31/03/2018

Pilar Rahola: “La correcció política impedeix la crítica a l’islam”

7 min

Per què, de tots els conflictes possibles al món, t’has fixat en el dels cristians?

Suposo que és bastant conegut que fa vint anys que em vaig començar a interessar pel fenomen de l’islamisme radical. Jo venia del feminisme, i havia llegit Oriana Fallaci, i no entenia com l’esquerra no recollia la seva denúncia de com l’Islam vulneravan els drets dels homosexuals o les dones. I em vaig trobar amb un tema enorme de què només parlaven alguns autors anglosaxons: la diana que representaven els cristians a causa de l’islamisme radical, que deixava comunitats cristianes de 2000 anys d’història al caire de la supervivència. Estem parlant dels caldeus, que encara parlen arameu, o de comunitats que venen del segle I, de Sant Tomàs, i que han aguantat invasions mongoles o turques. El cervell m’anava dient que havia de fer un llibre, perquè sobre la taula de feina hi tenia una pila que deia “cristians” i anava creixent. I un dia vaig dir: “M’hi poso”. La gent es pensa que surto molt a la tele, però el que m’ocupa moltes hores és l’escriptura. Així ha nascut S.O.S. cristians.

On creus que estan més perseguits, els cristians?

El pitjor país del món, per ser cristià, és Corea del Nord.

Per ser qualsevol cosa que no sigui del règim.

Sí, tothom viu malament a Corea del Nord, però ells consideren que el cristianisme és occidental i que, per tant, són tots espies. A Corea del Nord, quan neixes ja pertanys a una d’aquestes tres categories socials: fidel al règim, ambigu o deslleial. Si els teus pares o avis eren cristians abans de la guerra i la partició, neixes sent deslleial al règim. El segon és Somàlia. Després hi ha els països islàmics; no en salvem cap, desgraciadament. Tenim la mentalitat que, a Europa, protestants i catòlics formen part del poder, i ignorem, per exemple, que ser un cristià a l’Índia és estar entre les capes més desgraciades. Jo mateixa he hagut de lluitar contra els meus prejudicis. Quan sento Rouco Varela no hi veig un pobre. Penso en el poder ferotge, que imposa en nom del déu cristià, que és una cosa terrorífica. Però aquest llibre és només de les zones on els cristians són perseguits i la seva vida corre perill.

Deus haver trobat molta gent que et pregunta per què et fiques en això.

Ahir vaig penjar l’anunci al Facebook i em vaig trobar els comentaris de rigor: que els cristians són del poder, que què m’empatollo. I és curiós, perquè ara ja puc dir que soc desgraciadament no creient.

¿Has arribat a alguna conclusió definitiva?

Tinc una pulsió racionalista que la religió no em resol. Seria més còmode creure. Ho vaig veure clar el dia que va morir el meu pare. Tens una solitud davant la mort terrorífica que t’ofega. La mort, quan no creus, és molt descarnada. Aquest tema no l’he resolt, però el racionalisme no m’impedeix respectar els creients. I, sobretot, quan tens un col·lectiu de milions de persones que pel seu dret de creença poden ser violentats fins a la mort, és un tema que m’afecta. Igual que jo no soc homosexual i m’afecta la vulneració dels seus drets. O no soc una dona oprimida. Si per portar una creu et poden matar, aquest és un problema de l’ètica. Al final, com deia Camus, l’única història de la humanitat és la de la llibertat.

¿No és una drecera perquè Pilar Rahola, amiga dels jueus, ens cridi l’atenció sobre els malvats musulmans a través dels cristians?

Jo crec que l’antisemitisme no és un tema jueu, és un tema de drets humans. I, fixa’t: jo no he tingut problemes per ser dona; soc una dona forta i he tingut homes magnífics al meu voltant. El pare, els dos marits. Tots són sants barons que m’han acompanyat per la vida. I a més he tingut un cert triomf social. Per què m’afecta a mi la Malala pakistanesa? Perquè la meva filla va néixer a Sibèria, de mare musulmana, i podria ser una nena d’aquestes. No soc jueva ni hi tinc cap arrel, però l’antisemitisme que ens va portar a la indústria d’extermini més brutal del segle XX, que va destruir Europa, m’ha interpel·lat des del primer minut. A casa, quan parlàvem del Carles Rahola, de l’oncle avi, el pare parlava del feixisme. Des de molt petita vaig tenir aquesta pulsió. He descobert que als nens i nenes coptes, quan són petits, els tatuen una creueta. Ara la moda és tirar-los àcid a les escoles per esborrar-los la creu. Això em toca. Quan imagino un món de centenars de milers de persones que han mantingut durant milers d’anys l’arameu, i que el bisbe de Mossul diu que s’ha acabat. Dos mil anys desapareguts. És com Palmira. Ja no hi és. Esclar que m’interpel·la. No té res a veure amb el tema jueu. Pensa en els centenars de milers de filipins catòlics que treballen en les pitjors feines a l’Aràbia Saudita. Aquesta gent pobra no poden celebrar cap festa religiosa. Quan moren, han d’enviar el cadàver a casa, perquè no es pot enterrar en terra santa de l’islam. Els llibres de text des de primària de l’Aràbia Saudita diuen que no pots ser amic -amic!- d’un cristià. Ja no et dic d’un jueu, que ja ni compta. És la frase que li van dir a un capellà caldeu quan el van segrestar els del Daeix, que primer havien acabat amb el dissabte i ara acabarien amb el diumenge.

