Najat El Hachmi: “Pagaria milions a una senyora de fer feines abans que a Lamine Yamal”

BarcelonaL’escriptora Najat El Hachmi va néixer al Marroc (Beni Sidel, 1979) i va arribar a Vic quan només tenia vuit anys. La seva adolescència te la pots imaginar quan llegeixes la novel·la Els secrets de la Nur, en què una nena de dotze anys que vol ser escriptora va descobrint com és el món –racista i classista– i com és la seva família –musulmana i masclista–. Najat El Hachmi ha aconseguit ser una escriptora reconeguda, amb premis com el Ramon Llull, el Nadal i el Ciutat de Barcelona, i lluita perquè la igualtat i les llibertats triomfin, tant al país que l’ha acollit com a la seva comunitat d’origen.

Què és el més bonic que t’han dit del teu últim llibre?

— Un dia que se’l llegia la meva filla. Tenim el costum de ficar-nos al llit a llegir abans que se’n vagi al seu llit a dormir. Em va mirar i em va dir: “És molt estrany estar a dins del llit amb l’autor i que, a sobre, sigui la teva mare”.

La protagonista de la novel·la és la Nur, una nena molt observadora, molt intel·ligent, que viu entre una societat racista i classista, i una família musulmana i masclista. ¿Hauria sigut molt diferent un llibre que es digués Els secrets d’en Lamine i que el protagonista fos nen i volgués ser futbolista?

— Una cosa que els dic molt amb els nois a les xerrades que faig als instituts i a les escoles és: “A veure, a vosaltres que us discriminin pel vostre origen us sembla bé o malament?” “Malament”, contesten: “És racisme, no pot ser que em tractin malament només perquè vaig néixer en un altre lloc”. "D’acord. Si això us sembla malament, per què a vosaltres mateixos us sembla bé que les vostres germanes o les altres nenes siguin discriminades pel seu sexe? No podem defensar l’antiracisme i alhora ser masclistes". Hem de fer que aquesta reflexió tan necessària de l’antiracisme ens porti a defensar totes les llibertats. S’ha d’educar molt en la llibertat de pensament i d’expressió.

Lamine Yamal és exemple d’alguna cosa?

— Lamine Yamal no hauria de ser exemple més que de bon futbolista. L’altre dia al Parlament en parlaven com un exemple d’immigrant integrat i, per començar, Lamine Yamal no és immigrant. És de Rocafonda i la Torreta, els dos barris on va créixer. L’estem estrangeritzant per posar-lo d’exemple.

T’ho deia en el sentit que pot ser un referent.

— Però és molt trampós, això. A mi em va passar quan anava a l’institut i vaig guanyar un premi. Em van fer una entrevista a TV3 i em van preguntar: “Que hagis guanyat un premi literari vol dir que estàs integrada?” Home, no cal guanyar un premi per estar integrada. És molt trampós només posar en valor les persones quan aconsegueixen unes determinades fites que aquí considerem importants. ¿I totes les dones analfabetes que venen del camp? Aquestes dones fan molt més per la societat catalana que els futbolistes.

Per què?

— Perquè estan contribuint a sostenir la vida. Sense la vida no hi ha res, no hi ha sistema capitalista, no hi ha consum, no hi ha res. I la vida és una tasca fonamental que fem les dones, la de reproduir-nos i la de cuidar persones que necessiten ser cuidades. Jo, si hagués de pagar milions, pagaria abans milions a una senyora de fer feines que a Lamine Yamal. O a metges, infermeres, auxiliars d’infermeria. Per què els paguem tan poc quan la nostra salut depèn d’elles, quan ens ingressen en un hospital i estem entre la vida i la mort?

Hi ha aquell vers de Maria-Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. M’agradaria que te’l reformulessis per a tu.

— Et dic la veritat: m’hauria agradat estalviar-me totes les rebel·lions. Sé que m’han donat molts elements per poder escriure, però estic molt cansada d’haver de donar explicacions sobre la meva identitat i les injustícies que comporta el fet de ser dona.

