Palo Alto: un recinte industrial amb més de 160 anys d’història

La Fundació Palo Alto ha descobert recentment que el complex industrial on s’ubica no es va edificar el 1875, com es pensava fins ara, sinó gairebé dues dècades abans, l’any 1857. S’ha recuperat un gravat del 22 d’agost d’aquell any de l’empresa La Curtidora Catalana. A la imatge hi apareix un dibuix de la fàbrica, on destaca la xemeneia i només hi surten edificades algunes de les naus. Es tracta d’una acció de les que van sortir per tirar endavant la constitució d’aquesta societat anònima, que dirigia Josep Bonafont, en una zona totalment inhabitada i molt propera a la línia de mar. El fet que s’enderroquessin les muralles de Barcelona a meitats del segle XIX va permetre el creixement del barri del Poblenou, una extensa àrea semideserta, amb abundància d’aigua, molt propera al port de Barcelona i amb la línia del ferrocarril que avançava arran de costa.

Segons la reconstrucció que ha pogut fer Jordi Fossas, l’encarregat de l’Arxiu Històric del Poblenou, Bonafont va demanar permís l’any 1857 per aixecar l’edifici en uns terrenys de sorral de gairebé dues hectàrees. D’aquesta manera naixia La Curtidora Catalana, en el que era llavors la carretera del Besòs, avui carrer Pellaires.

El projecte impulsat per Bonafont no va prosperar i la greu situació econòmica va derivar en problemes judicials i penals que van fer que les accions de la societat cotitzessin al 5% del seu valor nominal. Aquesta delicada situació va obligar a cessar l’activitat i l’espai es va llogar a un tercer. Així, l’any 1875 els empresaris tèxtils de la llana Ramon Gal i Joan Puigsech la van ampliar, amb noves construccions per adaptar el recinte a les noves necessitats. De fet, fins fa ben poc aquest era l’any que constava com a data d’inici de Palo Alto i, per això, la fàbrica es coneix també com a complex industrial Gal i Puigsech.

Durant les dècades posteriors a l’ampliació, el recinte va anar passant de mà en mà, fins que va patir els bombardejos del bàndol nacional durant la Guerra Civil. Durant la dictadura franquista s’hi van instal·lar petits tallers i, ja a la dècada dels 80, el recinte va anar quedant abandonat i cada cop més derruït.

L’any 1987, l’empresari de la comunicació Pierre Roca va descobrir el complex fabril i va buscar la manera de donar una nova vida a aquest recinte, un espai “ple de gats” i vegetació frondosa, de l’altura d’una persona. “El lloc estava pràcticament enrunat, però era exactament el que portava al cap des de la infantesa”, va explicar Roca en el llibre sobre els 25 anys de Palo Alto que va editar el dissenyador i fotògraf Mario Sans.

Pierre Roca va buscar companys de viatge per omplir els 8.000 metres quadrats del nou recinte, que ell va batejar amb el nom de Palo Alto al veure l’alta xemeneia que dominava l’espai. Un dels nous inquilins va arribar de la manera menys esperada. En un bar del barri, Roca es va trobar de manera fortuïta amb Javier Mariscal, que buscava una “nau romàntica” al Poblenou per muntar un nou estudi, ja que el que tenia a l’Eixample, al seu propi domicili, se li havia quedat petit. Roca va mostrar-li les claus que portava a sobre: “Aquí tinc les claus d’una fàbrica sencera”. Amb Mariscal van anar arribant molts altres professionals del món del disseny i la creació, com l’escultor Xavier Medina Campeny, l’interiorista Fernando Salas i el mateix Mario Sans.

Amb els anys, l’Ajuntament de Barcelona va impulsar el projecte del 22@ al districte de Sant Martí, que preveia una transformació molt similar a la que aquest grup d’artistes estava fent des de feia anys a Palo Alto: donar una nova vida als equipaments industrials que estaven en desús. Pel camí, però, moltes altres fàbriques han acabat desapareixent.