Buscant la compassió dels altres: Així són els que exageren (o fingeixen) una malaltia

BarcelonaL'11 de març del 2004, Madrid va ser l'escenari del pitjor atemptat terrorista de la història d'Europa. La tragèdia va mobilitzar centenars de professionals de la salut per ajudar els milers d'afectats, directes i indirectes, d'uns atacs que van deixar 191 morts i 2.050 ferits. Entre aquests professionals hi havia desenes de psicòlegs, que van atendre centenars de persones afectades per quadres d'ansietat. Però no totes les persones ateses havien viscut de prop els atemptats. Algunes no s'hi havien vist afectades de cap manera, i es van limitar a desplaçar-se al centre d'atenció a les víctimes i familiars i feien veure que havien perdut un familiar, encara que fos mentida. Per què? Qui pot fer una cosa així? Qui pot fingir està vivint un drama que afecta persones reals? Què busca comportant-se d'aquesta manera?

El que va passar a Madrid ho explicava Enric Álvarez, cap de psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau, en una entrevista publicada recentment a l'ARA. Segons Álvarez, a les sales habilitades per atendre les víctimes "hi havia més gent simulant que havia perdut algú i agafant protagonisme que gent afectada realment". Entre aquestes falses víctimes hi ha gent que hi va per –en paraules del doctor– "viure el drama". D'altres, tot i que menteixen en afirmar que han perdut un familiar en la tragèdia, sí que són o ho estan, de malalts: pateixen el que es coneix amb el nom de 'trastorn factici' (o síndrome de Münchhausen), un trastorn que fa que exagerin una malaltia o, fins i tot, que se n'inventin una. El motiu? Convertir-se en el centre d'atenció, aconseguir que tothom n'estigui pendent, recollir empatia i solidaritat, rebre flors i e-mails, trucades i missatges, regals i paraules agradables, petons i abraçades. Sentir-se important, saber-se estimat.

Vivim en un món complex i tenim poc temps per dedicar als altres. A tots ens agrada que ens mimin, que ens cuidin, que ens escoltin, però tothom està massa ocupat, massa lluny, massa capficat. Hi ha, però, una manera d'aconseguir amor, atenció i afecte que no falla mai. Què és el que desperta més compassió, més bons sentiments, més comprensió? La malaltia. Familiars, amics, companys de feina, veïns… tothom ens farà costat, ens ajudarà, tindrà paraules de suport, gestos de complicitat. És un mètode infal·lible, i hi ha gent que no té cap problema a l'hora de fer-lo servir. O, senzillament, no ho pot evitar. Detectar aquestes persones no és fàcil, perquè costa de creure que qui assegura tenir una malaltia greu, qui diu que està molt malament i que la seva vida corre perill… ens estigui mentint, ens estigui utilitzant per sentir-se millor.

Els que exageren

El perfil més habitual de trastorn factici és el d'algú a qui realment li diagnostiquen una malaltia. Ara bé, en comptes de compartir la notícia amb naturalitat, donant la informació de manera ajustada i correcta i tranquil·litzant l'entorn proper (que pot estar tant o més espantat que el malalt), el que fan és tot el contrari: presentar-ho com un drama, exagerar-ne els símptomes, dir que el pronòstic és molt greu. En fer-ho, aconsegueixen dues coses. La primera, captar l'atenció. La segona, carregar-se d'energia; cada paraula d'ànim, cada argument els ajuda a sentir-se millor, encara que sigui a costa d'enfonsar els altres.

Inevitablement, les paraules d'ànim, les abraçades, els missatges de suport no hi seran sempre. Tard o d'hora la gent assumirà la mala notícia i tornarà a la vida normal. Com reaccionen els que exageren? Doncs exagerant més, pujant un graó més les molèsties, el dolor, la proximitat de la mort. Tard o d'hora, evidentment, hauran de trobar una explicació al fet que continuïn vius. Però la seva miraculosa recuperació els permetrà tornar a ser, de nou, el centre d'atenció. Rebran aleshores les felicitacions, les abraçades, els aplaudiments que necessiten.