Què has pensat l’última vegada que anant pel carrer has vist una dona amb vel?

— Les dones adultes és una cosa, el que em crida l’atenció és quan veig nenes amb mocador. I cada cop en veig de més petites. L’altre dia entro en una fruiteria i veig una nena que devia tenir sis o set anys, amb mocador al cap i coberta fins a mig braç. Aquesta nena viu en una mena d’apartheid. Porta una presó al damunt, que la perseguirà tota la vida, que la marca, que denota a qui pertany, i per tant no és una persona individual, sinó que està completament assimilada al grup de procedència, d'acord amb les normes que han escollit per a ella els homes.

Quina edat tenies l’últim dia que vas portar vel?

— 23 anys. De fet, va ser just abans de publicar el meu primer llibre. Va ser el trencament definitiu.

On va anar a parar el vel?

— No ho sé, els devia llençar tots. Per a mi era tan humiliant haver-lo de dur... Asfixiant, era com esborrar el que jo era, disfressar-me d’una altra. Sobretot per la cosa que t’obliguin a sotmetre’t. Quan tu no vols fer una cosa i t’hi obliguen, aquest doblegar-te és una de les coses més terribles que se li poden fer fer a una persona.

A qui t’havies d’enfrontar per treure’t el mocador?

— Al meu pare, el problema sempre el vaig tenir amb ell. Nosaltres venim d’un poble, al nord del Marroc, on les nenes no portaven mocador, però quan les dones es casaven s’havien de tapar en senyal que estaven casades, ocupades, que no te les podies ni mirar. Jo em vaig casar per sortir de casa, aquesta és una altra cosa.

Et vas casar amb qui vas voler?

— Sí, però en unes circumstàncies en què era molt difícil triar adequadament. Ens vèiem d’amagat, l’únic que volia era sortir de casa, i aquesta era una manera legal, un matrimoni. Jo m’havia fet a la idea que havent crescut a Vic no hauria de portar el mocador. El meu pare no va acceptar que després de casada no portés mocador. Tot i que no vivia amb ell, feia servir tota l’artilleria que tenia a mà. A vegades me’l posava per si em trobava el meu pare pel carrer, i després me’l treia...

Hi ha una última conversa amb ell per intentar raonar-ho?

— No, perquè em feia el xantatge més dolorós que es pot fer a algú: “Si no el portes no veuràs mai més la teva mare”.

Arribes a Vic el 1987. ¿Com han canviat Vic i aquesta societat en els últims quaranta anys?

— Abans tenia una visió més optimista d’aquesta incorporació a la societat. Jo vaig tenir la sort d’anar a parar a una escola –el Jaume Balmes– on hi havia unes mestres molt vocacionals, molt compromeses amb el barri, que ens van tractar amb molta normalitat. Quan vaig escriure el primer llibre, Jo també soc catalana, creia realment en la possibilitat de reformular la catalanitat i fer-la més inclusiva. Va venir la crisi econòmica i va ser una decepció molt gran, perquè moltíssima gent que portava molt temps aquí es va veure absolutament marginada. Molts van haver de marxar, jo tinc molta família que són a França, a Bèlgica, a Alemanya i que no volien marxar. En el moment de les retallades es va fer molt mal a la immigració. Hi va haver una política molt activa de dir “Sou els últims que vau arribar, ara ja us en podeu anar”.

I ara últimament quina diries que és la situació?

— Ara hi ha una revifada del discurs racista pur i dur. Hi ha gent partidària d’una Catalunya on no hi cap ningú, només ells. Em recorden moltíssim els fonamentalistes islamistes, perquè agafen uns elements que diuen que són els autèntics i els purs, tothom s’ha d’adherir a aquesta causa i la resta queden fora. La majoria dels catalans no entrem en aquest esquema, perquè la majoria som impurs, per sort. Per què ells es creuen amb la patent de la catalanitat? El que fa més ràbia és que, de cop i volta, tots els problemes són deguts a la immigració. Durant deu anys no ha suposat cap problema. Quan es diu que s’han de fer mesures específiques de discriminació per als que som d’origen estranger, què vol dir? ¿Que si un nen no té menjar i és d’origen estranger se li impedirà menjar? Estem disposats a arribar fins aquí? Perquè una cosa és la teoria, però no ens expliquen com ho faran. ¿Estem disposats a votar un partit que deixi que nens passin gana en funció del seu origen? ¿Estem disposats a deixar que no tinguin escolarització? ¿Estem disposats a fer aquest apartheid?

