Viatge amb moto fins a un núvol
BarcelonaSeia sempre a primera fila i feia les preguntes més incòmodes i impertinents. Era a primer curs de periodisme però es veia d’una hora lluny que ell ja es comportava com un periodista. Em deixava llegir les cròniques dels seus viatges, en què escrivia sobre troballes al·lucinants i històries d’amor impossibles. Un dia va venir al despatx per explicar-me com anava el reportatge que els havia encarregat. “Me’n vaig, ho deixo”, va dir-me amb cert pesar. El Jordi tenia altres plans, bastant més urgents. Havia decidit que la carrera, més que estudiar-la, calia fer-la. I, ja que s’hi posava, per què no tirar llarg? La volta al món amb moto era un repte a l’altura de les circumstàncies.
Abans havia sigut cambrer, bàrman, cuiner, mariner, professor de castellà i guia turístic, però la nit de Cap d’Any del 2008 va decidir que havia de ser periodista. Era a Wajir, una petita ciutat de Kènia, on l’havia portat el seu viatge amb moto per l’Àfrica. Les ciutats, els deserts, la cultura i, sobretot, la gent van despertar-li la necessitat d’explicar que el món és molt gran i que la vida passa a tot arreu.
Doncs bé, amb un curs a la facultat (2010-2011) en va tenir prou per entendre que aquell trajecte de coneixement per l’Àfrica que l’havia portat fins a les aules havia sigut només una escala d’un viatge bastant més llarg.
Amb la moto carregada, la càmera de vídeo i un ambiciós projecte creatiu al cap -documentar amb vídeos i reportatges el seu viatge al voltant del món- enfila la carretera i para a Berlín. La mateixa setmana d’arribar ja hi troba feina fent creps i, poc després, de guia turístic per la ciutat conduint un vell cotxe de la RDA. Durant un any i mig guanya prou diners per continuar endavant.
A Romania fa de paleta a Magura, un poblet de la regió de Brasov. L’enyor del mar l’encamina a Croàcia: dos mesos de picapedrer per construir un celler de vi. Experiència duríssima però molt gratificant. A Nosolotravelchronicles.com, la web en què dóna fe del trajecte i hi penja els reportatges que va enllestint, hi ha un vídeo impagable en el qual se’l veu picant pedra i glossant, a bord d’una llanxa, les virtuts del pa de forner i de l’oli d’oliva. A Guca (Sèrbia) filma un reportatge sobre el fascinant Trumpet Festival, un dels treballs periodístics de què se sent més content. També es mostra orgullós de Voices of Istanbul, un intens i colpidor retrat de la convulsa situació política i humana a Turquia. Ara és allà, en un poble anomenat Geyikbayiri, a uns trenta quilòmetres d’Antalya.
La mirada sempre arran de terra
Treballa al restaurant d’un camp d’escaladors i la seva intenció és continuar el trajecte, quan pugui, cap als països caucàsics. Els calés no duren per sempre i d’aquí pocs dies tornarà a Berlín per fer coixí econòmic i qui sap si retrobar-se amb un amor difícil d’oblidar. Els seus vídeos transpiren nervi i imaginació, realitat despullada d’artifici i també creativitat sonora i visual. Mai filma de dalt cap a baix, no, l’objectiu de la càmera està sempre a l’altura de les persones. I la seva mirada sempre arran de terra, per on el periodista repta i vibra. Està content perquè s’adona que el traç i la narrativa dels treballs més recents denoten una sensible millora respecte als primers. L’últim és Olympos beer, un lluminós i divertit retrat de la fabricació artesana de cervesa a Turquia.
Més enllà del projecte que ara té entre mans, ja fa dotze anys que viatja i no pot evitar pensar en la família. Parla cada mes amb els pares i sap que el comprenen, que valoren que és feliç fent el que fa, buscant la vida allà on habiti, trobant-se i perdent-se. De perills n’ha experimentat alguns. El més colpidor a Garissa (Kènia), molt a prop de la frontera amb Somàlia. En ple conflicte amb els talibans, els Estats Units havien enviat tropes a Etiòpia i els ànims a la Banya del continent estaven molt alterats. A l’hotel, després d’un tens passeig per la ciutat, de diversos encontres amb individus que el miraven malament perquè era estranger occidental, el Jordi escolta que al carrer hi ha gent picant a terra, trencant vidres i cridant “ Mzungu mzungu! ”, que vol dir: “Home blanc, estranger, ric”.
Es va quedar paralitzat, mort de por. La intervenció del mànager de l’hotel va permetre calmar els ànims, els crits van anar-se fonent i el perill va passar. Al matí següent, corrent esperitat, té temps de llegir “T’has salvat d’una de bona, noi” als ulls del mànager. Agafa la moto i enfila cap a Wajir. És el dia de Cap d’Any del 2008. El dia que prendrà una decisió molt important.
“El viatger és sempre un viatger, encara que estigui temporalment assentat en algun lloc. Sempre està viatjant, sempre als núvols, sempre en moviment dins la seva ment. Viatja en diferents temps i indrets. O això és el que em passa a mi. Fins que arribi el moment en què la meva vida es tranquil·litzi. Si és que arriba”. El viatge, sí, amb moto fins a un núvol.
