TRANSPORT

La xarxa de transport públic oblida la mobilitat de les dones

La planificació tot just comença a tenir en compte els moviments de les usuàries, que són majoria

Si ara mateix esteu llegint al metro o al bus i aixequeu el cap, és ben probable que trobeu més dones que homes al voltant. El que sí que és segur és que la xarxa de transport ha sigut creada i pensada per homes, que encara hi ha poques dones en posicions de decisió i que quan han traçat els plànols els enginyers han pensat més aviat com a homes seguint les necessitats dels homes.

“Les dones són les grans usuàries del transport públic, però els homes han sigut els propietaris de la planificació i la gestió, on hi ha hagut molt poques dones amb poder”. No ho diu només la Carme Miralles, professora de geografia urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona i assessora de la comissió d’experts del Pla de Mobilitat Urbana de Barcelona, on, per cert, hi ha 21 homes i quatre dones. Ho diuen també les xifres de l’enquesta de mobilitat en dies feiners a l’àrea metropolitana de Barcelona, que ella mateixa confecciona anualment des del 2006, quan per primera vegada es van tenir en compte les diferències de gènere entre usuaris del transport públic.

Mentre que el vehicle preferit pels homes és el privat -l’utilitzen en un 46% dels desplaçaments-, les dones prefereixen caminar -fan a peu un 43,2% dels trajectes- i utilitzen més el transport públic: prop d’un 25% dels trajectes, per un 17,6% els homes. Les diferències de gènere, adverteix Miralles, “són les més rellevants entre diferents tipus d’usuaris, fins i tot més que l’edat o la classe social”.

“Encara que sembli mentida, el mitjà de transport al qual s’han dedicat més recursos és el cotxe”, explica Miralles. Hi està d’acord l’assessora de la regidoria de Feminismes, Marta Cruells, que explica que l’Ajuntament de Barcelona està participant en un nou pla de mobilitat “amb perspectiva de gènere”. “Apostar més pel bus barri, que respon als trajectes de proximitat que fan dones i gent gran, o fer més segurs els camins escolars perquè els nens necessitin menys la companyia”, explica, són alguns dels reptes derivats d’aquesta nova òptica.

A més de la via de mobilitat escollida, les dones i els homes es mouen per motius diferents: la mobilitat personal suposa un 37,6% dels desplaçaments de les dones i només un 31,9% dels dels homes. Entre aquests, les cures són motiu de desplaçament amb més diferència entre gèneres: representen un 10,3% dels trajectes femenins i un 6,7% dels masculins. “Vaig haver de sentir molts riures sarcàstics quan vaig començar a comentar, en reunions amb altres experts, que anar a buscar els nens a l’escola era un desplaçament obligatori i no opcional. Que jo sàpiga, no hi ha cap llei que t’obligui a treballar, però sí que és obligat que els nens vagin a l’escola”, recorda Miralles, i afegeix: “Per a ells, els enginyers, era opcional portar els nens a l’escola”.

En aquest sentit, els títols de transport que es paguen per desplaçament, com la T-10, penalitzen els que fan més viatges curts enfront dels que fan més quilòmetres en menys trajectes, cosa que perjudica la mobilitat femenina. “En aquest sentit, la T-Mobilitat serà beneficiosa des d’una perspectiva de gènere”, confia Miralles. Però aquest nou sistema de transport intel·ligent, que lligarà el preu a l’ús que es faci del transport (més econòmic com més viatges es facin), encara no té data d’implantació.

El director de mobilitat de l’AMB, Joan Maria Bigues, destaca també el paper dels descomptes en els títols de transport per a famílies monoparentals i la gratuïtat per a acompanyants de persones amb mobilitat reduïda des d’una perspectiva de gènere, perquè afecten més les dones que els homes.

Però ni ell ni Miralles no ho tenen gaire clar a l’hora de concretar noves mesures que podrien redissenyar el transport en clau de dona. L’experta, això sí, destaca que “la seguretat dins els trens de Rodalies és un dels grans reptes”. Un estudi de la conselleria d’Interior mostra que un 17,1% de les dones víctimes d’agressions sexuals les han patit al transport públic. Els llocs que presenten més risc són “els polígons industrials”, segons Miralles, i les zones especialitzades en un sol ús on no hi ha habitatge o comerços.

Sobre les possibles mesures, la geògrafa recorda que “moltes preguntes, com ara per què no hi ha gaires menors als busos o quins són els riscos als busos nocturns, ens les estem fent ara”, i es pregunta: “Per què no es feia, abans?”. I adverteix que “almenys a Barcelona hi ha dades per gènere”. “De la resta de Catalunya, ni tan sols en tenim enquestes”, lamenta.

Més continguts de