Planteges el tema de la “cristianofòbia subtil” a Catalunya.

Crec que el catolicisme a Catalunya ha tornat a l’armari. Ser dur contra l’homofòbia i el masclisme és bo. Jo em sento còmplice d’aquesta correcció política. Anys enrere, quan t’explicaven un acudit homòfob, reies. Ara em repugnaria. Tots hem fet un procés d’evolució respecte als nostres prejudicis. Però, en canvi, detecto que el que és políticament correcte és cristianòfob. Exemple: quan el bisbe Novell considera que la crisi de valors potser té a veure amb el fet que hem perdut la família estàndard. Jo soc un exemple de família poc estàndard, però que per dir allò se li obrís expedient a l’Observatori contra l’Homofòbia, se’l declarés persona non grata de Solsona perquè a l’àgora pública ja no pugui pensar incorrectament, m’amoïna molt. Resulta que el poema que menysté el parenostre l’aplaudim perquè és llibertat d’expressió. A mi em va ferir. Perquè jo, quan va morir el meu pare, el vaig resar. Té una història de 2.000 anys. Poca broma, no juguis amb això.

Però estàs en el teu dret de jugar-hi.

Puc dir que m’ha repugnat, però que mai ho prohibiria. Això és la llibertat, fins i tot ferir el sentiment religiós. Però ¿Novell no pot dir res de les famílies gais? I això que ha quedat com un carca i no li farà cas ningú, i els gais continuaran tenint fills, sortosament. La llibertat té això. Però no: el linxem públicament.

Si t’hi fixes, també hi ha barris on no volen tenir cap mesquita.

Suposo que perquè el tema de l’islam espanta. Han fet mèrits perquè espanti. Aquí jo tampoc soc políticament correcta.

Ens consta.

Però la correcció política s’ha convertit en un ariet que impedeix la crítica a l’islam. Ens expulsen immediatament per islamofòbia. Si em passo la vida defensant homes i dones islàmics! L’islam l’entenc com una percepció espiritual, i la mirada espiritual a mi em millora el món, sigui quina sigui. Els catòlics no em molesten. La gent que ha fet un treball i una experiència vital de fe que els ha fet més bones persones, que vinguin tots. Dedico el llibre als missioners. Una persona que deixa la comoditat de la seva vida i se’n va a Gàmbia, amb Ebola, a cuidar malalts, aquesta llum que me la porti. Deixa’m dir-te una cosa: hem arribat a creure que el racionalisme ho explicava tot. A partir d’aquí hem creat les societats que defenso: els déus a casa, i les lleis, racionals i civils. Però mira com tenim el món. Per què no anem de bracet? Jo ja he descobert que no em molesta que una part de la gent expliqui el món a través de la fe. Si gràcies a això hi posa més llum i més solidaritat... Punyeta. Sor Lucía s’aixeca a les cinc del matí i prega. Però després està com una moto ajudant la gent. Poca broma amb aquest déu. Com que jo no soc capaç de tenir aquesta pulsió, el rebutjo? No. ¿L’única manera de mirar el món és a través de la raó? ¿I si no és així?

Tu has sigut diputada, regidora, i deus tenir una oferta permanent per ser... què sé jo, presidenta de la Generalitat de Catalunya demà mateix, com si diguéssim.

De tant en tant piquen a la porta, sí.

¿No vols continuar en política?

No. Qui pica a la porta ja s’ha cansat de picar. Hi vaig estar vuit anys molt intensos, i vaig viure el millor i el pitjor. ¿El millor? Era antitaurina en un país taurí. Feminista en un país masclista. Republicana en una monarquia. I independentista a Espanya. Vaig fer tot el soroll que vaig poder. Però també vaig viure les guerres caïnites pel poder, el joc brut, com el teu company pot ser el teu pitjor enemic. Literalment així. I em va cansar molt. I, en canvi, ara tinc tribunes excepcionals, diàries, tinc la sort que molta gent m’escolta i, per tant, tinc influència. Això és poder, i també una responsabilitat que et pot petar a la cara quan t’equivoques, perquè estàs exposat. Ho he aconseguit en un diari que no pensa com jo, i no és fàcil. Crec, amb tota la humilitat, que tinc una responsabilitat de mantenir una veu pública que si no hi soc potser no tindrem. A mi em correspon aquest paper de veu que aconsegueix una certa transversalitat entre els que estimem Catalunya. ¿Ho haig de perdre per una acta de diputada?

A la solapa del llibre hi diu “Barcelona, 1958”, la qual cosa vol dir que aquest any en fas 60.

A l’octubre; encara queda! La biologia és implacable. Hi ha qui diu que tant de bo en tingués vint, però no: era una hormona saltant. Trenta, tampoc: quin atabalament. Potser els cinquanta. De tots els que he viscut, en els que m’he sentit més jo mateixa en maduresa mental i emocions a flor de pell, amb força física i cervell i molt més brillant, són els 50. Jo em quedaria aquí. Això del sis afecta. Algun moment he pensat que aquest any no el celebro. Com que tinc un marit que té 10 anys menys, celebrarem els 50. Com va dir un actor, te’n vas a dormir i, quan t’aixeques, ja ets avi.