Societat 04/12/2020

"No puc anar a la Terra Alta, però per viatjar a Londres la cosa canvia"

Paperassa i quarantenes impossibles: agafar un avió en temps de covid

Alba Solé Borrull
5 min
Una viatgera a l'arribada a l'aeroport del Prat

BarcelonaA la llarga llista de prohibicions que defineixen la nova normalitat s'hi ha sumat un concepte que als que vivim a Barcelona però som d'altres llocs de Catalunya ens va caure a sobre com una llosa: confinament municipal. Sembla que quan se superi el municipal passarà a ser comarcal d'aquí no gaire, però em serveix de poc: per arribar des de la capital fins a la Terra Alta, on tinc les arrels, n'he de travessar unes quantes, de comarques.

Per tant, ¿no em puc moure de Barcelona durant aquestes llargues setmanes? Per anar a casa els caps de setmana, no. Però per motius familiars necessito anar també a Londres, i aquí la cosa ja canvia.

Amb la facilitat que caracteritzava el procés abans que la pandèmia ens trastoqués la vida, busco vols per al cap de setmana que m'interessa (marxo dijous i torno diumenge) i els compro sense cap obstacle. La mateixa companyia aèria m'avisa, un cop pagats els bitllets, que per viatjar al Regne Unit des de territori espanyol he d'omplir obligatòriament un formulari sense el qual m'arrisco a haver de pagar una multa (d'entre uns 115 euros per la primera infracció i uns 3.500 si soc reincident) i a tornar al meu país (pagant jo el bitllet, of course) sense haver sortit de l'aeroport britànic.

Després de respondre incansablement a preguntes i més preguntes sense oferir resistència (no només em demanen més dades personals de les que sabia que tenia, sinó que el govern de Boris Johnson vol saber, entre altres coses, en quins països he estat els últims 15 dies, amb qui conviuré i on m'estaré mentre sigui al Regne Unit), arribem als punts clau.

¿Estàs exempta de fer quarantena?, em pregunta el formulari. I jo, sincera: no. On faràs la quarantena els primers 14 dies d'estada al Regne Unit? I jo, inquieta: 14? Però si ja t'he dit que només me n'hi estaré tres... I ara, què? Preocupada perquè el sentit comú indica que si he de fer una quarantena obligatòria de dues setmanes vol dir que no hi puc anar només per pocs dies, interrompo el procés i busco informació. I resulta que sí que hi puc anar, però amb una condició: no em puc moure de l'adreça on he dit que m'estaria aquells dies... excepte si he d'anar a l'aeroport per tornar al meu país, un trajecte que, a més, puc fer en transport públic. Il·lògic, oi?

Amb la paciència que no em caracteritza, reprenc el formulari (on també indicaré quin seient tinc assignat a l'avió perquè em puguin avisar si algun company de viatge dona positiu pròximament), l'envio i se'm genera un codi QR que m'asseguren que hauré d'ensenyar tan bon punt arribi a Londres. Espòiler: no me'l demanarà ningú.

Ara sí, comença el viatge. A l'aeroport del Prat em fan ensenyar la targeta d'embarcament just abans d'entrar-hi: només deixen passar les persones que hagin de volar, res d'acompanyants. Hi entro, evidentment amb la mascareta obligatòria que no tinc intenció de treure'm fins que arribi al pis on m'estaré a Londres.

En 10 minuts de rellotge he passat el control de seguretat i el de passaport: l'aeroport està pràcticament buit. L'avió, en canvi, anirà ple: ho sospito quan estem embarcant i ho confirmo quan veig que em toca seure entre un home i una dona britànics, que també viatgen sols, i falcada per tres persones més a la fila del davant i tres més a la fila del darrere.

Amb els companys de viatge intercanviem una salutació breu i una mirada amb què ens volem tranquil·litzar els uns als altres: som responsables, no qüestionem la importància de la mascareta i no pateixis, no tinc cap símptoma.

M'assec i em disposo a passar les següents prop de dues hores sense moure'm gaire i intentant no tocar el que no sigui necessari (excepte el seient del davant amb els genolls, però això ja se sap).

Al cap de ben poc d'haver-nos enlairat veig les dues hostesses que m'han donat la benvinguda i gel hidroalcohòlic quan he entrat a l'avió arrossegant un carret pel passadís i regalant una bossa de patates i una de galetes a cada passatger.

Quan arriba el nostre torn, tots tres acceptem l'obsequi i jo me'l guardo a la bossa. No fan el mateix els meus acompanyants: sembla que la flegma que els pressuposava desapareix davant la idea de l'aperitiu. De cop m'adono que tothom qui em flanqueja (des d'on soc controlo amb precisió tres files amb sis seients cadascuna, és a dir, 17 persones a més de jo) s'ha tret la mascareta, i l'únic que veig són boques que s'obren i es tanquen a càmera lenta i l'únic que sento és el cric-cric del menjar cedint a les mastegades. I, ara sí, em sento com un rei a qui han fet escac 17 peces alhora. Amb la mirada els interrogo per saber si no els fa por el risc de contagi. “Patates!”, em contesten uns ulls. “Galetes!”, em responen els altres.

Sense més sobresalts, aterrem plàcidament, surto amb moltes ganes de l'avió i, sense que ningú em demani cap formulari, entro al metro, on les primeres persones que m'hi trobo sense mascareta em recorden que aquí la gent no en porta, ni de bon tros, tant com al nostre país.

Tres dies després desfaré camí per tornar. Ara també hauré d'omplir un formulari del govern d'Espanya, però més senzill que el britànic perquè no estic obligada a fer quarantena. I, en canvi, aquest sí que me'l demanaran quan aterri al Prat.

Ara les coses han canviat una mica: des del 23 de novembre el govern espanyol exigeix, també, una PCR negativa feta en les 72 hores prèvies a l'aterratge.

Així, des d'ara i fins a Nadal puc tornar a Londres tantes vegades com vulgui, però veig difícil poder agafar un cotxe i arribar al meu poble. En part per les restriccions i, sobretot, per un pànic compartit amb amics i coneguts de portar el virus a una zona amb una població molt envellida on podria ser letal. I, honestament, això fa més fàcil haver d'esperar fins a Nadal per abraçar els pares.

stats