La casa de les dones

Aquesta és una finca singular situada al carrer Ripoll, un casalot de planta baixa i tres pisos. L’havien condemnada a desaparèixer, però l’enderroc de la casa veïna va significar el descobriment de quatre arcs de l’aqüeducte que subministrava aigua a Barcino. Davant d’aquest descobriment, les excavacions posteriors van documentar un tram de la calçada romana que duia a la ciutat, així com les primeres cases medievals d’un suburbi conegut com la Vilanova dels Arcs, enganxades a l’aqüeducte. Al segle XIII va acollir l’hostal d’en Garcia o del Lleó, i més tard el forn dels Arcs o de Ripoll. I al segle XV els Estudis Generals, la primera universitat que va tenir Barcelona. Amb el que van ser velles cases, als segles XVII i XVIII es va fer un gran edifici amb un jardí elevat. I va ser un col·legi de nens, la fàbrica Macori de corbates i apartaments particulars, fins que s’ha transformat en la seu de Ca la Dona.

Parlo amb Betlem Cañizar, coordinadora d’aquesta entitat feminista que va néixer l’any 1985 al carrer de Font Honrada. D’allà van passar a la Gran Via i després al carrer Casp, on l’espai se’ls va quedar petit. Fins que el 2005, amb el suport de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, van obtenir la cessió d’aquest edifici i van decidir que la seva rehabilitació havia de seguir criteris de sostenibilitat ambiental. Com ella mateixa m’explica: “Les membres de Ca la Dona havien de poder participar en el disseny. Si no volíem ser només usuàries havíem de fomentar la participació, tothom és expert en el que necessita per viure”. Així doncs, van signar un conveni amb la Fundació Bosch i Gimpera de la UB per als treballs arqueològics i amb la Càtedra Unesco de Sostenibilitat de la UPC per a la reforma arquitectònica, dirigida per l’arquitecte Sandra Bestraten. La professora Bestraten rebutja la tendència a buidar finques antigues i només mantenir les façanes: “Nosaltres vam optar per conservar al màxim les estructures originals, i fer-ho de manera participativa. Del 2005 al 2009 vam tenir més de cent reunions per saber quines necessitats específiques tenia cadascuna de les entitats i particulars que formen Ca la Dona i com conciliar-les en un mateix lloc. Abans de fer cap dibuix vam utilitzar maquetes escala 1:50 en què les interessades podien veure els diferents canvis i solucions que s’anaven proposant”.

Per a la rehabilitació tècnica es van aplicar criteris de sostenibilitat. Potser l’element més significatiu per consolidar l’edifici ha sigut l’opció dels panells contralaminats, fets amb fusta obtinguda en boscos de tala controlada, quatre vegades més lleugers que el formigó. Amb aquest sistema prefabricat ha sigut possible treballar en paral·lel als arqueòlegs, de manera que la seva feina no ha retardat les obres de rehabilitació. Per a la calefacció es va provar la geotèrmia, però al final van optar per un sistema aerotèrmic, amb el qual s’aconsegueix recuperar part de l’energia que genera la mateixa finca. Els tancaments són de fusta per evitar l’alumini i els falsos sostres són de cartró guix: “Hem reciclat totes les rajoles antigues, que han sigut col·locades amb un sistema d’espurnejat, combinant els vells mosaics amb peces neutres. Les rajoles són la veu de la història, han servit per senyalitzar les restes arqueològiques, com forns, sitges o pous, elements que simbolitzen la feina oculta de les dones”. Les seves modernes habitants hi van arribar el 2013, i de llavors ençà ocupen la planta baixa en espera que s’acabin les obres. Com em repeteix la Betlem Cañizar: “Això no és una seu ni un equipament, sinó casa nostra”, una casa amb 2.000 anys de vida.