Ricard Ferreres Miró: El somni més profund de Morfeus

BarcelonaEl Ricard Ferreres té una rutina diària. Es lleva a les vuit del matí. Enfila Torrent de l’Olla amunt fins a Lesseps per recollir dos 20 minutos. Un se’l queda i l’altre és per a un amic seu. Torna a la pensió i esmorza. Fa temps fins a la una, el moment d’anar a buscar el dinar i el sopar en un bar de la plaça del Nord. Mira les notícies i una pel·lícula. Si pot ser de suspens, millor. Depenent del dia visita algun amic del barri o fa una llarga migdiada. Per sopar, un entrepà i un plat de sopa. I torna a la tele fins que agafa el son. El son, sí, el moment del dia més genuí, l’instant màgic de l’hipnotitzador. El record de qui va ser i que mai ha oblidat. El desig de tornar a exercir la passió de tota una vida. De tornar a ser Morfeus.

De ben jove el Ricard va sentir-se fascinat per la hipnosi. Va descobrir-la a Alemanya, on va viure els primers vint anys de vida (1959-1979) perquè el seu pare hi havia trobat feina de mecànic. Mentre aprenia l’idioma, les pel·lícules de misteri li van despertar la curiositat pels laberints de la ment humana. La incredulitat inicial va donar pas a la indagació profunda sobre el tema. Va llegir llibres científics i mèdics. L’apropament a la psiquiatria li va permetre conèixer els mecanismes d’una ciència que ja se li havia ficat ben endins i que mai més l’abandonaria.

La por inicial

Als vint anys, la nostàlgia el va fer tornar a casa. Tenia por d’experimentar amb la hipnosi però la dificultat del repte i el respecte que li tenia no el van frenar. Superats aquells temors, avançant per la línia discontínua de l’assaig-error, aviat va detectar la potencialitat lúdica de les seves habilitats. Va fer proves gratis per a pubs i discoteques fins que un representant artístic de Pamplona es va fixar en ell. Havia nascut Morfeus, el Dios del Sueño. Amb el seu espectacle va viatjar per tot Espanya, en especial pel nord. A Galícia i Astúries va consolidar la tècnica i a Eivissa es va convertir en una estrella. Els anys 80 van ser una època daurada. “El mag del somni presenta un sorprenent espectacle mai vist”, “El mag hipnotitzador reconegut al nostre país i a l’estranger”, expliquen els retalls de premsa que conserva d’aquella època. Els números estrella? Fer que un voluntari tornés a la infància durant uns segons, trencar una totxana sobre el pit d’un noi hipnotitzat o les ulleres que permetien veure el públic despullat. Compaginava les actuacions en hotels i sales de festes amb destacades aparicions televisives. Va visitar l’ Un, dos, tres i el Por la mañana, de Jesús Hermida. Allà va hipnotitzar Toni Cantó, que va quedar impressionat amb la capacitat de persuasió que demostrava. Eren temps d’opulència. Va guanyar molts diners i es va acostumar a viure bé. Sense vicis perniciosos però amb una certa inconsciència.

Impacte

La dissort no va trigar a arribar. Un accident de cotxe a la carretera d’Igualada a Capellades el va deixar en coma durant setmanes i amb seqüeles amnèsiques. Però el cop més fort encara l’esperava. Havia iniciat una relació sentimental amb una noia asturiana que una nit l’havia vist actuar. Amb ella va tenir un fill. Quan el nen tenia tres anys va patir un accident en una piscina d’Eivissa i va morir ofegat. Encara avui el Ricard és capaç de relatar aquella nit del juliol del 1989, el moment en què va abraçar el cos sense vida del seu fill. Ho recorda i li costa dissimular el dolor. Quan, a més a més, van sumar-s’hi els problemes econòmics, la seva dona el va abandonar.

A principis dels 90, encara una experiència gratificant. Establert a Eivissa, va treballar uns mesos amb el metge uruguaià Ohannes Emirkanian aplicant les tècniques de la hipnosi a les cures contra el dolor. Poc després, de retorn a Barcelona, un seguit de males decisions, confiar en qui no havia de confiar, van aguditzar l’ofec econòmic. La feina flaquejava i els mànagers van perdre la confiança en ell. “Es pensen que no hi sóc tot”, confessa amb recança. Fins i tot va tornar a Alemanya a buscar-s’hi la vida altre cop. Allà va fer de cambrer i ajudant de cuina però l’encontre amb uns desaprensius que li van clavar una pallissa va truncar violentament la nova aventura.

Ara, amb una paga mensual més que discreta i la generositat dels veïns i els metges que el tracten, el Ricard segueix tirant endavant. Ha buscat feina. De cuiner, de peó, de pintor de parets... Del que sigui. Però costa. És un home afable i generós que tan aviat fa la compra diària per a un matrimoni d’ancians com treu a passejar el gos d’un veí a qui la vida ha tractat a puntades de peu. Manté viva l’espurna de xòuman amb què es ficava el públic a la butxaca. Rep les visites periòdiques de la Francisca, la seva mare, i somia en una nova oportunitat. En el dia que algú li faci una prova i Morfeus pugui demostrar que conserva les facultats, que no hi ha fronteres impossibles entre la vida i el somni.