Saber si una platja és verge mirant la posidònia

BarcelonaNi l’arena més blanca, ni l’absència de xiringuitos ni haver de caminar dues hores per arribar-hi són garanties que una platja serà neta i d’aigües cristal·lines; la posidònia, sí. Aquesta planta marina que molts confonen amb una alga és l’ecosistema més important del mediterrani: protegeix la costa, elimina diòxid de carboni i és l’hàbitat de molts animals. Però també és delicada: no sobreviu quan l’aigua està molt contaminada o hi ha molts vaixells, i suporta malament el canvi climàtic. Per tant, com més posidònia trobem en una platja, més verge serà. Aquesta setmana, un estudi ha anat una mica més enllà d’això i ha publicat, a més, que aquestes plantes creixen formant diferents patrons geomètrics sobre la superfície marina segons les dificultats que tenen per sobreviure per les condicions mediambientals.

Tots els que s’han banyat en platges del Mediterrani han pogut observar que la majoria de plantes de posidònia no creixen de manera uniforme, sinó que hi ha algunes zones on n’hi ha moltes i d’altres on es veuen clapes d’arena blanca. Aquest treball, elaborat per un equip d’investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat de les Illes Balears (UIB), és el primer que ha aconseguit identificar què significa aquesta disposició de les praderies.

“Si veiem clapes, això vol dir que la planta està en perill”, assegura Damià Gomila, que ha dirigit la investigació, un estudi de dos anys dels patrons de creixement de les algues: “La posidònia no creix de manera homogènia si les condicions mediambientals no són molt bones, més aviat en fondàries mitjanes o grans”, assegura.

“Quan no tenen els recursos òptims, les plantes es fan nosa entre elles i han de competir pels recursos”. Així, els investigadors han identificat diversos patrons d’organització de les plantes que s’associen a diferents nivells de mortalitat de les plantes: “Quan veiem forats hexagonals al mig de les praderies –que s’anomenen ‘cercles de fades’ és perquè no viuen en les condicions ideals”, explica Gomila. Aquest és el patró d’organització més habitual a les costes mediterrànies de l’Estat.

Si l’ambient està encara més contaminat o urbanitzat, les plantes creixen formant “tires allargades sobre l’arena”, mentre que quan la seva situació és extrema només veiem petites mates circulars de les plantes sobre l’arena: “En aquest punt l’extinció de la pradera és molt a prop”.

Aquests canvis en la distribució de la posidònia segons el medi estan lluny de ser un simple fenomen curiós; respon més aviat a una “interessant estratègia ecològica”, assegura l’estudi. Segons Gomila, aquesta tècnica de supervivència és comuna en moltes plantes marines, i també en la vegetació que creix en zones semiàrides, on les plantes competeixen per l’aigua. “La formació de patrons de vegetació és un fenomen misteriós”, diu l’investigador, però té una “utilitat clara”.

La novetat de la seva investigació és, doncs, que permet predir l’estat de salut d’una praderia només observant la disposició de les plantes en l’espai. Saber això pot ajudar en les tasques de conservació de la posidònia, ja que cada any se’n perd entre un 5% i un 6% a les costes mediterrànies. Perdre aquesta planta implica perdre puresa a l’aigua, fauna marina i també arena: “La posidònia fa una barrera que atura les onades, fa que arribin a la costa amb menys força i evita que s’emportin l'arena cap al fons”.

Ara bé, Gomila admet que encara no s’ha trobat la manera de recuperar la planta al mateix ritme al qual es destrueix: “El problema és que creix molt lentament. Una praderia triga desenes, centenars d’anys a regenerar-se. El que la planta pateix cada any s’acumula”. Per tant, “val més evitar destruir les praderies que voler regenerar-les després”, considera.