a l'habitació de l'hospital i intenten contenir les llàgrimes. El Iegor i l'Artiom, que semblaven distrets amb un joc, no ho estaven tant. El silenci també els ha fet reaccionar i miren de consolar la mare amb un gest de preocupació a la cara. "Demanen ajuda i que preguem per ells per no morir, per sobreviure", tradueix finalment la Natalia amb un fil de veu. "Diuen coses terribles. Estan patint molt, els nens estan histèrics per les bombes. Passen molta por", afegeix.

L'Olha assegura que els governs europeus i la mateixa Unió Europea han subestimat l'afany imperialista del president rus Vladímir Putin i la seriositat del conflicte des de l’inici, ara fa vuit anys. "No s’ha fet prou. Es podia haver actuat abans per prevenir tot el que hem viscut aquests anys i l'agressivitat amb què se'ns tracta ara", defensa. Creu que el món no ha obert els ulls i ha entès la gravetat de la situació fins que no s’ha arribat a aquest punt dramàtic, quan cada vegada més vides ucraïneses estan en risc.