Teresa Matas: “El treball t’ha d’alimentar l’ambició de ser, no la de tenir”

Entre autoretrats i peces de roba s’obre l’exposició de Teresa Matas al museu Es Baluard de Palma. És una mirada retrospectiva a la trajectòria d’aquesta dona, que, tot i haver nascut a Tortosa el 1947, des dels tres mesos viu a Mallorca. Hem quedat per parlar a les sales del mateix museu on aquest dijous s’inaugura la mostra Per què em vestesc de negre si estim tant la vida?, una pregunta recuperada del títol d’un dels autoretrats que es va fer fa dues dècades. Teresa Matas no és de les artistes que acompanyen l’obra d’explicacions. Quan li preguntes, sovint arronsa les espatlles i fa un gest amb la boca, un “Jo què sé!” que anul·la qualsevol possibilitat d’insistència. El mes de juny farà el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma. Confessa que, quan la van nomenar acadèmica, no tenia clar si era una broma. N’està agraïda, encara que sap que cap d’aquests reconeixements no la canviaran. Continuarà a la seva: ella és ella i la seva circumstància, que diria Ortega. I la seva circumstància és sempre una vivència íntima.

Si ha recuperat ara el títol d’una de les seves obres més significatives, després de més de dues dècades, ¿vol dir que encara no sap per què sempre es vesteix de negre?

Sovint em deman per què faig les coses i no trobo resposta. Aquesta pregunta me la feia molt devers els anys 90, quan treballava sobretot l’autoretrat, i la vaig posar de títol a una obra que era una seqüència de fotografies manipulades. De fet, no ho sé bé del cert, però crec que la pregunta que em feia era: “Per què em vestesc de mort si estim tant la vida?” El negre ja era el color de les meves obres i el del meu armari. El negre sempre m’ha ajudat a ordenar-me, a treballar i a viure. Amb el temps i des de la mort sobtada del meu fill, l’any 2005, sovint he pensat si, d’alguna manera, no m’estava preparant per sobreviure al dol, com si necessités una protecció, una cuirassa per no sabia què. En realitat, com sempre, a través de la feina, només em busco a mi mateixa.

Des que va començar a treballar, sempre es va lligar la seva obra amb la mort, amb la fugacitat de la vida. Recordem cossos i rostres esborrats o quasi del tot tapats de negre o aquell quadre fet amb baveralls, un al costat d’un altre, negres i blancs, que ara s’exhibeix per primera vegada.

Sí, quines coses... La feina per a mi es treure de dins, de dins de mi mateixa. També la força es treu de dins. Ho vaig saber de seguida amb l’accident mortal del meu fill, em vaig dir que havia de treure força per ajudar el meu home i les meves dues filles. Jo sentia que se’m clavaven punyals a dintre, perquè també el dolor és una cosa que arriba fins al moll de l’os. Havia de tenir força i no vaig deixar de treballar: sense saber per què, agafava roba i més roba, la pintava de negre, cosia una màniga a una altra, trossos i més trossos que foradava per poder respirar, construint teles immenses, caramulls de mànigues, sense saber on em portaria allò. A mi la feina, l’art, m’ha estat de gran ajuda per no ofegar-me. Era i és la corda a la qual agafar-me fort per continuar.

També des del començament se la va qualificar d’artista feminista. ¿És aquesta la lluita de la seva obra?

Soc feminista, esclar que ho soc, però més que l’obra d’una feminista, tinc clar que la meva és l’obra d’una dona. I, com a tal, denuncio el maltractament i el patiment de tantes dones. La meva manera de protestar és la feina. Quan vaig començar a treballar i poder treure la meva obra tenia 40 anys. Abans havia tingut tres fills i m’hi havia dedicat. Recordo que algú li va mostrar unes obres meves a un galerista, que tot d’una va dir: “40 anys i dona? No farà res”. Però jo vaig continuar treballant. És la meva manera de protestar.

Als 40 anys i sense formació acadèmica. L’ha trobada a faltar?

No ho sé, diria que m’he format a la meva manera, satisfent la necessitat de llegir, de mirar, de veure molt de cinema. Sí, ho dic sovint, vaig començar de zero i ho vaig fer responent a la mateixa necessitat d’expressar-me i de comunicar-me amb els altres que tenia, de petita, quan cantava o ballava davant la família. La mateixa que tenia quan em van regalar la primera càmera de fotos i treia imatges de la natura i intentava pintar-ho, amb uns resultats que no m’omplien. A mitjans dels anys 80 vaig començar a pintar uns traços negres, lliures i potents, que em feien sentir millor, feien que em descobrís. Sempre he tingut una rebel·lia a dins que m’ha dit que he de ser jo mateixa, buscar el meu camí sense passar per damunt ni entrar en conflicte amb les persones que m’estimo, la meva família.

Podríem dir que ha fet un camí propi. No l’hem trobada tampoc seguint les tendències artístiques, ni formant part de col·lectius de la seva generació.

Jo només em busco a mi mateixa. Exploro el meu cos, el meu jo, faig el que vull o el que em surt. Així he creat el meu món. No és una actitud egoista, però sí que és una necessitat de veritat, de no enganar-me. Fer les coses per a mi mateixa és l’única manera que tinc de connectar amb qui sigui, si és que qualcú connecta amb mi, fer-ho des de la veritat. El treball t’ha d’alimentar l’ambició de ser, no la de tenir.