Núria Pruneda, filla d'Amada Perelló: “I li vaig dir: «Adeu, mare»”

Heus aquí el relat dels últims dies de la vida d'una víctima del covid-19 explicat pel seus fill. Un relat a cegues, ple de dolor i de frustració. No han calgut gaires preguntes, perquè la mort d’un ésser estimat s’explica d’una tirada i es recorda sempre amb les mateixes paraules, com si fos ahir, per anys que passin. La Núria Pruneda, filla de l’Amada Perelló i Nicolau (1930), va perdre la seva mare l’1 d’abril en una sociosanitaria on havia esta derivada. Li faltaven nou dies per fer els 90, “que li feien bastanta il·lusió. Vivia a casa seva, escoltava la ràdio i feia anar la tauleta”.

Ella mateixa va trucar a emergències de matinada. Els sanitaris em van dir: “Ens emportem la seva mare a Sant Pau”. Durant quatre o cinc dies vam poder parlar amb ella, a vegades a través de les infermeres, que li deien: “És la seva filla, que pregunta com se troba”. I jo la sentia que deia: “Millor, millor”. També enviava whatsapps. Al cap d’uns dies ens van avisar que la traslladaven a una sociosanitària perquè ja portava uns quants dies sense febre i se la veia estable.

Francament, vaig confiar en el criteri de l’hospital. Llavors vaig recordar unes paraules que ella m’havia dit un parell de dies abans d’ingressar a l’hospital: “A la meva edat, si agafo el virus, em portaran al moridero ”.

I llavors venen tres dies que no en sabem absolutament res. Després de molts intents, aconsegueixo parlar amb una treballadora. Li vaig dir que li pregava de genolls que anés a la planta del covid i que, encara que fos sense sortir de l’ascensor, digués als sanitaris que li donessin el telèfon a la meva mare, perquè ella devia estar sentint com jo li trucava. Però no l’hi van donar mai, perquè el dia que va morir em van tornar la bossa amb les seves coses, amb el mateix nus que li havien fet a Sant Pau el dia que va marxar-ne.

Al final em va trucar un metge: “És per dir-li que la seva mare s’està apagant. És que estava molt malament, sap? Però està tranquil·la”. O sigui que, en tres dies, la meva mare havia passat d’estar-se recuperant a morir-se. Aquí ja vaig decidir anar-hi. Vaig estar dues hores al vestíbul per convence’ls que em deixessin estar amb ella. Hi van accedir i, amb ajut d’una infermera, em vaig vestir. I llavors surt un metge d’un passadís i diu: “Ah, la filla de l’Amada? Ai, em sap molt greu, ja és morta. Fa poc. Ara mateix”. Vaig demanar que me la deixessin veure i em van fer entrar en una habitació molt petita, on estava tapada amb uns llençols acabats de planxar, i jo, amb el doble guant, la vaig tocar. I li vaig dir: “Adeu, mare”. Estava congelada. La meva mare no s’acabava de morir.

Em van donar les seves pertinences en dues bosses grogues, gruixudes. En una hi havia la ràdio i el mòbil que ja havien anat a Sant Pau, i en una altra quatre coses que li vaig portar al sociosanitari: un pijama, un xal per si tenia fred, una revista d’història, unes cartes dels meus fills... Torno a casa amb el disgust i les bosses i a dins em trobo una altra bossa de Sant Pau que era d’una altra senyora. Quin desastre. Després vaig saber que tot el personal d’aquell sociosanitari havia caigut malalt, i que estaven contractant personal a correcuita. De fet, vaig veure tot de noies fent cua aquelles dues hores que vaig estar a la recepció.

No vam poder veure el fèretre. Vaig trucar i trucar al cementiri de Montjuïc i quan per fi aconsegueixo parlar-hi em diuen que ja l’havien incinerat, sis dies després de morir. “Que no l’han avisat? Si vostè és a Barcelona, li portem les cendres a casa”. I jo no soc a Barcelona, i no vull que les porti a casa de cap altre familiar i que vagin amunt i avall. A més a més no sé què deu passar amb el sistema informàtic que m’han estat enviant el mateix tipus de cartes que es devien enviar abans de l’estat d’alarma: aquelles on hi diu que si no reculls les cendres abans de 30 dies ja les has vist prou.

Com estàs ara?

Abans m’ensorrava cada dos per tres, sobretot als vespres. Intento barrinar cada cop menys. Ara estic més sencera, perquè jo ja sabia que la meva mare se n’havia d’anar. Però el que em pesa ara és que crec que la meva mare no ha mort de covid-19 sinó de la gestió del covid-19 que s’ha fet amb les persones grans amb multipatologies. Ha estat com una mena d’eutanàsia, m’entens?

Una psicòloga em va dir en el seu moment que jo havia d’estar més tranquil·la precisament perquè la meva mare era conscient i estava informada del que estava passant, i que ella sabia que si nosaltres no hi érem era perquè no podíem. De fet, en alguna de les últimes converses recordo que li vaig preguntar expressament: “¿Ja ho saps, oi, que no ens deixen entrar?” “Sí, dona, sí”.

Fins i tot havíem consensuat amb ella que si empitjorava no aniria a l’UCI. Els metges ja ens havien dit que només d’intubar-la a l’UCI ja no ho superaria. Però una cosa és que no la portin a l’UCI i una altra que la donin d’alta i al cap de tres dies es mori sense poder-hi parlar. Ho hem posat en mans del Síndic i ens han contestat que ho investigaran.

Com voldràs tancar el dol?

Li farem dir una missa. I així que puguem la posarem al nínxol on està enterrat el meu pare, a Vallromanes. Ella era de l’any 30 i, durant la guerra, amb sis o set anys, va haver de tapar amb llençols els nens amb qui ella jugava al carrer perquè un bombardeig els va matar. Ella era la gran, havia d’anar a fer cua per tenir menjar. Va ser locutora de ràdio i televisió i traductora i va tenir una vida molt plena.