Societat 19/02/2017

Pau Vallvé: “Si vols sortir d’aquest sistema has de funcionar d’una altra manera”

Els discos de Pau Vallvé (Barcelona, 1981) són com dietaris. Canta sobre el que li passa, o més aviat sobre el que sent quan li passen coses. Ho torna a fer a ‘Abisme cavall hivern primavera i tornar’, un disc doble sobre amor, política, anhels i pors.

6 min
Pau Vallvé el dia de l’entrevista amb l’ARA, uns minuts abans de parlar sobre les circumstàncies del disc que acaba de publicar.

Cantautor indie d’actitud hardcore, Pau Vallvé consolida el camí de l’autogestió amb el disc Abisme cavall hivern primavera i tornar, que està presentant en una gira que el durà a festivals com el Vida i el Cruïlla.

¿El disc nou reflecteix un recorregut vital?

Sí, vital en general, perquè és un recorregut sentimental, polític i personal. No sé inventar-me històries i, per tant, soc més aviat documentalista. Canto sobre el que em passa. I aquest cop és un disc d’itinerari.

Que t’ha sortit doble.

Havia de ser triple, però per respecte als oients ho vaig resumir, i al final amb dos discos m’ha quedat prou clar. Sempre he odiat els discos dobles, i d’alguna manera m’ha fet ràbia perquè hi he caigut jo. Però necessitava que fos així.

Vas marxar a viure a Banyoles, però has tornat a Barcelona. És una renúncia?

No, no ho entès mai així. Banyoles va ser un retir que va durar més del que em pensava. Pensava que m'hi estaria un anyet i me n’hi he estat gairebé dos, però un és d'on és i al final trobes a faltar moltes coses.

¿Estàs més enfadat o estàs sent més autocrític?

Una mica de tot. Jo crec que estic més relaxat, en general. Aquest disc és gairebé com una teràpia. Sempre m’he considerat un pallasso, perquè soc molt divertit i alegre, però si repasses la meva discografia és tot molt trist, d’un tio que està fatal. I suposo que en el fons és perquè quan estàs bé no necessites agafar la guitarra. Quan estàs bé estàs bé i ja està. Els meus col·legues em deien: “Per què fas aquests discos si ets un pallasso?” Però en aquest disc vaig fer l’esforç de compondre també quan estava content.

¿I quan estàs content no mires tant cap endins?

Hi ha una relació que no és conscient però estic segur que funciona així. Quan ja no tens un incendi a casa et pots permetre el luxe de mirar una mica més enllà.

¿Podem dir que hi ha més tristesa en el primer CD que en el segon?

Potser sí que en el primer CD hi ha un deix més derrotista, fins i tot en cançons com Que vingui l'hivern, que jo considero que és un hit alegre. És allò de «Sí, està anant tot molt bé però no me'n fio, perquè en algun moment ens en anirem a la merda». En canvi, en el segon CD la tristesa és més optimista, de ja ens en sortirem.

Tot i ser un disc més elèctric, mantens una mena d'estètica musical propera al hardcore

Tot el que ha fet el Jeremy Enigk [del grup Sunny Day Real Estate] en solitari té aquest punt de ràbia però acústic. De tota manera, fins ara la meva carrera era amb la guitarra acústica i en aquest disc, de 22 cançons, crec que només n’hi ha un parell amb acústica. Ha sigut un dels canvis: més potència, més canya, més ritme, intentar fer més cançons més positives, però tampoc sense passar-se. Sí, això de hardcore acústic no està malament. M'agrada perquè l'actitud és aquella però la forma no. A més, crido més que en altres discos, i això també es nota.

Com creus que s'hi referirà la gent, a aquest disc de títol quilomètric?

El disc doble. Jo mateix ho dic. O el disc del vestit de pinyes que surt a la portada. És el vestit de la meva nòvia. El vam comprar a Portugal, en el moment àlgid del viatge.

És la Júlia que menciones a la cançó La Polinèsia

Sí.

I la persona a la qual cantes Sé que hi ets

Bé, aquí no sabia que seria ella. Ella apareix després, a Per què collons has trigat tant.

Has parlat amb ella després de publicar el disc?

Seguim junts. Per sempre, el penúltim tema del disc, és l'única cançó de futur, i és veritat que pot semblar que no estem junts.

És que en aquesta cançó, versos com "papers arrugats per tot arreu i mocadors amb fills no-nats" són especialment tristos.

Sí, sí. Era un terror meu que havia d'explicar. Va ser la penúltima cançó que vaig fer.

La teva parella què en pensa d'aquest poc pudor?

