Ramon Casas “La vida a Miami era el més ensopit que he vist mai”

Casas no defalleix, tot i que té la salut molt delicada, i no perd el sentit de l’humor

Ramon Casas no defalleix, tot i que té la salut molt delicada, i no perd el sentit de l’humor. Continua sent un bon vivant amb gustos exquisits i amant de l’òpera i el teatre. No pinta des de fa unes setmanes -en una galeria de Sant Benet preciosa-, i de cap manera se li pot recordar la mort del seu gran amic Santiago Rusiñol. Però li brillen els ulls quan recorda anècdotes dels viatges que ha fet, des de Madrid fins als Estats Units. Ha tingut molt d’èxit a Amèrica, però no sempre tenia present el desig de tornar. “A Chicago treballava com un desesperat però va arribar un moment en què en vaig tenir prou. Allò era una vinya, però ja pensava en les vinyes de Catalunya. Si bé no donen dòlars com aquelles, donen vi, i jo no comprenc una cosa sense l’altra”, afirma el pintor.

Com es troba?

No puc caminar gaire... Continuo fumant caliquenyos, malgrat la prohibició del metge. Però no ho digui a ningú!

A París va poder veure les obres d’artistes més avançats que els catalans d’aquell moment, com Monet i Degas. Quina impressió li van produir? ¿El van enlluernar?

Monet em va agradar molt més del que em pensava, i això que ja el coneixia. Degas em va deixar una mica fred, tret dels dibuixos. Després de parlar-ne tant de temps, no tenia el color que m’esperava.

Quan va tornar de París va fer un viatge amb Laureà Barrau a Granada, que té una llum tan diferent de la de França. Fins i tot li va portar problemes tècnics.

Vaig tenir un atac de no fer res; de no pintar, de no mirar. Vaig quedar cegat per la llum, borratxo de lluminositat, em va trastornar la paleta.

La primera vegada que va anar a París era molt jovenet. Quan hi va tornar, l’any 1891, a més de treballar també es va divertir. Com va anar aquell ball de disfresses al Folies Bergère?

Ens vam disfressar de chulas per a un ball de màscares que van organitzar els artistes incoherents i nosaltres anàvem genials. A l’arribada ens van fer una gran ovació. Jo anava amb la guitarra i ens vam posar a ballar flamenc, el sarau estava molt bé. Hi havia disfresses que feien pixar de riure. I cap a la matinada va haver-hi un sopar amb beguda abundant i brindis de tota mena.

Va visitar el seu gran amic Charles Deering als Estats Units en diverses ocasions. Als Estats Units va anar a Nova York, Washington, Los Angeles... I també va tenir molt èxit fent retrats.

Nova York és espatarrant, no m’esperava que m’emocionés tant. Per arribar al Grand Canyon vam anar en tren 44 hores, però vam arribar a la posta de sol i és de les coses més grandioses que he vist. Però a Miami la vida era el més ensopit que he vist mai. Sort que treballava al matí i a la tarda, però em costava passar la vetlla. Així i tot, va haver-hi setmanes que vaig acabar rebentat de fer retrats. A Washington vaig fer set retrats en molt poc temps, treballant moltes hores i sense descansar cap dia, ni diumenge.

Una altra de les vegades que hi va anar es va emportar una sorpresa amb el menjar. Sense saber-ho, va menjar tortuga, de les conegudes com terrapin .

El primer dia em pensava que eren bolets, i tot de sobte vaig trobar-hi ossets com de criatura. Resulta que era una bestiola, i n’hi ha molt poques i en fan pagar un dineral!

A més del menjar, va topar amb les restriccions amb les begudes alcohòliques.

El que més m’empipava era que no podies beure sempre que tenies set. Segons per on passaves no podies beure més que aigua. A Arizona, que és un estat reconsagrat, no em van voler donar vi per esmorzar. A Pasadena tampoc no deixaven vendre vi, i a l’hotel quan volíem una cervesa havíem de baixar a un soterrani tancat amb doble porta i el mosso l’obria segons la pinta que feia el parroquià. Una vegada a dins tots fèiem cara de rebentapisos. A Colorado Springs anàvem a l’apotecari i ens fotíem el whisky a la rebotiga i ell també en bevia!

I va estar a punt de tenir un gran ensurt...

Els diaris d’allà deien que a Barcelona hi havia hagut un terratrèmol semblant al de Messina. Encara vaig tenir sort perquè quan m’ho van dir ja havia rebut un telegrama de Deering que m’avisava que el que deien els diaris era una bola.

La primera vegada que va anar a Cuba es va sentir com a casa. També va poder visitar la ciutat on el seu pare va fer fortuna, Matanzas.

Cuba em va agradar molt, juro que no vaig trobar a faltar Espanya. Una nit vaig anar amb Enric Borràs i altres amics al Café de Inglaterra i em va creuar la ment la més dolça de les il·lusions, que sempre viurà en mi: em vaig creure que era a Barcelona. Però a Cuba va ser també on vaig saber que havia mort Pere Romeu. Tot i que no em va sorprendre, ho vaig sentir de debò.

Ha esmentat Enric Borràs. A Madrid el va poder veure fent el paper de Manelic a Terra baixa .

Era imponent! Vaig anar-hi el dia de l’estrena, i era imponent: durant la representació el públic es va posar dret diverses vegades per aplaudir-lo. Deien que a cap altre artista li havia fet una ovació com aquesta.

Més continguts de

El + vist

El + comentat