Si tu intentes fer l’exercici de posar-te en la pell d’una persona que sempre ha vist, més o menys, un mateix paisatge humà i li canvia aquest paisatge, entens que li generi inquietud o neguit?

— Bé, ho puc entendre, però crec que hi hauria d’haver el pas de conèixer l’altre i no rebutjar-lo, simplement. Evidentment que la concentració de molta gent d’un mateix origen en un mateix lloc perjudica també els immigrants i és contraproduent. El que no és normal és que estiguem segregats. Bona part de la meva insistència a parlar de temes de religió i d’islamisme va en la línia d’intentar trencar aquesta endogàmia que s’estableix moltes vegades en aquests barris.

I s’ha de posar un límit? A Vic, per exemple, hi ha un 30% de persones de nacionalitat estrangera. Pot assumir un 50%? O un 70%?

— La qüestió és per què la gent va a Vic. Si hi van és perquè hi ha feina, no perquè tinguin la mania d’anar tots a Vic. Si allà hi ha moltes empreses que contracten gent d’origen immigrant... El tema és com s’incorpora aquesta població a la societat. No és que facin nosa perquè són de fora, sinó com eduquem les famílies en molts valors que potser no tenien al país d’origen. Dir això no és d’extrema dreta. No és el mateix venir d’un país democràtic que venir d’un país on no has tingut democràcia. Els nois i noies els podem educar a les escoles, però també s’ha d’actuar en les famílies, i no s’està fent. Hi ha d’haver un compromís de la població immigrant amb els valors fonamentals de la democràcia. Hi ha de ser.

L’última vegada que has sentit algú dient “nosaltres”, tu t’has sentit part d’aquest “nosaltres”?

— No ho sé, no ho sé mai. ¿Quan tindré permís jo per dir nosaltres? Fixa-t'hi: des dels 8 anys a Vic, no he viscut enlloc més que a Catalunya, els meus fills han nascut a Catalunya, parlo en català, el meu marit és català... Què més he de fer? Portar barretina? He donat moltes voltes a aquest tema. Al final, l’altre, el que no és nosaltres, és tan persona com jo. Sento com a propi el patiment d’una persona que és a Gaza. Nosaltres som els humans. I si funcionem partint del tracte humà amb els altres, les identitats col·lectives passen a segon pla.

Quin és l’últim motiu que et fa ser optimista, que et fa pensar que això acabarà bé?

— Jo no soc gaire optimista, en general. És que soc crítica...

Però ets crítica amb tots, també amb l’integrisme islàmic, que et deu dir de tot...

— I t’assenyalen, amb el perill que comporta que t’assenyalin. No ho sé, a França van matar un professor per voler parlar de llibertat d’expressió a l’escola.

Vols dir que tu has tingut aquesta por?

— Quan era a Instagram i rebia amenaces de mort hi pensava, i al final prens precaucions per intentar protegir-te una mica. Una cosa és un anònim, però el que trobo més perillós és quan hi ha organitzacions que t’acusen públicament de delictes que tu no has comès.

De qui parles?

— Organitzacions islamistes que diuen que representen els musulmans catalans i en realitat són fonamentalistes.

Ens ha quedat citar un motiu per a l’optimisme...

— La manera que té de veure el món la meva filla de 13 anys i moltes nenes que em vaig trobant, que ja ni es plantegen que elles puguin ser menys que els nois. I les mestres! Dono gràcies a les mestres que ha tingut la meva filla, mestres que fan una feina impressionant.

Una cançó que estiguis escoltant últimament.

— Minouche, de Rachid Taha.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Jo? Sense pregunta? No ho sé. He parlat molt, sempre parlo molt.