Ella està contenta. L'únic que li feia cosa és que sortís el seu nom a la cançó, però al final l'he deixat. Tinc sort, li agrada el que faig i ho porta bé. Sí que és veritat que és evident que hi ha una relació aquí al mig, però si ho mires bé no explico res. Explico com són els seus ulls i que m'agrada viure amb ella, però no hi ha premsa rosa. No m'agrada anar explicant detalls, però sentiments sí.

A la cançó O només sóc jo?

Sí, és un moment del principi d'anar a Banyoles, quan em preguntava si tot plegat tenia cap sentit. Estic vivint d'això, estic fet merda i les cançons que em permeten viure van d'això. Tot plegat fa que sigui una espiral que encara s'agreuja més. Hi ha dies que penso que m'agradaria ser informàtic i que ningú sabés res de mi; que no hagués d'explicar totes aquestes merdes.

Com valores poder treballar de manera autogestionada?

Amb el disc anterior, que és quan m’independitzo i decideixo fer-ho jo tot, és quan començo a viure d’això. Comencen a sortir els números. Quan anava amb discogràfiques, fent un estil que no és comercial, o que no és per a tots els públics, i cantant en una llengua que no té un abast flipant, tenia dues opcions perquè fos més rendible o perquè jo no perdés tants diners en cada disc: una, fer música més comercial, abaixar-me els pantalons i dir que sí a coses que no m’agraden, dir que sí a marques i fins i tot canviar d’idioma; o l’opció que vaig prendre. Això és el meu projecte i el meu espai de llibertat, i faig el disc no només que necessito fer, sinó el que a mi m’agradaria sentir. Per tant, zero concessions. I perquè sortís a compte, en lloc de fer-ho més vendible, vaig reduir costos traient intermediaris. En el fons, fent un decreixement.

I l’autogestió quin tipus de relacions et permet establir amb la gent que et contracta?

Des de sempre, fins i tot quan estava amb discogràfica, mai he pensat en això com un producte. Si darrere m’han de posar un logo enorme i he de donar les gràcies a la marca per poder tocar... Bé, això no passarà per molt que em solucioni la vida. Si vols sortir d’aquest sistema has de funcionar d’una altra manera.

Però sí que actues en cicles de concerts patrocinats per marques com Estrella Damm.

Ja ho vaig intentar, no tocar en concerts patrocinats, i és impossible, perquè llavors no pots tocar a cap festival ni a cap sala, perquè les sales estan patrocinades i sempre tens la llumeta darrere. A mi Damm no em contracta; no és sortir a l’anunci del nou Volkswagen o portar el logo de Nike al pit, que són coses que et proposen. A tot això s’ha de dir que no, però a l’altra cosa... És que, si no, només podríem tocar al carrer. Bé, ni això. Vaig desistir de la lluita aquesta. Per sort o per desgràcia, la cultura passa per les cerveseres, això és així. Aquesta lluita crec que està una mica perduda si no ens hi posem de debò.

Creus que la música pot contribuir a transformar el món?

Sí, completament. Jo soc molt hippie en el fons, encara que no ho sembli. A mi com a oient la música m’ha canviat la vida moltes vegades, o m’ha donat molta esperança en el col·lectiu. Recordo anar a un concert dels A Silver Mt. Zion a Bikini que va ser revelador i que em va canviar la vida, no només per la música, sinó per l’actitud. Sentir de tant en tant algú que et digui que no està tot perdut, però que cal que ens hi fotem d’una vegada és important. I no és només la música i l'art, sinó l'actitud de la gent. Avui mateix anava pel carrer tot seriós i de cop una noia m'ha mirat i m'ha somrigut, no sé si perquè m'ha conegut, perquè estava contenta o perquè m'ha vist molt seriós. Cent metres després jo ja estava rient. L'actitud es contagia. Si tots estem enfadats, amb presses, retraient el que fan els altres, això s'estén i mira com estem.

Ara que ja tens 35 anys, ¿has entès que difícilment tindràs públic més jove que tu?

Sí. Hi va haver una època que passava això, però torno a tenir públic de 17 o 18 anys. Hi té a veure que posen cançons meves a sèries com Merlí i Polseres vermelles. De cop hi ha hagut com un renaixement.

És a dir, arribes a gent més jove no perquè facis música per a ells sinó perquè les teves cançons sonen en contextos que sí que comparteixen els joves.

Sí, és això, però no sé si els faré més mal que bé perquè potser els faré pensar coses que no s’han de pensar encara. Bé, però a vegades també subestimem els joves. Jo potser a vegades m’identifico més amb ells en el sentit que la típica depressió adolescent a mi em va quedar com a estètica, i potser en aquest sentit també acabo connectant amb els joves, però amb els tristos, no amb els feliços.

stats