La Marta, a l'esquerra, s'ha retrobat aquest diumenge amb el Víctor i la Concepción, i la seva filla Susana, la família que la va ajudar a sobreviure a la riuada de 1990 a Premià de Mar

El gust del retrobament

La Marta Riera es retroba amb la família que la va ajudar fa trenta anys gràcies a un reportatge de l'ARA

La Marta, a l'esquerra, s'ha retrobat aquest diumenge amb el Víctor i la Concepción, i la seva filla Susana, la família que la va ajudar a sobreviure a la riuada de 1990 a Premià de Mar / CRISTINA CALDERER

L'ARA publicava aquest diumenge un reportatge en què Marta Riera demanava ajuda per trobar la família que la va ajudar després de la seva odissea, ara fa 30 anys, quan va sobreviure a la riuada de Premià de Mar. Un trajecte en què va haver de passar 500 metres submergida per les clavegueres i, un cop a la profunditat del mar, va aconseguir guanyar la immensitat de les onades per sortir com va poder a demanar ajuda. Les xarxes s'han bolcat en ajudar-la i, al cap de poques hores de publicar la informació, arribava a la pàgina de Facebook del diari ARA un missatge de Gorka Caballero Forcada: "Et van ajudar els meus avis! M'han explicat mil cops aquesta història. Els meus avis tenien un bar a la Nacional que es deia Bar la Rioja i casa seva era just a sobre. La meva mare m'explicava com et va portar a la dutxa, et va deixar roba i et va fer una til·la per calmar els nervis. Li va quedar marcat!"

“Vaig recórrer les clavegueres fins que el corrent em va escopir al mar”

Tres dècades més tard, l'esperada trobada està a punt de fer-se realitat. La família Forcada, reunida en el seu habitual dinar de diumenge, convida la Marta Riera a passar la tarda amb ells. Aquesta vegada no prendran una til·la, sinó un cafè, i intentaran reconstruir aquella nit de tempesta del 6 d'agost del 1990, que va acabar amb la vida de quatre persones a Catalunya.

La Marta puja les escales de l'edifici, ubicat a Vilassar de Dalt, on ara viu la Susana, la filla del matrimoni Forcada i qui el dia de l'accident la va dutxar i la va reconfortar. Quan es troben al replà, la Marta només arriba a preguntar tímidament: "Tu ets...?" Sense més paraules, les dues dones s'abracen fortament. Aleshores, el plor.

Al costat, el matrimoni Forcada, el Víctor i la Concepción, ara jubilats, antics amos del Bar la Rioja de Premià, que va tancar el 2000, abracen la Marta amb l'afecte de qui reconeix que en aquesta dona hi ha una història compartida de vida i supervivència. El Víctor li recorda com se la va trobar aquell dia:

El Víctor i la Concepción abracen la Marta amb l'afecte de qui reconeix que en aquesta dona hi ha una història compartida de vida i supervivència

–Plovia tant que se'ns va inundar el bar, i la meva dona i jo estàvem traient l'aigua. Semblava un infern! En aquell temps cada cop que plovia entrava l'aigua per les rajoles, per tot arreu. I de cop et vaig veure. Eres a l'altra banda de la carretera, a uns metres del mar, i cridaves "Auxili, auxili!" Vaig travessar com vaig poder la carretera, perquè no es veia res. No hi havia llum. Els helicòpters donaven voltes per tot arreu i només se sentien les ambulàncies i tu que cridaves. Et vaig agafar i et vaig portar al bar. Allà, la meva filla Susana, com que era l'única noia dels meus tres fills, va ser qui et va portar a casa nostra, que teníem a sobre del bar, per dutxar-te, perquè no et pots ni imaginar com estaves.

–Jo et vaig rentar la roba. Em deus una rentadora, eh? Perquè tenies tantes pedres a la roba que se'm va fer malbé la màquina –comenta la Concepción, amb un enorme somriure.

La Marta escolta la història entre el riure i el plor. La Susana continua:

–No t'entenia perquè ploraves i ploraves i només preguntaves pel teu pare. I amb raó. Ja ens vam assabentar per un reportatge que el teu pare s'havia quedat atrapat a la riuada dins del cotxe. Crec que pensaves que el teu pare havia mort i jo et calmava dient que tot aniria bé. Que si tu eres aquí amb vida, ell segurament també. Vaig pujar a dutxar-te, però com que no hi havia llum, portava una espelma. Te'n recordes? Quan vaig acabar de vestir-te, et vaig posar un xandall net i no et podia pentinar. Te'n recordes? Tenies el cabell com un fregall, ple de branques, fulles...  Allò era un embull que ni amb suavitzant et vaig aconseguir pentinar".

"Tenies el cabell com un fregall, ple de branques, fulles...  Allò era un embull que ni amb suavitzant et vaig aconseguir pentinar"

–Després et vam portar a la policia de Premià de Mar per donar l'avís, però no vam voler deixar-te sola a la comissaria, així que vam tornar a casa per acompanyar-te fins que arribés la teva família. Home, esclar! No et podríem deixar allà!", exclama el Víctor.

La Marta els ensenya les fotografies que guarda al seu mòbil, d'ella i el seu pare, de les notícies que es van publicar aleshores explicant la proesa, d'alguns moments de la seva vida. Han passat trenta anys, sí. "No els havia buscat en aquest temps perquè suposo que vaig voler esborrar de la meva ment aquell dia, però avui que soc aquí, reconstruint aquesta part del trencaclosques que em faltava, vull agrair-los el que van fer per mi, perquè per al meu pare, que pensava que jo m'havia mort, va ser molt important veure'm neta i ben vestida com si no hagués passat res", conclou la Marta, amb l'alegria de tornar a sentir la calidesa de la família Forcada, que no pot amagar que durant uns quants anys van portar el Bar la Rioja:

–Què et poso, Marta? Un cafè! Un tallat! Una cervesa?