Famílies amb adolescents amb risc de suïcidi reclamen a l'administració que no deixi morir els seus fills

Girona22 joves van ingressar l'any passat a la unitat de referència de psiquiatria infantil i juvenil (URPI) de l'Hospital de Santa Caterina de Salt per un intent de suïcidi. Cinc casos més que l'any anterior. Rere cada intent hi ha un immens sofriment i la desesperació dels mateixos joves amb risc de suïcidi i també de les seves famílies, que supliquen més recursos perquè les administracions "no deixin morir" els seus fills i dotin de més recursos el sistema d'atenció a la salut mental infantojuvenil. "A l’hora de decidir pressupostos, d’apostar-hi de debò, sempre és l’última de la cua. Quan un adolescent està en crisi, tres mesos d’espera per al psicòleg de la sanitat pública no són una simple demora administrativa. Són una eternitat que pot tenir conseqüències fatals", lamenta la periodista Sònia Cebrian, mare d'una jove de 16 anys que ha estat ingressada a la unitat d'ingrés infantil i juvenil de l'Hospital de Santa Caterina de Salt per un intent de suïcidi. Hi ha estat durant quinze dies i aquest dimecres ha rebut l'alta. "Els professionals, els de la sanitat i els de l'educació, estan desbordats i no arriben a tot, i les famílies improvisen pedaços que només els permeten mantenir el cap fora de l’aigua a base de lluita i solitud", afegeix Cebrian.

El testimoni de la Sònia, com a mare d'una adolescent amb trastorn mental i diversos intents de suïcidi, i el de l'Íngrid, com a jove que pateix aquest calvari, exemplifiquen la dimensió d'un problema que suposa un elevat cost emocional i econòmic per a qui ho viu i que, com diu la Sònia, "requereix un debat serè, pressupost real i polítiques valentes".

Quan la solució és un préstec

Amb dos intents de suïcidi, l'un el novembre passat i l'altre a finals de gener, l'Íngrid, de 21 anys, viu amb la por que, de sobte, torni aquell moment en què sent que tot s'enfonsa, en què deixa de ser ella i desitja morir, en què d'amagat agafa la capsa d'antipsicòtics i engoleix desesperadament un comprimit rere l'altre. "Tinc ganes de viure, tinc persones al voltant que m'estimen, tinc objectius que m'il·lusionen... No vull morir, però sé que puc tornar a intentar suïcidar-me en qualsevol moment", diu la jove, conscient que la seva vida penja d'un fil molt prim per culpa de la malaltia mental que arrossega des dels 12 anys, amb diagnòstics diversos (des de trastorn de la conducta alimentària fins a depressió o trets autistes) però sense una resposta assistencial que li eviti perilloses recaigudes com les que ha patit en els darrers mesos.

Els dos darrers ingressos a urgències a l'Hospital de Santa Caterina, en tots dos casos amb una sobredosi d'antipsicòtics que han dut l'Íngrid a les portes de la mort, han comportat l'activació del Codi Risc Suïcidi, que defineix el procediment d’actuació a seguir davant la detecció de pacients amb alt risc de treure's la vida. Però a l'Íngrid no li ha servit per aconseguir el que suplica als professionals sanitaris: l'ingrés immediat en un hospital de dia on pugui rebre sessions de teràpia diàries i el suport emocional que necessita i, sobretot, on trobi un espai on se senti segura i no temi un nou intent de treure's la vida.

Una atenció integral i intensiva en un hospital de dia és el que li van prescriure els professionals d'un centre de salut mental juvenil d'una clínica privada de Girona, on va acudir aconsellada pel seu cercle d'amics més íntims, als quals l'Íngrid demana ajuda quan apareix el turment de l'angoixa i té pànic a sortir de casa, quan recau en la depressió i sorgeix el desig irreprimible de morir. "Jo no em puc permetre pagar l'elevat cost de l'ingrés en un hospital de dia privat, i per això he anat fent el seguiment a la sanitat pública, al CESMA, on des del novembre només m'han donat cita dues vegades amb el psiquiatre malgrat haver patit dos intents de suïcidi", explica la jove. L'Íngrid calcula que entre que li prescriguin l'ingrés a un hospital de dia i que li adjudiquin una plaça poden passar dos anys. "Qui m'assegura que mentre espero no m'hauré suïcidat?", es pregunta la jove.

Davant aquesta incertesa, en rebre l'alta del darrer ingrés a urgències, l'Íngrid i la seva mare van decidir trucar a la porta de la sanitat privada. Ja té assegurada una plaça en un centre de Girona i hi podrà entrar dilluns vinent perquè el banc li ha concedit el préstec que va demanar per poder pagar els 1.200 euros mensuals que costa aquest recurs privat. "Estic convençuda que sortiré d'aquest pou", afirma l'Íngrid. A l'hospital de dia hi rebrà teràpia per a la malaltia mental i també tractament de desintoxicació per a la seva addicció als porros, que, segons explica, consumeix per apaivagar les crisis d'ansietat i depressions que pateix sovint.

