Dalt del pal oneja una bandera
BarcelonaUn matí de principis de maig del 1945 a casa la família Porter Moix estaven de celebració. S’havia acabat la Segona Guerra Mundial i els cinc germans s’entretenien dibuixant les banderes dels països aliats. Les van penjar a la làmpara del menjador i allà s’hi van estar uns dies. Potser per a quatre d’ells va ser una distracció infantil inofensiva, però no pas per al Josep, el germà petit, que va quedar captivat per aquella paleta de colors inesgotable, una geometria de formes diverses, barres, bandes, estrelles i escuts que significaven coses i exaltaven pàtries. Tenia nou anys i potser no n’era del tot conscient, però aquells papers acolorits se li havien ficat a dins i ja no en marxarien mai.
Josep Porter i Moix és vexil·lòleg -la vexil·lologia és la disciplina que s’encarrega d’estudiar les banderes- i casa seva és un sens fi de llibres, manuals, fitxes i enciclopèdies sobre el tema. És una ciència que mai s’acaba. Les mides i les proporcions són molt importants. No és el mateix un quadrat que un rectangle, ni un lleó rampant que un lleó en repòs, ni un arbre tallat que un de plantat o un d’arrencat. Des del 1970 les banderes formen part de la legislació dels països i, per tant, convé descriure-les molt bé. Quantes se’n sap de memòria? Fa de mal comptar, més de mil, per dir alguna cosa. Si n’hi ensenyes una, el més probable és que la identifiqui. Aquesta passió ha portat el Josep a fascinar-se per la geografia i la història, pel saber multidisciplinari, per la pila de llibres vells com a imatge de confort ineludible. De fet, tot plegat li ve una mica de fàbrica.
Aspiracions primerenques
De molt petit volia ser metge, pallasso i dentista. Però ser fill de Josep Porter i Rovira, potser el llibreter i bibliòfil català més rellevant de l’últim segle, no és qualsevol cosa. La infància, l’adolescència i molts anys d’adultesa treballant a la mítica llibreria familiar del carrer Canuda a tocar del Portal de l’Àngel contribueixen decisivament a perfilar la personalitat inquieta i les ganes continuades de saber. La llibreria Porter és durant dècades un important centre cultural de la ciutat i punt de reunió de la intel·lectualitat. Una de les ànimes és el seu germà, el gran Miquel Porter i Moix, membre fundador dels Setze Jutges, historiador, polític i cinèfil. Aquesta proximitat evident amb la Nova Cançó porta el Josep a fer-se mànager musical. Primer del grup Els Quatre Gats i poc després, quan Lluís Serrahima se’n retira, dels Setze Jutges. Amb ells viatja per tot Catalunya en un moment crucial de la reivindicació de la cultura catalana oprimida per la dictadura.
Gràcies a la seva insistència, Lluís Llach decideix entrar a formar part del grup. És el setzè dels setze i és lògic que tingui una estimació especial pel Josep. És una època exigent que ell viu com un servei al país, necessitat de feina tenaç i incansable. I la combina amb la botiga familiar i amb la professió que havia estudiat: el periodisme. Llicenciat per l’Escola de Periodisme de l’Església de la Rambla, ben aviat s’especialitza en el periodisme esportiu en revistes com Vida Deportiva i Destino, però té claríssim que el que desitja és escriure en català. Si les circumstàncies no ho fan possible, ell, com Bartleby, preferiria no fer-ho.
Esperant el seu ofici
Seguint aquesta premissa, considera que no va exercir de debò l’ofici fins a l’any 1976, quan els rumors sobre la creació d’un nou diari en català són insistents. Així doncs, no dubta a oferir-se a Josep Espar Ticó per formar part de l’equip inicial de l’ Avui. Dit i fet, Josep Faulí i Josep Maria Cadena li ofereixen treballar a esports. Com que des de sempre és un fanàtic del motor, durant uns anys viatja als premis del Jarama, de Montecarlo i de Paul Ricard. També segueix el Barça en els desplaçaments estatals i europeus i aprofita els viatges per visitar la llibreria de torn i arreplegar tot tipus de llibres de banderes. En té de tot arreu: d’Alemanya, de la Gran Bretanya, d’Itàlia, de Suècia... Us podeu imaginar que el seu arxiu és de campionat.
Cul inquiet, li interessa anar canviant de registre. I quina és la secció d’un diari que més casa amb les banderes? Doncs Internacional, per descomptat. Allà s’hi està uns quants anys, i després a Comunicació, on finalment es jubila el 1996. Però per algú com ell aquesta convenció és pura arbitrarietat. Com diu la seva filla Marta, des de llavors es dedica a l’enciclopedisme. O sigui, a l’interès per tot, a la curiositat universal que tot periodista amb cara i ulls hauria de tenir incrustada a l’ànima.
Ha participat en un bon grapat de llibres col·lectius i ha escrit monografies sobre cançó catalana i sobre banderes de tot tipus. Es va barallar amb l’Ajuntament de Barcelona de Pasqual Maragall per reivindicar la bandera històrica de la ciutat en lloc de les variacions capritxoses que van inventar-se. I es va sortir amb la seva, només faltaria. Ara prepara un manual de vexil·lologia. És una feina minuciosa que requereix dedicació. No té pressa, va fent tranquil·lament, entre els seus llibres i el fum de la pipa que sempre l’ha acompanyat.
