Pedro García / Francisco Castaño: “Si el teu fill sempre se surt amb la seva i et sents impotent, demana ajuda”

El Jorge, de 17 anys, té problemes amb les drogues; la Marta, amb 14, és víctima de bullying a través d’internet; a la Laura, de només 9, li costa superar la frustració, i la Diana, ja amb 21 anys, és una persona insegura i no té amics. Són quatre dels onze casos que analitza Aprender a educar 2. El llibre forma part del projecte Aprenderaeducar.org, que té com a objectiu donar als pares els instruments necessaris perquè els fills tinguin una bona educació.

Quins són els errors més habituals que cometen els pares a l’hora d’educar els fills?

Francisco Castaño: No posar normes o límits clars, sobreprotegir-los, que el pare i la mare no vagin pel mateix camí, no donar-los un reforç positiu i insistir quan ho fan malament... Aquesta frustració s’acaba materialitzant en enrabiades, agressivitat, depressió, comportaments de risc...

Segons recullen al llibre, hi ha pares autoritaris, sobreprotectors, mani puladors, empàtics, col·legues... Els pares han de ser amics dels fills?

F.C.: Els pares poden ser amics, però en cap cas col·legues, perquè és posar-se a la seva altura.

Pedro García: Amics sí, però en el sentit d’acostament, no de permetre-li fer tot el que vulgui sense cap conseqüència, perquè així al final s’acaba convertint en un tirà.

Com detecten els pares que han sobrepassat la línia?

F.C.: La línia és quan tu com a pare o mare veus que el teu fill, tingui l’edat que tingui, se surt massa cops amb la seva, i això et fa sentir impotent. Si s’arriba a aquest punt, demana ajuda per evitar que el nen es torni violent o es converteixi en un expert manipulador.

¿Els fills són conscients d’aquesta manipulació o violència?

F.C.: No. De fet, en el programa Hermano mayor, quan se’ls feia mirar el seu comportament en una pantalla d’ordinador molts no volien fer-ho i repetien: “Aquest no sóc jo”.

¿Totes les famílies són susceptibles de viure aquest tipus de casos?

P.G.: L’error és pensar que això només passa en famílies desafavorides o desestructurades. La realitat és que les més benestants no volen sortir a la tele a explicar el seu cas, però tenen exactament els mateixos problemes, o pitjors.

F.C.: De fet, més de la meitat de les denúncies per agressions filioparental són de famílies de classe mitjana o mitjana-alta, i amb algun dels dos pares amb estudis superiors.

Com es pot reconduir la situació?

F.C.: Aprenent a educar. El primer que els pares s’han de treure de sobre és la culpabilitat, perquè ho han intentat fer tan bé com han sabut, però sense el resultat que volien. El segon pas és aconseguir que el fill compleixi unes normes clares sense generar conflictes.

La temptació és parlar de culpa dels pares o que el fill és un cas perdut.

F.C.: El 99% de vegades és perquè el nen ha rebut una educació inadequada. En algun cas hi pot haver algun tipus de psicopatologia però, tot i així, amb una bona educació es poden aturar els conflictes a casa.

P.G.: El TDH, per exemple, no li impedeix al nen recollir la roba que llença a terra o ajudar els pares a desparar la taula, només el limita en la concentració. S’ha d’anar amb compte amb la justificació de molts pares: “Com que és hiperactiu!”

A l’altre extrem hi ha l’obsessió dels pares perquè els fills siguin feliços. Com s’aconsegueix?

F.C.: El camí és que el dia de demà sàpiguen valer-se per ells mateixos. La societat els posarà reptes i el millor és acostumar-los al que es trobaran.

P.G.: Se’ls ha d’ensenyar el principi de realitat des del minut u.

Quin és?

P.G.: “Fill meu, t’ho hauràs de treballar molt i no sempre les coses sortiran com tu vols. El teu pare i la teva mare no estan aquí per salvar-te però sí per ensenyar-te a fer-ho tu”. Hi ha pares que han arribat a superar les pel·lícules de Walt Disney: fan viure els seus fills en un món irreal.

Asseguren que l’educació dels fills avui dia és massa laxa. Què cal recuperar de la tradicional?

P.G.: El respecte, l’afecte i el reforç positiu... Ara s’imposa molt el principi d’immediatesa, i se’ls ha d’ensenyar a esperar, a veure que sense un jersei de marca també són algú...

F.C.: També ens hauríem de quedar amb els valors familiars. El problema és que les eines i estratègies d’abans no funcionen ara perquè la societat no és igual que fa 30 anys.

De la mateixa manera que hi ha escoles per aprendre a conduir, ¿n’hi hauria d’haver per educar?

P.G.: N’hi ha, però el que fan són cinc o sis xerrades a l’any que estan molt bé però no tenen continuïtat. A més, els que normalment hi van són els pares a qui fa menys falta. Els que ho necessiten acudeixen a tu quan ja no poden solucionar el problema, i molts volen que els canviïs els fills. Les escoles estan bé, però haurien de començar el primer dia de curs i fer reunions setmanals per tractar el que preocupa els pares.

Amb escola o sense, ¿tothom pot ser un bon pare o mare?

F.C.: Tothom, però calen estratègies perquè el fill a la llarga pugui valer-se per ell mateix. I donar un amor responsable, que vol dir no satisfer tots els seus desitjos.