La plaça de Castella, un poti-poti en equilibri

Uneix l’Eixample i Ciutat Vella a través del carrer Tallers, que neix a la plaça Universitat i mor a la Rambla. Un carrer ple de bars i botigues de discos que molts dels de la meva quinta freqüentàvem quan érem adolescents perquè la cervesa era barata i, a més, et donaven cacauets. És difícil trobar un adjectiu que la defineixi perquè és una plaça de contrastos. Et pot semblar maca o lletja, depèn de per quin costat la miris. El centre el delimita la parròquia de Sant Pere Nolasc, del 1720. Si te la mires de cara, la part de plaça que queda a l’esquerra és la menys agraïda. Hi ha molta gent a les terrasses, però a mi la vista se me’n va a l’edifici de cinc plantes semiabandonat, amb forma de L, que envolta la plaça i que té un aspecte gairebé fantasmagòric.

Es tracta de l’edifici Luminor, que va ser seu de la revista satírica El Papus i que el 1977 va patir un atemptat amb bomba. Molts dels vidres estan trencats -no pas per l’atac, sinó per deixadesa i abandonament- i els que queden intactes estan plens de grafitis. Del primer pis en pengen unes tanques metàl·liques, posades a mode de parapent, intueixo que per evitar que et caigui algun vidre al damunt.

“No està tot abandonat -em diu en Julien-. Hi ha alguns estudis fotogràfics i tallers d’artistes encara que no ho sembli”. Després descobriré que també hi ha una perruqueria de disseny. En Julien és l’encarregat d’una de les botigues que hi ha als baixos d’aquest edifici horrorós. Holala Plaza, llegeixo en uns llums de neó de color blau. Venen roba de segona mà - vintage, en diu ell- i també mobles antics. La botiga té entrada per la plaça i pel carrer Valldonzella i, segons m’explica, la gent que entra per un cantó o l’altre no té res a veure.

“A la plaça és habitual el botellón i algun porro; a l’altra banda, sobretot estudiants”, que no vol dir pas que no beguin ni fumin porros, matisa, però és perquè entengui la metàfora. Es refereix als alumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna, que és al costat. Però tot això, com deia, és a la banda esquerra. Si tornem a mirar l’església de cara -havent topat abans amb un pàrquing subterrani obert les 24 hores- i girem la vista cap a la dreta, la perspectiva de la plaça és més bonica. Hi ha un edifici, continuació de la parròquia, que fa de residència dels capellans i al costat l’Escola Castella, un centre públic d’infantil i primària. “El 85% dels nens són fills d’immigrants -m’explica la Sònia, la conserge-, majoritàriament filipins, marroquins i pakistanesos”. També em diu que, amb tants anys d’obres, a la plaça bé hi haurien pogut posar un parc infantil i no pas unes jardineres gegants i altes, que segons ella “només serveixen perquè a les nits la gent s’hi estiri a beure”. I com en Julien, també em parla de botellón.

Modernets i sensesostre

La plaça de Castella també és una plaça de contrastos pel tipus de gent que t’hi trobes. És fàcil que en un mateix moment del dia hi coincideixin indigents que descansen sota un arbre amb la gent més guapa i moderneta que fa cua mentre espera trobar taula al restaurant de menjar saludable de moda. És el Flax&Kale, que no és vegetarià sinó flexiterià, que es veu que és el que es porta ara al Nova York més fashion. S’hi pot esmorzar, dinar, sopar i, com no podia ser d’una altra manera, fer un brunch. Una mica més amunt, qui ho prefereixi també pot comprar-se un cupcake, o el que és el mateix, una magdalena decorada. Un altre edifici que no ajuda gens a fer de la plaça un lloc bonic és la part del darrere dels Cinemes Lauren Universitat, que també està grafitat i, en aquest cas, amb les finestres i portes tapiades.

“Cinc quintos, quatre euros”, em diuen uns nois quan els demano quant han pagat per la galleda metàl·lica de llunes blanques plena de gel i cerveses que tenen damunt la taula, “però les patates van a part”. Més enllà, dos senyors encorbatats reparteixen informació sobre la Bíblia. Ningú s’atura en el temps que jo hi sóc. Són testimonis de Jehovà i em lliuren un paper en què llegeixo: “On ha anat a parar la disciplina?” M’assec en un banc i davant meu una senyora treu trossos de pa d’una bossa d’El Corte Inglés. Porta els cabells vermells i un mocador d’estampat de zebra. Tira el pa als coloms, que s’abraonen sobre la dona per a disgust dels que seuen a la terrassa. Em miro de nou l’església i penso que, entre aquest poti-poti de gent i estils, només m’ha faltat creuar-me amb un capellà per completar el decorat.