Una revolta i una cervesa amb Baselga

BarcelonaEntrar al seu minúscul despatx a l’Hospital de la Vall d’Hebron, empetitit encara més per muntanyes de papers –la majoria articles científics–, algun llibre i algun record d’algun dels seus pacients, era sempre tota una experiència. Sovint havia de fer lloc a la taula per posar-hi el cafè de màquina de rigor. I més d’un cop, empènyer la porta per fer-se pas. Parlar amb Josep Baselga, a més d’una aventura, també era un repte: cada frase era un projecte, i cada projecte una revolta en un indret on l’oncologia clínica seguia dominada, encara, per les cures pal·liatives. “El càncer es pot curar”, deia cada vegada que podia.

Baselga va arribar a Barcelona el 1996. Venia de Nova York, del Memorial Sloan Kettering Cancer Center, un dels hospitals amb més prestigi del món en la lluita contra el càncer. “Em van convèncer per tornar, no sabien el que es feien”, explicava amb sornegueria.

Ben aviat ho sabrien. Va formar un equip sòlid i altament qualificat i va aplicar d’entrada tècniques molt agressives, a l’estil “americà”, com deia sovint. El primer de tot, aconseguir un espai propi a l’hospital i dotar el servei d’oncologia d’un nou enfocament. I diners, aconseguir diners d’on fos. Mig en broma mig seriosament, explicava a la gent propera que la seva fórmula era ensenyar el talonari a qui volia agrair els seus serveis. Sigui veritat o no, les donacions a l’hospital es varen multiplicar, tant de particulars com d’empreses.

I el reconeixement també. A poc a poc, el servei d’oncologia es va omplir de pacients de tot Espanya i de tot Europa. També dels Estats Units. En poc temps, amb prou feines 10 anys, no només havia capgirat una manera d’entendre l’oncologia sinó que havia posat el nom de Barcelona en primeríssima línia. Revolta guanyada: “Juguem a la lliga dels millors del món”, repetia. Ara calia guanyar-la.

La seva estratègia passava per aconseguir diners i complicitats. Així va néixer la plataforma d’assaigs clínics per a nous medicaments; el Vall d'Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), el centre de recerca bàsica que sempre havia perseguit; la unitat de càncer de mama, la seva especialitat; i el somni d’unificar l’oncologia sota el mateix paraigua, la seva gran proposta de futur.

La darrera no va reeixir, o no del tot. Tenia –i ho reconeixia– problemes de comunicació. Li costava entendre’s amb els seus gerents; sovint amb els seus col·legues, que li recriminaven un caràcter aspre i dur; i de vegades amb els pacients: no li interessaven els casos “normals”, sinó els que trencaven el motlle. Sempre pocs per mantenir viu el cervell i el contacte humà. Un dia em va confessar que s’havia sotmès a tècniques per millorar les relacions personals. Diria que amb un èxit relatiu.

Més endavant, entre cerveses, m’explicaria que ja en tenia prou, que se’n tornava als Estats Units, on ni gerents ni col·legues qüestionaven la seva manera de fer. Poc es pensava que una informació periodística el vincularia amb un conflicte d’interessos econòmics motivat per un descuit “poc justificable”. I molt menys que una malaltia incurable, la de Creutzfeldt-Jakob, se l’enduria. Que s’enduria un dels oncòlegs clínics més influents del món de les darreres dècades. I que, probablement, la seva revolta quedaria inacabada.