Veus sortides de les ones

En la meva adolescència corria una llegenda urbana que explicava com uns activistes anònims emetien programes de música prohibida des d’una emissora radiofònica situada en un vaixell negre ancorat clandestinament fora del port. Quin adolescent podia resistir-s’hi? El nom d’aquell projecte radical corria en veu baixa, es deia Ràdio Pica i només s’escoltava de les dotze de la nit a les sis de la matinada i, tot i així, amb grans dificultats. Pels de la meva quinta era una mena de Ràdio Pirenaica sense publicitat ni propaganda.

Hem quedat al bar de La Violeta de Gràcia per parlar-ne amb en Salvador Picarol, que riu mentre recorda aquells anys: “Quan vam començar a emetre, el 1981, no hi havia internet. Escoltar segons quines músiques o segons quines notícies era molt difícil. Aquestes dificultats d’accés a determinades coses generaven mites com aquest de la nau misteriosa, que nosaltres no ens vam molestar a desmentir. El rumor va tenir tant d’èxit que fins i tot ens van trucar d’una escola, que volien venir amb tot de criatures a veure el vaixell!”

Salvador Picarol és un veterà de la contracultura barcelonina: “Jo sóc nascut el 1946 i sempre he sigut un aficionat a la ràdio, des de Taxi Key a les primeres emissores llibertàries que van aparèixer en morir Franco, com Ona Lliure o La Campana de Gràcia. Estem parlant d’un món molt menys tecnològic que l’actual, nosaltres vam haver-nos de construir fins i tot l’equip per poder retransmetre. Menys els micròfons, tot era fet artesanalment”. M’explica que quan van donar les primeres concessions de FM van demanar els permisos, però primer el ministeri i després la Generalitat van deixar-los en els llimbs. Hi havia tolerància, però eren alegals.

En aquests 34 anys de vida, Ràdio Pica ha tingut tota mena de locutors com l’escriptor Javier Pérez Andújar, els músics Víctor Nubla i Juan Crek, Miki Espuma -de La Fura dels Baus- o el director de cinema Jaume Balagueró. Durant anys, gèneres com la música experimental o el punk només es podien escoltar en la seva ona. Grups com Joy Division, La Polla Records i Franco Battiato es van sentir per primera vegada a Catalunya a la seva freqüència.

El 1987 van ser clausurats, amb l’acusació surrealista que interferien els senyals de l’aeroport. Només gràcies a la intercessió personal de Pasqual Maragall van poder recuperar el material confiscat. Després de tancaments i multes, van ser la primera ràdio alternativa a emetre online. “Avui mantenir la FM és impossible -m’explica el Salvador-. Als anys setanta amb cinc watts de potència arribaves a tot Barcelona. Ara en necessites uns 5.000, i al preu prohibitiu a què està la llum, és inviable. L’ online acabarà escombrant les ones, per la varietat de propostes i la possibilitat d’escoltar-les a la carta, quan vols i on tu vols, arreu del món i des del mòbil”.

Abans d’acomiadar-nos, el Salvador em manifesta la seva disconformitat: “Amb això que diuen últimament, que el programa musical més veterà d’Europa era el del difunt Jordi Tardà. Això és discutible pel que fa a comparacions amb la resta del continent, però també ho és pel que fa al nostre país. El programa més antic encara en actiu de Ràdio Pica és L’Hora del Blues, que va ser premi internacional Keeping The Blues Alive de 2013 com a millor programa radiofònic dedicat a aquest estil musical. El seu locutor -conegut com a Harmónica Zúmel- també és l’últim que encara grava la seva col·laboració setmanal en casset i la porta en mà. Està en antena des del 1981, i llavors encara no existia Catalunya Ràdio”.