Carme Junyent: “El futur del català depèn de tu; si tu no el parles, no el parlarà ningú més”

La professora de lingüística de la Universitat de Barcelona afirma que "els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà” i apunta que “no és que la immersió no funcioni, és que el sistema funciona com si no hi hagués immersió”

"Un dia em van telefonar d’una operadora. El telefonista em va parlar en castellà i jo li vaig respondre en català. Em va demanar que li parlés en castellà i li vaig dir que no, que era ell qui trucava. «A Catalunya hi ha bilingüisme», em va dir. «Sí, per a tothom», li vaig respondre”. Aquesta és la Carme Junyent Figueras (Masquefa, Anoia, 1955). Però no es pensin que aquesta professora de lingüística de la Universitat de Barcelona es dedica a la moderna tendència de repartir clatellots a qui diu tenir que, sinó que amb precisió científica ha abordat les situacions socials en què els catalanoparlants renunciem voluntàriament a parlar en català. La Carme Junyent ha escrit, en col·laboració amb la periodista BelZaballa Madrid, el llibre El futur del català depèn de tu, que, com el seu nom indica, és una apel·lació directa als catalanoparlants perquè parlem en català, per desculpabilitzar-nos de segles de canviar d’idioma “ para que lo entienda todo el mundo ” o de dir que “ hablo en castellano por educación”. És el llibre activista d’una científica, que detecta un 15% de militants del català, un 15% d’hostils (convida a ignorar-los i a no barallar-s’hi) i un 70% d’indiferents amb els quals cal treballar des d’un tractament molt senzill: “Són només dos mesos d’esforç actiu i conscient de parlar només en català, després ja et surt sol”.

El llibre traspua un punt d’angoixa existencial.

Potser sí, però jo no em sento angoixada, perquè encara hi som a temps de revertir la situació. De fet per això treballo. Ara bé, veig les dades i són inequívoques, i fa molts anys que ho són. Potser ara ja és tan evident que ens n’adonem, però ja era perfectament previsible als anys 90.

Quines són aquestes dades?

Es veu d’entrada una caiguda sostinguda en termes absoluts del nombre de parlants de català a Catalunya. Si pensem on es parlava català fa 200 anys i on es parla ara, la diferència és evident, i 200 anys en la vida d’una llengua són molt pocs, però quan s’arriba cap al final el procés s’accelera. I després un altre símptoma claríssim, que és l’ús de la llengua entre els joves. Els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà. Això voldria dir que no tenen la consciència que podíem tenir nosaltres que era una llengua per la qual calia lluitar, per les circumstancies en què havia viscut. La darrera generació que ha tingut el català com a llengua habitual a l’entreteniment és la generació de Bola de Drac, la dels meus fills, que estan al voltant dels 30. Quan parles amb parlants de llengües en què ja clarament no s’hi pot fer res i els preguntes per què la van deixar de transmetre als seus fills, tothom diu que ningú era conscient del que estava passant.

Doncs tots han estudiat en català.

Als anys 80, el creixement del coneixement de la llengua i fins i tot de l’ús va ser espectacular. Segurament és el moment més important de creixement de la llengua catalana, i a més era un moment de molta il·lusió, que és una altra de les coses que hem perdut. Tots els esforços que es van fer a l’ensenyament primari amb la immersió, a secundària no es van fer igual, i la llengua de l’ensenyament segueix sent una opció del professor. Pot ser que declarin que ho fan en català, però la realitat és que no i, esclar, quan els nanos passen de primària a secundària es troben un canvi en el comportament lingüístic i senzillament es deixen portar. Fa anys vam fer un projecte en instituts; molts nanos ens deien que havien oblidat el català quan havien anat a l’institut. Per tant, no és que la immersió no funcioni, és que el sistema funciona com si no hi hagués immersió. No es dona per descomptat que els nanos saben català. És a dir, parlant amb professors que fan les classes en castellà, els preguntes per què i una de les respostes habituals és: “Vull que m’entenguin”. O sigui, suposen que els nanos no en saben i, per tant, els has de parlar en castellà. Però, aleshores, on queda la feina dels companys que han ensenyat català?

Em diu que s’ha perdut aquella il·lusió dels anys 80.

El català era vist com una eina de convivència, la gent volia que els seus fills aprenguessin català: és conegut que si la immersió va començar va ser perquè la van demanar pares d’alumnes castellanoparlants a Santa Coloma de Gramenet. Aquesta il·lusió es va començar a perdre als anys 90, per diverses raons, des d’atacs de col·lectius com el Foro Babel a l’evidència que en qualsevol àmbit de la vida és molt difícil mantenir sempre la mateixa il·lusió. I, després, els comportaments lingüístics dels nascuts abans del 73 ja són molt diferents dels dels nascuts després del 83. El 1996 va arribar a la universitat la primera generació de catalans que havien pogut fer tot l’ensenyament en català. El fet que es donés com a normal o natural, també va fer baixar la guàrdia.

¿El que li passa al català té a veure amb l’estatus polític de llengua?

La política hi té a veure, però és molt més important el comportament dels parlants. Per això he titulat el llibre El futur del català depèn de tu, que he manllevat d’una campanya de la Generalitat dels anys 80, amb aquest eslògan que, per cert, va ser una idea de Josep Maria Espinàs.

I per què depèn de mi?

