Rosa Montiel: “La realitat ens escriu contes d’una cruesa immensa”

No s’esperava que, una vegada jubilada, veuria publicada una selecció dels contes que va escriure durant anys. Rosa Montiel (Barcelona, 1948) no escrivia per defugir la realitat, sinó perquè per a ella el millor refugi s’havia de construir amb paraules. La infantesa al voltant del carrer Vallirana, com a filla d’emigrants andalusos pobres, i més de 25 anys dedicats a l’exercici de la psicologia clínica a la sanitat pública a Mallorca, es reuneixen i es ficcionen a Recordar el olvido. El llibre de contes que acaba de publicarPlataforma Editorial, i que presentarà l’escriptora Rosa Regàs demà al CaixaForum de Palma (properament a Barcelona), conforma un catàleg de retrats psicològics d’un pes i una duresa extraordinaris.

Els seus no són contes de fades.

He vist, he escoltat i he viscut molt de prop històries humanes de gran duresa, i així es fa difícil creure en contes de fades. Històries d’assetjament a infants, mares que consenten que el pare o la pròpia parella jugui sexualment amb els fills, dones maltractades, traumes mai no superats, persones grans que es queden sense records ni valors per una malaltia neurodegenerativa... No són, en cap cas, productes de la imaginació. Jo n’he vist de tots els colors. Durant anys, he escrit com a teràpia personal. Tenia necessitat de buidar-me, cercar refugi en les paraules, diluir en una ficció tot el que he viscut.

I què és Recordar el olvido, realitat o ficció?

Tots els relats breus que escric són ficcions, però això no vol dir que no estiguin ancorats en la pròpia trajectòria vital, vivències de la meva infància o de les experiències derivades de l’exercici de la professió de psicòloga clínica. Potser hauria de dir que, més que no-ficcions, els meus contes són realitats ficcionades. Record com si fos ahir el fet que inspira el conte La zanja, quan, molt prop de casa, a la llavors avinguda Infanta Carlota, varen morir tres obrers perquè els treballs es feien en condicions penoses. Jo era nina, però de l’impacte que em va causar, molts d’anys després, en va sortir un conte, una ficció o una visió ficcionada d’una història real.

Sí, yo, Remedios González Vega, soy culpable, un dels relats més cruels, és una història de traumes enllaçats i multiplicats per herència. Fins a quin punt es poden curar les ferides de les vivències infantils?

Depèn de l’edat, del mal que se li hagi fet al nin i del costat que els seus li puguin fer. Hi ha edats propícies per a l’oblit. A la vegada, és essencial reconèixer l’origen del mal infligit. Per exemple, sempre hi ha hagut nins intimidadors, gallets de corral que menystenen els més dèbils. Això ve d’antic. Ara bé, la paraula assetjament era desconeguda fins no fa gaire. Després va costar molt de reconèixer el problema. I fins que no es reconeix, no s’afronta.

Ja que parlam de traumes infantils. Quin paper hi juga la família i quin hi juga el terapeuta en la seva superació?

Agafi per exemple un nin maltractat de la manera més cruel fins al punt que se’l separa de la seva família i se’l du a una residència on es mostra com un autista. És la seva manera de protegir-se. Si l’adopta una família que li doni l’estimació necessària i que sigui cooperadora, el nin pot fer un canvi radical en un sol mes. Potser serà difícil que ho oblidi, però ho pot superar aviat. Quan la família col·labora, qui menys treballa és el psicòleg.

Vostè passa d’històries de la infància a episodis de la vellesa. Recorda la mare.

De fet, tot aquest llibre és una mena d’homenatge a ella, una dona lluitadora, honesta, amb una família molt solidària encara que no tenguessin on caure morts. El pare i la mare eren andalusos. Es van conèixer a Barcelona, on havien anat a cercar-se la vida i fugint de la misèria. Ma mare, al seu poble d’Almeria, en temps de la Guerra Civil, només per haver escoltat la ràdio, la van rapar, li van donar oli de ricí i, al mig de la plaça del poble va haver de fer el que es fa en un excusat. Va lluitar molt, però els darrers anys de la seva vida va perdre tots els records i les energies, era com una nina. Un parell dels contes que apareixen a Recordar el olvido ficcionen episodis de la seva vida.

De bell nou, històries molt crues bestretes de la realitat.

Miri, la realitat ens escriu contes d’una cruesa immensa, insuportable. I és la realitat la que ens fixa imatges, més que no a la retina, al cor.

Vostè ha escrit, com qui diu, tota la vida. Per què va triar el gènere del conte?

Primer perquè, devers els 15 anys, que és quan vaig haver de començar a fer feina per ajudar la família, vaig començar a escriure poesia. També llegia molt, reclinada al llit. Primer Dostoievski, després va ser Txékhov qui em va obrir els ulls als relats. Tot d’una, en poder fer una revisió crítica dels meus escrits, em vaig adonar que els meus no eren bons poemes. I vaig optar per un gènere breu perquè necessitava un univers que s’obrís i es tancàs amb una certa rapidesa, necessitava la intensitat que et dóna el conte. Els bons contes, com els del dominicà Juan Bosch o els de Juan Rulfo, tenen un alè que després de llegir-los saps que ja ets diferent.