Societat 22/09/2021

El volcà de La Palma no provocarà cap tsunami gegant

Les previsions més catastrofistes sobre els efectes de l'erupció de Cumbre Vieja es basen en dades falses o esbiaixades

3 min
La colada de lava, avançant pels carrers de Todoque, a La Palma.

BarcelonaNo és el Krakatoa. Ni tan sols és el Teide, ni l’Etna ni tampoc el Vesuvi. A Cumbre Vieja, a l’illa de La Palma, el que hi ha és un edifici volcànic en formació del qual encara hi ha més incertesa que no pas certeses. No obstant això, si hem de fer cas a la història geològica de l’illa, al que diu la ciència i al que preveuen els models, difícilment es pot parlar d’un desenllaç tan catastròfic com els que han circulat aquests últims dies per les xarxes socials, la majoria sense cap base científica. No hi haurà un tsunami gegant que arribarà fins a Nova York ni tampoc un núvol tòxic que provocarà un hivern nuclear al continent europeu. Els catastrofistes hauran d’esperar un altre esdeveniment.

La devastació a La Palma no és gens menyspreable. La colada de lava en direcció al mar des del vessant de Cumbre Vieja és un desastre en tots els sentits, però a escala local. La superfície total coberta pels rius de lava, malgrat el dramatisme més que justificat de la població afectada, és molt limitada. I, per més vistoses que siguin les imatges, de moment els efectes dels gasos tòxics es poden evitar amb relativa facilitat. Si no fos així, ja s’hauria activat l’evacuació de l’illa sencera.

“Estem assistint a un volcà en formació”, resumeix el vulcanòleg Joan Martí, del Centre de Geociències Barcelona del CSIC. Això vol dir que encara estem en una fase primerenca de la formació del que es coneix com a edifici volcànic, de forma cònica i coronat pel cràter característic. La composició del magma fa que els rius de lava avancin lentament i que es vagin dipositant capes de roca incandescent l'una damunt de l’altra mentre avancen vessant avall amb una temperatura en superfície superior als mil graus. Ara bé, si s'observa la disposició dels volcans que s’han anat formant els últims cinc-cents anys, tots de característiques similars, veurem que estan alineats seguint la carena sud de l’illa de La Palma.

El director del Benfield Grieg Hazard Research Centre del University College de Londres, Bill McGuire, va escriure el 2001 que aquesta àmplia zona d’almenys 24 km de llargària acabaria esclatant pel vessant oest i caient de manera precipitada a l’Atlàntic. Segons els seus càlculs, modelitzats pels investigadors Steven Ward i Simon Day, de la mateixa universitat, uns 500 km cúbics de roca es desprendrien de cop i caurien a l’oceà provocant una enorme onada que trigaria nou hores a arribar a Nova York. Les onades podrien arribar als 150 metres i viatjar a 100 metres per segon.

La hipòtesi, que va motivar un documental per a la BBC, va quedar desacreditada al cap de poc temps. Es va acusar els autors d’utilitzar dades esbiaixades, errònies o falses, així com models matemàtics poc acurats. La teoria més estesa i acceptada per la comunitat científica proposa l’existència de grans quantitats de magma almenys a 10 km de profunditat que pressiona de tant en tant, però sense cap període conegut, per sortir a l’exterior. És el que hauria passat l'últim mig mil·lenni amb les vuit erupcions documentades, nou amb l’actual. Tot i això, l’Ajuntament de Nova York va incloure la possibilitat d'un tsunami el 2018 dins la llista de possibles desastres naturals.

D’altra banda, la possibilitat que es formin nuvolades tòxiques i precipitacions de pluja àcida, tot i que factibles, en cap cas afectaran la salut humana o ambiental més enllà de l’illa de La Palma. El que s’està observant és el que s’esperava: columnes de vapor d’aigua, sobretot, i de diòxid de sofre i diòxid de carboni, a més de cendra i roques. La previsió és que els vents dissipin aquests gasos a l’atmosfera. La possibilitat de pluja àcida és real però no de gran magnitud. La de tsunami o hivern nuclear, inexistent. Que l’illa canviï de fesomia o fins i tot de superfície, de totes totes.

stats