Les tres vides (i els tres noms) de l’Hospital del Mar

Un infermer psicòpata i executat al garrot vil, un laboratori dissenyat per metges de l’Alemanya nazi, pacients que salven els seus metges de ser inculpats com a “rojos”, la mort per tifus de cinc professionals que el franquisme va voler amagar o la visita d’Alexander Fleming. Són només algunes de les moltes històries que s’han viscut en els cent anys de vida de l’Hospital del Mar. “El centenari ha servit per trencar alguns dels mites que hi havia”, diu l’historiador Daniel Venteo, autor del llibre L’Hospital del Mar i Barcelona. El llibre, que es presenta avui, ha permès descobrir que el primer director de l’hospital va ser Josep Maria Grau, que va ser depurat el 1939 per la Falange però que va poder continuar treballant gràcies al seu rol d’informador de l’Espanya franquista. Venteo ha reescrit la història de l’hospital a través de la documentació original conservada als arxius de l’Ajuntament de Barcelona. Al llarg d’un segle, el centre ha tingut tres noms i, amb ells, tres vides.

L’Hospital d’Infecciosos

Del 1914 al 1939: un centre marcat per l’estigma i pels bombardejos

És el moment de més mala fama de l’hospital que es crea, de la mà de l’Ajuntament, per donar resposta a un brot de tifus que va provocar més de 2.000 morts i més de 20.000 afectats. A les portes de la Primera Guerra Mundial, l’hospital es va especialitzar en l’atenció d’epidèmies com la del piojo verde l’any 1932, en què van morir cinc treballadors, o la del còlera i la pòlio anys després.

Ben aviat es demostra que les instal·lacions, heretades de l’Exposició del 1888, es queden petites i el 1920 ja es posa sobre la taula la possibilitat de construir un nou hospital. L’Ajuntament busca terrenys per ubicar-lo però topa amb el rebuig de Can Tunis, d’Horta, les Corts i Santa Coloma de Gramenet, on s’havia considerat traslladar-lo. Ningú volia un hospital d’infecciosos al costat de casa. Finalment es queda a la Barceloneta i, coincidint amb l’Exposició Internacional del 1929, es construeix el recinte dels pavellons, que deu anys després seran destruïts pels bombardejos de la Guerra Civil i pacients i sanitaris han de marxar a l’Hotel Florida, al Tibidabo, on s’estaran fins a mitjans del 1939. El reconstrueix el mateix arquitecte que el va construir, Josep Plantada, també depurat per les autoritats franquistes per haver col·laborat en la construcció de refugis antiaeris.

Aquesta és també l’època en què l’hospital, com el barri que l’acollia, vivia d’esquena al mar, envoltat per indústries com la Catalana de Gas i la Maquinista Terrestre, per les barraques del Somorrostro, i aïllat per les vies del tren. Les ambulàncies que volien arribar a l’hospital s’havien d’aturar cada cop que passava un tren de mercaderies. “Els veïns de la Barceloneta no s’acostaven gaire a l’hospital perquè era el dels infecciosos. La vinculació amb els veïns va ser força complexa però era l’hospital del barri. A ningú se li negava l’accés”, explica Daniel Venteo.

Nostra Senyora del Mar

Del 1939 al 1975: de la depuració política a l’obertura de la primera UCI

Durant el franquisme es rebateja com a Hospital de Nostra Senyora del Mar, tot i que la gent el continua coneixent com l’hospital d’infecciosos. Una de les primeres mesures de les autoritats franquistes va ser la depuració política de tota la plantilla i es va iniciar un període de delacions i acusacions falses.

Els anys 40, sinònim de postguerra i restriccions, és, paradoxalment, un gran moment per a l’hospital, on es fan projectes de modernització. El més destacat, el nou pavelló d’investigacions mèdiques. Per construir-lo es va recórrer a l’assessorament d’un hospital de referència en malalties infeccioses de l’Alemanya nazi, situat a Hamburg. “Eren gent implicada en experiments a Auschwitz i al gueto de Varsòvia. Buscaven una vacuna contra el tifus i experimentaven amb els jueus. Els orígens del pavelló de recerca havia sigut originàriament un projecte nazi”, destaca Venteo. El centre, que Alexander Fleming va inaugurar el 1948, és el germen del que avui és l’IMIM.

Els anys 50 i 60 es caracteritzen per la lluita contra la pòlio i s’estrena el conegut pulmó d’acer o respirador artificial. L’alcaldia de Porcioles coincideix amb una etapa de millores a l’hospital que culmina a mitjans dels anys 70 amb l’obertura de la primera UCI a Barcelona. L’hospital que va néixer per atendre només epidèmies -l’última el 1971, quan el franquisme va intentar fer passar una epidèmia de còlera com unes diarrees estivals- inicia la seva reconversió en hospital general fins a convertir-se en l’hospital de referència de Ciutat Vella i Sant Martí i que inclourà una aliança estratègica amb les universitats.

“L’hospital va créixer en funció de les necessitats que li marcava la patologia i la gent que atenia”, explica el cap de reumatologia, Pere Benito, que ha desenvolupat tota la seva carrera al centre. Hi va arribar l’any 1975 i es va trobar un hospital “asimètric -faltaven especialitats-, pobre -no hi havia un pla d’inversions clar- i il·lusionant -perquè aquest és un hospital que va créixer per voluntat de la seva gent”. La plantilla del Mar ha sigut sempre molt reivindicativa i ha protagonitzat tancades i mobilitzacions. “Quan van arribar les retallades aquí ja estàvem entrenats perquè aquest hospital va ser el primer a retallar”, indica Benito. “El personal que hi ha és molt implicat. Ens hem hagut de posar les piles”, afegeix la coordinadora d’infermeria, Núria Pujolar.

Les primeres infermeres eren monges de l’orde de les Darderes. “Ha passat de ser una feina voluntària de religioses, que fregava el servilisme, a ser una carrera universitària i una professió”, destaca Pujolar.

L’Hospital del Mar

Del 1975 a l’actualitat: s’aglutinen els serveis i s’obre al mar

L’hospital adopta la versió laica del seu nom i comença la seva tercera vida, la de la seva consolidació. El 1978 es crea el servei d’urgències i s’hi incorporen nous serveis com pediatria, ginecologia, psiquiatria i traumatologia. L’hospital, com la societat, es “refunda democràticament” i assumeix plenament el seu rol d’hospital general i “també de compromís social”, destaca Venteo. L’any 1981 es posa en marxa la primera unitat d’atenció als drogodependents per atendre els addictes a l’heroïna, primer, i la cocaïna, després. “Des de la comissaria de la Via Laietana ens portaven els detinguts perquè els donéssim metadona”, recorda Benito. Arriben també els primers casos de VIH. Aquell mateix any es va registrar l’explosió de la Catalana de Gas, unes instal·lacions que feia trenta anys que havien d’haver desaparegut però que fins a l’explosió no es planteja seriosament. Tot i aquestes millores, l’hospital es continuava considerant de “segona divisió, a certa distància del Clínic, la Vall d’Hebron o el Sant Pau”, diu Benito. El punt d’inflexió arriba amb els Jocs Olímpics, quan l’Hospital del Mar és designat per atendre els esportistes. “Fa el salt qualitatiu i avui -diu Benito- és un hospital de primera divisió” integrat en l’actual Parc de Salut Mar. I, ara sí, de cara al mar.