A més d'haver hagut de demanar un préstec, l'Íngrid haurà de deixar el pis de lloguer on viu actualment i haurà de pagar a la clínica privada el sou íntegre que cobra com a dependenta d'una botiga, d'on ha hagut de demanar la baixa laboral. "És injust i trist haver de perdre-ho tot per rebre una atenció que hauria de tenir garantida a la sanitat pública", diu la jove, convençuda que ha de fer aquest pas per evitar un més que probable suïcidi consumat. 

La solitud de les famílies

"Les famílies que convivim amb un adolescent en crisi acabem assumint funcions per a les quals ningú no ens ha preparat. No som herois. Som supervivents. Fem de terapeutes, de mediadors i de mur de contenció, i ho fem perquè no tenim alternativa, perquè no hi ha estructura pública. No volem medalles. Volem suport", reclama Sònia Cebrian. En els darrers quinze dies, fins aquest dimecres passat, ha acudit cada tarda a l'Hospital de Santa Caterina per estar unes hores amb la seva filla Cristina, ingressada per un intent de suïcidi. No és el primer, n'hi va haver un altre ara fa dos anys, després d'un seguit d'episodis d'autolesions, de doloroses crisis a casa per comportaments que anaven més enllà dels "problemes d'adolescència", de fracassos a l'escola no per males notes sinó per problemes relacionals i per la incomprensió davant una "actitud diferent per a la qual professors i alumnes no estan preparats".

La Cristina va ser diagnosticada d'Asperger (una forma d'autisme funcional) als 14 anys en una consulta a la sanitat privada, on la família de la jove va acudir perquè necessitava saber amb urgència quin tipus de trastorn feia viure la seva filla en un infern. "Quan reps el diagnòstic se t'obre un món desconegut, t'adones que no hi ha recursos i t'aferres al que pots, com els grups de pares que passen pel mateix", diu la Sònia. "Et consciencies que el problema no desapareixerà amb l'adolescència i que la família, que gairebé sempre vol dir la mare, hem d'assumir unes funcions per a les quals ningú ens ha preparat: llegim sobre diagnòstics a la matinada perquè necessitem entendre què està passant, aprenem a detectar canvis mínims d’humor o de conducta, intentem contenir una situació complexa a casa, coordinar visites, gestionar medicació, parlar amb l’escola. I l’endemà continuem treballant. Com si tot això no estigués passant. I molt sovint sense poder explicar el que vius a casa, perquè l’estigma continua pesant massa", afegeix la Sònia. 

Els darrers dos anys, fins a l'intent de suïcidi de fa quinze dies, la filla de la Sònia ha alternat períodes de calma amb altres de recaiguda amb fortes crisis i l'atenció rebuda al CSMIJ, amb cites cada quinze dies amb el psiquiatre al principi i més espaiades posteriorment, ha resultat del tot insuficient.

"Després del primer intent de suïcidi i del diagnòstic, el malestar de la Cristina va anar creixent i va arribar un moment en què es va tancar a l'habitació. Vaig tenir la sort que a la feina em van deixar treballar des de casa. Qui no ho ha viscut no es pot imaginar el que és tenir una filla que s'ha intentat suïcidar tancada a casa, completament sola, i amb la mare tancada a casa amb ella buscant desesperadament un lloc on poder-la ingressar perquè ella demanava estar en un lloc segur", explica la Sònia.

Després de "moure cel i terra", la Sònia va poder aconseguir l'ingrés de la seva filla a la unitat d'ingrés psiquiàtric infantil i juvenil de l'Hospital Sant Joan de Déu. Hi va estar durant un mes i, segons la Sònia, l'ingrés i l'atenció rebuda van servir per "parar el cop" i "estabilitzar" la situació de la jove. En rebre l'alta va reprendre els estudis d'ESO i va aconseguir graduar-se. I aquest curs s'ha matriculat a un cicle de grau mitjà d'auxiliar d'infermeria. El desembre passat, però, la van colpejar de nou l'ansietat i la tristesa i es va tornar a tancar a l'habitació, fins que ara fa quinze dies la Sònia, mentre era a la feina, va rebre un alarmant missatge de WhatsApp de la seva filla. Un nou intent de suïcidi que la Sònia veia venir. Després de dues setmanes d'ingrés, i un cop rebuda l'alta, mare i filla es preparen per a un futur incert. "La Cristina diu que no es vol morir, però és conscient que a la vida tindrà dificultats perquè sap que el trastorn que té l'acompanyarà sempre", indica la Sònia. "L'alta de l'ingrés no és un final feliç. És un pas més. Tinc ganes que torni a casa, però també sé que tornar no vol dir que tot estigui resolt. A casa no tornem a la normalitat. Aprenem a conviure amb una normalitat diferent, molt fràgil i molt real", conclou.