Perquè si tu no el parles, no el parlarà ningú més. Aquesta és la responsabilitat dels catalanoparlants. Si nosaltres volem, la llengua no ens la poden prendre. Aquesta és la força real que tenim i la manera més clara de rebel·lar-nos contra aquest procés d’homogeneïtzació: parlar la nostra llengua. Frederic Mistral ho va dir amb altres paraules: “Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingues les claus de la presó”. Doncs és això, i si en fóssim conscients segurament tindríem un motiu més per preservar la llengua, perquè el que volen és que deixem de fer-la servir perquè així ens controlen més fàcilment. I no parlo només de polítics: si tens un mercat que només parla una llengua, t’és més fàcil col·locar el producte.

Examinem algunes raons per canviar d’idioma: “No estava segur que m’entendria si li parlava en català”.

No li dones l’oportunitat de comprovar si t’entén o no. Amb això hauríem d’anar força alerta perquè el català ara té molts parlants de segona llengua, persones que l’aprenen, que han vingut de fora i el parlen i la seva primera llengua no és el castellà.

O el “Parlo castellà per educació”.

Això sí que és un prejudici induït. Primer, no és de mala educació parlar la teva llengua, és mala educació demanar als altres que no parlin la seva. Segon, si parles anglès no el parles per educació, el parles perquè és la teva llengua. Doncs si parles català no el parles per mala educació en aquest cas, sinó perquè és la teva llengua. Això és la moral de l’esclau, la subordinació, la supeditació, l’haver de treballar per a un altre.

I es pot canviar aquesta mentalitat?

Sí, la bona notícia és que això són dos mesos de comportament conscient. Si durant dos mesos t’esforces a parlar només en català, després ja surt de manera natural. I, normalment, no tens cap conflicte, si ho proves funciona. I una altra cosa hauríem de tenir molt clara: quan parlem en català estem donant el millor que tenim; és a dir, no és una cosa que vulguem per a nosaltres sols, és una cosa que ens han transmès i que la volem compartir. En molts sentits, la igualtat d’oportunitats és això: quan compartim la llengua també estem considerant que l’altre està en les mateixes condicions que nosaltres a l’hora de conviure. I fins i tot, si hi ha confiança, se li pot explicar una intimitat a aquesta persona.

Quina intimitat?

“És que per a mi parlar el català no és el mateix que per a tu parlar en castellà”. Digues-li que es posi al teu lloc: “La meva llengua pot desaparèixer si no la parlo. La teva no”.

De les llengües que penses que et poden donar problemes si les parles vostè en diu “llengües marcades”.

Sí, aquesta terminologia és de lingüística teòrica pura i dura, però crec que ho explica molt bé: una llengua està marcada quan penses que el seu ús et pot complicar la vida o penses que l’altre interpretarà que si parles aquesta llengua ets de la ceba o votes a tal. La marca més comuna és considerar que una llengua és més útil o que una altra fa pagès.

Doncs hi ha pares que, en nom de la utilitat, parlen en anglès als seus fills. Com ho veu?

Quina necessitat hi ha? A mi em consulten molt sovint escoles quan hi ha problemes d’adquisició (d’aprenentatge d’una llengua) i he tingut la sort durant molts anys de compartir despatx amb la millor experta en adquisició que tenim, que és la Liliana Tolchinsky. Es detecten molt sovint problemes a l’adolescència per parlar correctament una llengua aquells a qui no els l’han transmesa correctament. Aleshores no tenen aquesta primera adquisició d’una llengua, que és el que et permet després adquirir totes les que facin falta. Els pares que parlen en anglès als seus fills, si l’anglès no és la seva llengua, trobo que s’arrisquen molt. I en l’àmbit acadèmic, tinc col·legues parlants de suec o danès o holandès, que poden parlar en anglès de lingüística, però en la seva llengua no. I això és una altra de les pèrdues que jo crec que Europa pagarà molt cara, perquè estem renunciant a tota la creativitat de les llengües per l’anglès.

Vostè afirma que ser un bon metge és també parlar en català al pacient catalanoparlant.

Ho he vist molt de prop i és molt dolorós. Si me’n vaig a viure als EUA m’hauré de morir en anglès, però quan ets aquí no poder morir en català... Buf... Per a una persona gran, parlar de la pròpia malaltia, del procés d’envelliment, de qüestions molt íntimes, si ho has de fer en una altra llengua és molt dur. No em crec que cap bon metge no entengui aquesta necessitat. És més, conec molts bons metges que han vingut de fora i parlen català perquè tenen clar que poden entendre amb més precisió què li passa al seu pacient.

Per acabar, expliqui’m la fórmula: 30-60-10.

Miri, el problema de desequilibri entre parlants de llengües grans i petites no el resoldrem si no tenim la solidaritat dels parlants de llengües majoritàries. Per tant, els que tenim el català com a primera llengua tenim un 30% de responsabilitat: si no ho fem nosaltres, això no ho fa ningú. Però tampoc ens en sortirem si no tenim la solidaritat del 60% que són els que tenen el castellà com a primera llengua. I el 10% és l’esperança en aquesta nova població (que potser és un 12%) que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua i que poden canviar les dinàmiques.

I com es fa que uns se solidaritzin, uns altres es responsabilitzin i els altres juguin el paper de revitalitzar?

Amb consciència. I això demana, sobretot, informació. Tenim un 15% de militants i després tenim un 15% d’hostils. És inútil perdre el temps amb ells (quin greu em sap, perquè renunciar al coneixement d’una manera tan gratuïta em sembla trist, però és la seva opció). Ara, tenim un 70% d’indiferents. I un 70% és molta gent i amb aquesta sí que pots aconseguir canvis. Tenim molt camp per córrer.