Persones amb discapacitat demanen poder sortir dels centres
Les residències celebren que s’hagin suprimit els aïllaments: “Era inhumà”
Girona“Estic molt ben cuidat, però només em falta la cosa més important de totes: volar fora de la gàbia, per tornar a ser lliure”. Jaume Solé Nebot, de 54 anys, escriu aquestes paraules amb un pal col·locat al cap que s’anomena licornic. Té paràlisi cerebral i viu des de fa cinc anys en una llar residència de Barcelona. Però des del 14 de març només ha pogut sortir del centre durant dues setmanes de juliol. La resta del temps ha estat confinat: “La Generalitat ens està obligant a estar apartats de la societat”, retreu, abans de demanar poder tornar a sortir.
“Era una persona que no parava: abans agafava uns 40 autobusos a la setmana”, explica per correu. Segons diu, anava sol amb la cadira elèctrica, que porta amb la barbeta. “La gent em diu que soc valent, però així em sentia més integrat a la societat, era molt feliç”. Però la seva llibertat va acabar al març, i només la va recuperar dues setmanes. “No veig la llum de quan acabarà aquest segon confinament”, diu.
Una situació que, com ell, viuen també altres usuaris de llars residència de persones amb discapacitat, que han vist com les restriccions i prohibicions a ells se’ls allargaven més temps que a la resta de la societat. “Em sento com un moble trencat i arraconat en una cantonada”, descriu el Jaume. Aquesta sensació d’oblit també la comparteixen Montserrat Roca i la seva filla, Laura Caussa, de 36 anys, que va patir un virus que li va provocar un retard mental i epilèpsia, entre altres afectacions. “Som molt pocs al nostre col·lectiu, menys de quatre mil, i sentim que no ens han tingut en compte, ni a les famílies ni als usuaris”, lamenta Roca.
La duresa de l’aïllament
Abans de la crisi, la Laura vivia entre setmana en una residència i el cap de setmana amb els pares, però des del 14 de març no ha pogut tornar al centre ni ha sortit del seu domicili: “Abans feia moltes activitats, però des que no surt que la veus més apagada, menys viva”. I és que el principal escull per tornar a la residència era un requisit estipulat pel departament de Salut: havia de passar un aïllament de catorze dies. Una mesura que la setmana passada la conselleria va eliminar en el nou protocol que ha elaborat per a les residències, els centres i les llars de persones amb discapacitat.
“Era inhumà”, descriu el directiu de la Fundació Catalonia, Adrià Serrahima, que afegeix: “Aquest estiu les famílies han hagut de triar entre endur-se de vacances el seu familiar i que després hagués de passar catorze dies aïllat o deixar-lo a la residència sense vacances amb la família”. El treballador recorda que els usuaris de la fundació tenen diferents patologies i que molts no ho entenien. “Si nosaltres ho passaríem molt malament, imagina’t una persona amb autisme o Asperger”, diu. I la directora de la residència Julio Payàs de la Fundació Ampans, Mireia Valdés, afegeix que estar aïllat suposava “treure’ls del seu entorn segur i deixar-los sols”. “Només podia entrar un treballador, vestit d’astronauta, i els mínims cops imprescindibles per evitar el contagi”, assenyala.
Pel que fa al nou protocol, els dos creuen que és millor que l’anterior, tot i que Valdés n’assenyala algunes incongruències: “Nosaltres tenim residència i centre de dia. Els usuaris de la residència no poden sortir, però els del centre de dia entren i surten diàriament. I costa d’entendre que en una banda del passadís no puguin sortir i a l’altra sí”. A més, Serrahima critica que en tota la pandèmia no han tingut suport del Govern: “Hem estat més sols que la una. L’administració està a anys llum de la realitat que vivim als centres”.
El nou document de Salut estableix més o menys restriccions als centres en funció de les patologies dels usuaris. En el cas del Jaume continuarà, sine die, sense tenir l’opció de poder sortir i fer una de les activitats que més li agraden: “Passejar per la meva estimada ciutat [Barcelona], que tan trobo a faltar”.
