La metgessa que escriu per recordar els pacients morts

BarcelonaJa feia temps que escrivia per a ús personal i intransferible històries de ficció. El sotrac de la pandèmia, però, va fer que la metgessa de família Alba Martínez busqués en l'escriptura una via per "fer un tancament emocional", acomiadar-se dels pacients morts a causa de la covid-19. Els coneixia des de feia anys i hi havia compartit diagnòstics mèdics, el pla de medicació i també confidències de com anava tot per casa, amb el marit, la dona, els fills. Fins que el virus se'ls va endur de sobte, i en molts casos "quan no tocava".

Confessa que li fa vergonya ensenyar els seus textos, que, diu, li han quedat "una mica tristos". La pandèmia va trasbalsar la vida de tot el planeta i va caure com una bomba a les consultes dels centres d'atenció primària, on els professionals com Martínez, acostumats a "acompanyar la mort", es van veure sobrepassats per tantes defuncions inesperades. "De vegades t'assabentaves que les persones havien mort quan ja s'havien mort, o acompanyaves la mort de persones que no coneixies. Era tot com molt més fred que abans, i vaig pensar que m'aniria bé escriure sobre els que ja no hi eren", explica. Ha fet una vintena de relats, i en gairebé tots s'ha pres la llicència d'introduir una part de ficció per cobrir alguna llacuna de la vida personal del difunt, a banda de canviar els noms per evitar que se'ls identifiqui. "No he ensenyat mai cap dels escrits als familiars, tot i que potser a alguns els faria il·lusió o em dirien: «Escolta, que el meu pare o la meva mare no eren així»", admet.

Text a text, els retalls de vida de la Mercè, la Lola o el Narcís serveixen per parlar de l'envelliment, de la soledat no desitjada –"N'hi ha molta", lamenta–, la memòria, la fragilitat o els vincles familiars. Llegint les històries també queda constància de la proximitat que els metges de primària mantenen amb els pacients, a qui tracten a la consulta i també si hi ha algun impediment per traslladar-se a domicili. Com la Lola, una dona gran que es queixava per tot, dependent d'un marit que la va deixar viuda i sense ganes de sortir mai més al carrer.

La familiaritat de la casa

En les visites a casa de la pacient, Martínez va canviar la imatge que tenia d'ella com a dona amargada i, entre cafès, asseguda al sofà del menjador, va descobrir "una altra Lola", que, més còmoda que a la sala de l'ambulatori, es deixava anar rememorant anècdotes de l'arribada de la família a Barcelona o com el seu Paco s'escarrassava per guanyar diners i tirar endavant. "I de cada visita en neix un efecte terapèutic. Quan jo marxo la Lola es troba millor, està uns dies sense tants mals", escriu la doctora Martínez en el text titulat amb el nom de la dona, que va morir de covid. "No haver-la conegut seria terrible. Però terrible, terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria", acaba el text.

Martínez s'inspira en una anècdota explicada, un gest o alguna altra cosa que li recordi el pacient mort. "Escric d'una manera absolutament anàrquica, perquè jo agafo el boli i no sé què escriuré i de vegades me'n vaig de mare", diu rient mentre repassa els textos a la biblioteca de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), entitat de la qual ella és membre activa.

Al relat La murciélaga, Martínez recrea la història de la senyora Feliciana, que guardava en un cendrer les puntes de cigar que el seu difunt marit havia deixat allà abans de morir. Allà seguien tres dècades més tard perquè la viuda no volia desfer-se'n. "Ella pensava: «És el record del meu marit i això no ho penso llençar fins que em mori jo»". Per cert, la senyora havia sobreviscut en la Barcelona de postguerra fent estraperlo i quan arribava la nit "estenia les seves ales en la foscor" del Raval –d'aquí el sobrenom– per facilitar la supervivència de les "vídues dels rojos".

Informació social

A les visites domiciliàries es teixeix una relació més propera i íntima entre el pacient i el professional, que aconsegueix fer-se'n una foto més completa veient el color de les cortines, les fotos familiars o de quin any són els mobles. Els pacients parlen de tot una mica –"dels fills i sobretot dels nets"–, i també els agrada deixar clar que ells també han estat criatures o joves sense xacres ni problemes de salut. "Volen que et facis una idea de com són de veritat", assenyala la metgessa, que subratlla que allà al menjador hi ha informació "que no surt a les històries clíniques" i que serveix per entendre "què li passa a la persona".

La mort, present a les consultes, és per a Martínez un fet natural i creu que, malgrat aquest contacte, els professionals també necessiten "fer un dol" quan perden un pacient i, a la seva manera, deixar-lo anar.