Ciència
Societat  /  Salut 25/06/2022

Facundo Manes: “El cervell és l’únic sistema de l’univers que gosa intentar entendre’s”

Neurocientífic argentí

4 min
Facundo Manes en una imatge d'arxiu

BarcelonaEl neuròleg argentí Facundo Manes tria l’exemple de la pesta negra, que va causar la mort a un terç de la població, per explicar per què el cervell és el sistema més complex de l’univers. En el llibre Ser humanos (Paidós Ibérica), recorda que la sortida a la gran plaga va ser el Renaixement, un moviment que buscava la força interior i qüestionava l’existència humana de manera molt racional. I en un món altament tecnològic com l’actual, després d’una pandèmia que ho ha capgirat tot, diu que només el coneixement de les qualitats cerebrals que precisament ens fan humans ens permetrà avançar com a societat. 

El cervell és l’estructura més complexa d’entendre i segurament per això genera tant d’interès.

— Sí. Encara no tenim una teoria general sobre el funcionament del cervell. Això i l’interrogant de la consciència són les preguntes fonamentals que ens queden per respondre. Però hi ha molt d’interès. Primer, perquè les malalties del cervell són la principal causa de discapacitat. Parlo de l’Alzheimer, l'esquizofrènia, l’autisme, però també de la depressió, l’ansietat o l’estrès crònic. En segon lloc, estem interessats en el cervell perquè tot ho fem amb ell i ens resulta fascinant saber com som. I, per acabar, perquè els avenços en neurociència tindran un impacte que excedirà els laboratoris i cal una discussió ètica sobre els avenços que es fan, per exemple, en la interfície cervell-màquina. La tecnologia millora les nostres vides, però també es pot fer servir per modular la ment d’algú. Els conflictes ètics que genera la neurociència són diversos i molt importants.

Sabem com funciona el cervell?

— No del tot. Però les últimes dècades hem avançat més que en tota la història. Sabem com expressem les emocions, com prenem les decisions, coneixem certs aspectes de la memòria o de la percepció, com són els circuits neuronals i els canvis químics o com influeix la genètica. Ens falta molt per aprendre, però soc optimista.

De fet, som l’únic ésser que es planteja com funciona el seu cervell. 

— El que tenim entre les orelles és l’únic sistema de l'univers que té la gosadia d’intentar entendre’s a ell mateix. La intel·ligència artificial més sofisticada no ho intenta. Tampoc el fetge o el cor. Definiria el cervell com un òrgan social. No el podem entendre de manera aïllada i per això la soledat crònica ens mata. I si em preguntes per a què serveix, et diria que sobretot per sobreviure, perquè no podem tenir cap altra conducta si no sobrevivim. I si no ens movem, el cervell es desgasta, s’atrofia i morim.  

¿És cert el mite que només treballem amb el 10% del nostre cervell?

— Potser qui va dir això només utilitzava el 10% del seu cervell, però el fem servir totalment. Fins i tot quan no estem fent res s’activa una xarxa massiva, que se'n diu de repòs, que associa pensaments que no estaven associats.

Les màquines intenten imitar el cervell humà però vostè diu que mai el podran reemplaçar.

— El cervell humà és irreemplaçable per les màquines, tot i que crearem un món híbrid, prenent el millor de la tecnologia i fusionant el que és físic, biològic i digital. L’economia del segle XXI és cerebral: els països que prosperaran seran els que inverteixin en el cervell individual i social. Els ordinadors i la intel·ligència artificial ja són millors en moltes tasques, com analitzar grans quantitats de dades. Però no seran mai humans. Hem d’invertir en els trets humans que ens diferencien de les màquines. És a dir, en educació. 

Quines són aquestes habilitats?

— L’emoció, la creativitat, la presa de decisions, la capacitat d’introspecció, la flexibilitat per adaptar-se als canvis, el lideratge, la curiositat, l’empatia i la sensibilitat estètica.

Amb la tecnologia s’ha aconseguit que persones paraplègiques recuperin mobilitat gràcies a intervencions directes en el cervell. 

— Això és al que em referia amb la interfície cervell-màquina. El pacient té una lesió que no li permet moure les extremitats però la seva capacitat cognitiva està intacta, i quan pensa en moure el braç no pot fer-ho perquè hi ha una desconnexió entre els aspectes cognitius i motors. S’ha comprovat que si es posen elèctrodes a l’escorça cerebral, l’activitat elèctrica de pensament es detecta amb un programa sofisticat de computació, es descodifica i s’activa un braç robòtic que actua d'acord amb el pensament d’aquella persona. Ara bé, què passa si aquesta tecnologia que clarament s’utilitza per ajudar pacients en el futur es fa servir per modular o influir en els pensaments de la resta? Aquí torna a entrar el dilema ètic de la neurociència. 

Sembla ciència-ficció…

— Sí, però no ho és. Ja hi ha transmissió de pensaments via tecnologia entre cervells humans. Li posaré un altre exemple: quan dormim durant 7 o 8 hores, el que somiem i el que recordem quan ens llevem és l’últim que hem somiat. Però passem la nit somiant moltes altres coses que no recordem. Ara, si un dorm en un laboratori de la son i et posen elèctrodes podran registrar l’activitat elèctrica del teu somni i reconstruir imatges del que vas somiar. Això ja passa. També ens diu que la intimitat, en el futur, pot ser violada abordant els nostres pensaments. Per això la societat ha de conèixer aquests temes, com opinar sobre el canvi climàtic, i s’ha de regular. La política està endarrerida respecte als avenços de la ciència. El futur de les polítiques públiques ha de ser entendre com els éssers humans funcionem, com actuem i decidim en la realitat.

stats