Els últims pescadors de l'Estartit: "En una altra vida tornaria a la mar"

L'EstartitAnita Prats Pibernos i Pere Parrí Llos, de 91 i 93 anys respectivament, són dos dels últims veïns de l'Estartit que han treballat de pescadors. Representen l'última generació d'un poble que va viure dels oficis del mar, en unes condicions que no tenien res a veure amb les d'avui dia, quan els vaixells eren de fusta, tot just empesos pels primers motors de combustió. L'Estartit era un petit poble de cases humils davant de les illes Medes, sense moll ni espigó, abans de la gran transformació urbanística pel boom del turisme dels anys 60 i 70.

"La casa era a la riba de mar, quan feia mala mar picaven les ones i per baixar a la barca teníem una escala que sortia directament de la porta", recorda Prats, filla de 7 generacions de pescadors, que de petita ja remenava al vaixell de palangre del pare, quan encara no distingia la proa de la popa, i, amb 15 anys, va començar a treballar a la fàbrica de salaó, fent dobles torns per guanyar quatre rals. Pere Parrí també va començar a salpar a la mar joveníssim: després de segar userda al camp de l'avi amb la dalla, amb 15 anys ja era patró de teranyina (o cèrcol) i sortia a agafar peix. "Era una vida molt dura, però pescàvem de tot: sèpies, rogers, magres, llisses, sardines, anxoves o verats", rememora.

Anita Prats i Pere Parrí són un pou d'anècdotes, vivències i saviesa popular: testimonis orals de la història viva d'uns oficis que, malgrat el pas del temps, defineixen la vida i la identitat dels pobles de la Costa Brava. Abans que la seva història caigui en l'oblit, el nou Espai Medes de l'Estartit, centre d'interpretació marina del Parc Natural del Montgrí, ha engegat un projecte per recuperar i divulgar la memòria de tots aquests testimonis del món pesquer. La iniciativa, que porta per nom La Llongada, es fa en col·laboració amb el Museu de la Mediterrània i la coordina la jove antropòloga estartidenca Maria Ribas, que durant mig any ha recopilat informació i ha entrevistat mitja dotzena de veus de gran valor.

De fet, d'aquest projecte en sortirà un documental, que es presentarà el 7 de novembre, i s'organitzaran diversos recursos, fòrums i xerrades per difondre aquest patrimoni immaterial. "Altres pobles, com Palamós o l'Escala, han fet aquesta feina fa anys. Aquí arribem tard, però arribem justos. El patrimoni pesquer ha quedat en segon pla perquè el turisme ho ha envaït tot, però l'objectiu és reconèixer que l'Estartit també té una història molt potent de pescadors que cal reivindicar", explica Toni Roviras, director de l'Espai Medes.

A més, quan es parla del món de la pesca, sovint es pensa només en homes forts i aguerrits pel vent i la sal, però les dones també eren una figura clau en els oficis de mar. Per això, Ribas explica que ha volgut tenir molt present la perspectiva de gènere a l'hora de fer la investigació. "Les dones eren molt importants, treballaven a les fàbriques de salaó per conservar el peix o fent d'adobadores, apedaçant les xarxes a la platja per poder capturar els peixos", explica l'antropòloga.

Venent peix pels masos en bicicleta

Els antics pescadors i pescadores de més de 90 anys recorden el passat amb emoció i nostàlgia, però també amb una ferida fonda de molts anys de penúries. "Érem molt pobres. Hi havia hiverns de mal temps en què passàvem dies sencers sense poder sortir a la mar. Les barques les arrossegàvem fins a tocar de les cases, i la meva mare, plorant, em deia que l'hauria d'ajudar a portar menjar a casa", recorda Anita Prats, que encara té moments gravats a flor de pell. "Jo anava als masos a vendre les sèpies. Una vegada no les vaig poder vendre i vaig anar fins a Parlavà en bicicleta per intentar vendre-les, molt lluny. Quan vaig tornar, els meus pares es van posar a plorar pel que havia fet", relata.

A l'Estartit calia anar a vendre el peix porta a porta perquè no hi havia mercat, només de tant en tant se subhastaven a veu les paroles de sardines a la plaça. "A les cases no ens pagaven amb cèntims sinó amb un intercanvi d'altres productes per menjar", diu Pere Parrí. I afegeix: "Hi havia un gran sentiment de comunitat i d'ajudar-nos entre els veïns. Ara a l'Estartit no coneixes a ningú, mentre que, abans, quan et faltava alguna cosa o estaves mallat, tothom et donava un cop de mà".

Passejant turistes sobre les caixes de peix

Amb el turisme tot va canviar. La majoria d'embarcacions de pesca es van convertir en vaixells de passatgers estrangers i rutes turístiques. Dones com l'Anita van deixar la fàbrica de salaó per començar a fer de cambreres, treballar en hotels i llogar habitacions, encara que sense perdre mai la passió per les xarxes i el peix. "El meu home, quan va començar el turisme, portava els visitants a sobre de les caixes de peix. Ara bé, sempre deia que preferia guanyar un duro amb la pesca que quatre portant turistes. No li va agradar mai", reconeix Prats.

En canvi, el Pere va fer de manobre i va muntar una empresa del sector. Als anys 80, va ser el primer capità del Nautilus, el vaixell amb fons de vidre que surt per ensenyar el riquíssim fons marí de les Medes. Fins que se'n va cansar i va tornar a la feina dels orígens. "Vaig tornar a la pesca. Vaig comprar una barca petita i xarxes de tresmall i vaig tornar a anar a la sèpia", afirma. Ara aquesta barca és la que fa servir el reconegut meteoròleg aficionat Josep Pascual per mesurar cada dia la temperatura de l'aigua.

"No té futur, però el mar el portem a dins"

I quin és l'auguri per a aquest ofici, cada vegada més despoblat, marcat per les restriccions de veda, les normatives europees, l'empobriment del fons marí i la importació de peix de fora a preu més baix? "Desapareixerà. Les noves generacions que comencen podran dedicar-s'hi un temps, però sempre els dic que no s'hi jubilaran", lamenta Parrí. Amb tot, el pescador reconeix que, en una altra vida, tornaria a la mar. "Ho portem a dins, són oficis de molta natura, molt lliures, ningú t'emprenya. Encara ara, quan m'aixeco cada matí, el primer que faig és mirar el mar, miro el gregal, el garbí, la tramuntana o les boires, i em diuen quin temps farà", conclou.