Els que s'ho inventen

Un cas més greu és el de la gent que no fa servir una malaltia real, sinó que se n'inventa una. No són malalts imaginaris, com les persones aprensives que pateixen perquè realment es pensen que tenen les malalties que apareixen al diari o a la televisió. L'aprensiu està convençut que està malalt. En el trastorn factici, però, el que el pateix sap perfectament que no ho està, de malalt, però ho fingeix per captar l'atenció de l'entorn. Les possibilitats són infinites: des dels que fingeixen una depressió o un trastorn d'ansietat fins als que asseguren que tenen càncer o alguna malaltia greu.

Sovint, els que actuen d'aquesta forma afirmen ser víctimes de la falta d'atenció, la incomprensió o fins i tot l'abús del seu entorn, cosa que els permet presentar-se, encara més, com a víctimes. Tot i que en la majoria de casos només busquen l'empatia dels altres, també n'hi ha que tenen motius més pràctics, com ara estalviar-se fer determinades tasques amb l'excusa que no poden. En casos extrems, fingeixen la malaltia greu per aconseguir diners, una pràctica relativament freqüent gràcies a internet.

Els que fan servir terceres persones

Un tercer cas, especialment punyent, és el d'aquelles persones que el que exageren o s'inventen no és la seva pròpia malaltia, sinó la d'algú molt proper. El més habitual és el de dones que fan servir una real o presumpta malaltia dels fills. No hi ha res que provoqui més compassió, i més solidaritat, que una mare que diu que pateix perquè un fill està greument malalt. El més greu és que algunes mares es fiquen tant en el paper que acaben fent creure al fill o filla que realment està malalt o malalta. És cert que també els nens poden fingir malalties, o exagerar-les, però la diferència és que només ho fan per cridar l'atenció dels seus pares, no de terceres persones, com busca qui pateix trastorn factici per poders.

Fingir la malaltia d'un fill o d'un altre familiar permet a la persona recollir la solidaritat de l'entorn i presentar-se com algú molt humà, entregat, abnegat, sacrificat. En casos extrems, arriben a provocar les lesions que després curen. Però no només les mares (i menys sovint pares) la tenen; també es donen casos entre infermers i treballadors d'asils, que fan servir els interns per ser vistos com a professionals entregats a la seva feina. De casos de malalts morts a mans dels seus cuidadors n'hi ha a molts països, sempre agafant com a víctimes persones vulnerables, grans, sense capacitat d'explicar el que els passa.

El perfil: qui és capaç de fer una cosa així?

La pràctica d'exagerar una malaltia és molt habitual, la de fingir-ne una no ho és tant. Però cal diferenciar entre els que exageren una febre o un mal de queixal per rebre l'afecte dels seus éssers estimats de forma puntual i els que fan servir una malaltia greu per aconseguir que tothom estigui pendent d'ells. Aquests últims donen peu a relacions tòxiques, perquè utilitzen la bona voluntat dels altres per sentir-se millor, perquè manipulen i menteixen. Però cal tenir present que qui es comporta així no ho fa perquè vulgui, sinó perquè no ho pot evitar. Potser exagera la gravetat del seu càncer, o de la seva angoixa, o de la fibromiàlgia… però, realment, no està bé.

Els psicòlegs no tenen dubtes a l'hora de traçar el perfil d'aquestes persones que utilitzen la malaltia per l'afany de protagonisme: persones emocionalment immadures, amb una baixa autoestima, tendències narcissistes i un ego molt fràgil. Persones que necessiten cridar l'atenció dels altres, ser el centre d'atenció, rebre aplaudiments, abraçades, elogis. Persones que viuen la seva vida pendent dels altres, als quals utilitzen per sentir-se algú, per sentir-se importants, per saber-se valorats, estimats. Persones que, en molts casos i sense saber-ho, estan doblement malaltes. Malaltes de la malaltia física que exageren; i malaltes d'un trastorn psicològic pel qual, sovint, no reben tractament.