MEDI AMBIENT

El tràfic de residus posa contra les cordes el model de gestió espanyol

L’Àsia rebutja ser l’abocador del Primer Món i pressiona per fer canvis i garantir el reciclatge local
Planta de triatge d’envasos de Gavà-Viladecans, on van a parar la majoria de contenidors grocs. / F. MELCION

Malàisia és el segon país del Sud-est Asiàtic que ha barrat el pas a tones de residus plàstics procedents de països d’Occident, entre ells Espanya. La mercaderia que rebutgen, al contrari del que consta als formularis de duanes, no és material per reciclar sinó majoritàriament pures escombraries no aprofitables. El govern malaisi imita el veto que va dictar la Xina el gener del 2018 i afegeix pressió sobre una activitat, el tràfic de residus, que no només ha gaudit fins ara d’impunitat a la Unió Europea, sinó que s’ha beneficiat de les mancances i l’opacitat del model actual de gestió a Espanya.

“El tràfic és un negoci, ningú posa residus en un vaixell i hi perd diners”, critica l’expert en residus de Greenpeace Julio Barea. L’organització va alertar fa temps en un estudi que havia trobat restes d’envasos de plàstic d’Espanya a Malàisia. En paral·lel, denuncia, “empreses locals de reciclatge a tot l’Estat tancaven els últims anys lamentant que no els arribava prou material i que el que arribava era irrecuperable”.

“El sistema té una porta del darrere molt gran per on passen els materials de menys qualitat, els materials que fomenten l’esclavitud als països en desenvolupament on acaben”, critica el director tècnic de la plataforma Recircula, Andoni Uriarte. És un tema de cost, perquè només allà pot sortir a compte el procés d’intentar salvar part del plàstic barrejat que arriba i que aquí no surt a compte salvar. “Vendre’l a fora els és profitós i a sobre s’estalvien el cost de dur les tones de material a l’abocador o a incinerar”, sosté Barea. Espanya és el sisè país de la UE que més residus plàstics exporta cap a l’Àsia. Van ser quasi 319.000 tones el 2016, segons les dades de l’institut d’estadística de l’ONU. Alemanya, el Regne Unit i França són els tres que més volum van enviar cap a aquests països.

Traçabilitat zero

Però ¿d’on surt aquest material que acaba a Malàisia? A Catalunya i al conjunt de l’Estat, la separació de les escombraries que fan els ciutadans estableix que els envasos de plàstic i brics han d’anar al contenidor groc, però són majoria els que no ho fan. Segons les dades de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) del 2017, el contenidor groc va servir per recuperar només el 40% de tot els envasos de plàstic, metall i brics. El 60% de les tones recuperades van trobar-se al contenidor gris, on acaben barrejats amb tot tipus de material (també orgànic fora de lloc, per exemple). Des dels contenidors, els residus van a plantes de triatge, que exploten empreses privades.

El laberint dels residus plàstics a Catalunya

Seguir la pista dels residus un cop surten de les plantes de triatge venuts en subhasta a gestors o recicladors és actualment impossible, segons constata el director de l’Agència de Residus de Catalunya, Josep Maria Tost. “Un cop es venen, allò passa de residu a producte”, explica. En el millor dels casos el material acabarà convertit en encenalls per fabricar-ne de nou, però no sempre és així. El Gremi de Recuperadors de Catalunya calcula que en cada bala de material plàstic que arriba a un reciclador hi ha entre un 30% i un 40% del material que no serveix. El portaveu de Recircula corrobora que falten “traçabilitat i transparència” per saber exactament quin final té el material que se separa. En culpa les administracions, per l’escassa vigilància que han exercit sobre un model que, afegeix, “funciona com un monopoli en mans d’Ecoembes”.

Ecoembes és la societat en qui els fabricants han delegat la tasca de recuperar i gestionar els envasos lleugers que posen al mercat. “Cap dels materials de la nostra responsabilitat, és a dir, que surten dels contenidors grocs i blaus, s’envia a l’exterior”, subratlla la portaveu d’Ecoembes, Nieves Rey. Reivindica que ells mateixos homologuen les empreses a les quals venen, a través de subhasta, el material que es recull, que assegura que no surt d’Espanya. Davant de pràctiques com les que s’han destapat a Malàisia, demana a les administracions “redoblar els esforços de vigilància i control i les sancions”. "Fa anys de demanem un observatori que vetlli per les bones pràctiques i millori el control en la gestió dels residus urbans", insisteix Rey.

Uriarte rebat que l'envàs de plàstic que apareix al contenidor gris també hauria de ser “responsabilitat dels fabricants” (i per tant, d'Ecoembes) i defensa que la situació actual d’aquests plàstics barrejats “facilita l’especulació” amb els residus. Recircula i Greenpeace fan una crida al nou govern espanyol perquè introdueixi canvis al sistema actual. "Cal una major fiscalització i control de les dades", opina el portaveu de l'ONG ecologista, Julio Barea. Entre altres coses, insisteixen tant ell com Uriarte, cal un cens independent per saber quants envasos entren realment al mercat cada any -ara aquesta xifra la donen els fabricants- i les xifres reals de recuperació. Ecoembes xifra en un 80% la recuperació d’envasos, una dada que la Generalitat rebaixa a la meitat. 

De la pasta de dents als musclos al vapor: l’avanç silenciós dels microplàstics

“No és només que calgui més control per evitar el maquillatge de les xifres, és que la directiva europea ens hi obliga”, avisa Barea. A més, recorda que la Convenció de Basilea ha pactat acabar amb el buit legal que propiciava el comerç de residus plàstics al món. "El que ha passat a Malàisia és la gota que fa vessar el got, pot ser la palanca de canvi que faltava", assegura.

Models complementaris

Organitzacions ambientalistes com Greenpeace o plataformes com Recircula estan d'acord a que Espanya explori models complementaris a l'actual de la recollida selectiva per impulsar molt més el reciclatge real i que els materials amb més qualitat a mans del reciclador, tal com estableix l a nova directiva europea d’economia circular. Un d’ells, proposa Barea, seria el sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos: consisteix a posar un preu a l'envàs de plàstic i que el comprador el recuperi con el torni buit a la botiga. “Així el seguiment seria individualitzat”, afegeix. La portaveu del Gremi de Recuperadors, Victòria Ferrer, també veu bé explorar aquesta via per garantir una millor arribada i aprofitament del plàstic per reciclar. 

Com menys reciclis, més pagaràs: el futur de la taxa d’escombraries

El portaveu de Recircula considera "esgotada" la via de la "voluntarietat", és a dir, l'estratègia d'apel·lar a un canvi en els hàbits del ciutadà perquè separi la brossa sense donar-li cap incentiu. "Les mesures complementàries cap a on cal avançar són la taxa per generació -paga més qui més escombraries genera- i premiar a qui ho fa bé, per exemple", remarca Uriarte. 

També adverteix, però, que sigui com sigui el reciclatge no serà suficient per afrontar el repte de la gestió dels residus: "Cal un canvi en la manera de consumir, tendir cap a la generació de menys deixalles i apostar per la reutilització massiva, que la vam perdre i hi hem de tornar", avisa. "No pot ser que els únics envasos reutilitzables els trobem als bars", adverteix.

Més continguts de