Publicitat
Publicitat

Bacteris per lluitar contra els mosquits de la malària

Diversos assajos infecten mosquits per evitar les malalties que transmeten

Sembla que els taurons, els lleons i els cocodrils hagin de ser responsables d’un gran nombre de morts, però en realitat el total de víctimes (unes deu, cent i mil anuals, respectivament) no es pot comparar amb les que causa l’animal més perillós de tots: el mosquit. Malgrat que la picada d’un mosquit és inofensiva, és una de les maneres més eficaces de transmetre certes malalties infeccioses, que poden arribar a ser molt greus. Es calcula que, a causa d’això, cada any moren al món gairebé tres quarts de milió de persones. Així doncs, aconseguir controlar la població de mosquits podria salvar moltes vides. Recentment s’ha provat una nova estratègia per erradicar-los dels seus hàbitats naturals: infectar-los amb un bacteri que els deixa estèrils.

La malària és una malaltia provocada per un paràsit, de la família dels plasmòdiums, que afecta més de dos-cents milions de persones noves cada any. D’aquestes, en moren gairebé mig milió. Per infectar un humà, el plasmòdium necessita el que s’anomena un vector, un sistema de transport que l’introdueixi a la sang de la víctima. D’això se n’encarreguen els mosquits amb les seves picades, en aquest cas les femelles del gènere Anopheles. Però no són les úniques que poden actuar com a vectors: el gènere Aedes (que inclou l’ Aedes albopictus, el mosquit tigre) és el principal responsables de transmetre de la mateixa manera els microbis que causen malalties com el dengue, el chikungunya, el Zika i la febre groga, entre d’altres. Els mosquits, doncs, són culpables directes de totes aquestes infeccions, que poden ser mortals o ocasionar complicacions importants.

Com que els insectes normalment viuen en unes àrees determinades i les malalties que difonen no solen contagiar-se d’humà a humà, aquests microbis no s’escampen tant com ho fan els de les infeccions que no necessiten vectors (per exemple, la grip o l’Ebola). Però actualment hi ha milions de persones que viuen en zones afectades i tenen risc d’emmalaltir, mentre que l’escalfament global continua ampliant els països on es poden trobar els mosquits. La solució més pràctica i factible al problema no seria actuar sobre els microbis que causen les infeccions, sinó sobre els vectors que les transmeten.

Fins fa poc, els esforços per evitar les picades dels mosquits més perillosos se centraven principalment en insecticides i barreres (com reixetes a les finestres o xarxes sobre els llits) o en l’eliminació dels elements que els atrauen (com les aigües estancades). Últimament s’estan provant estratègies més complexes i d’abast més ampli, i un dels experiments decisius s’ha fet als arxipèlags del sud del Pacífic. Una petita illa pròxima a Tahití, a l’atol de Tetiaroa, és el primer lloc d’on s’han eliminat pràcticament tots els mosquits a partir d’un procediment revolucionari que els impedeix reproduir-se. El que es fa és infectar els mascles amb un tipus de bacteri, anomenat Wolbachia, que afecta els mosquits sense matar-los i no afecta els humans. Quan els insectes són retornats a la natura, a zones estratègiques, i s’aparellen amb les femelles normals, els ous fecundats no arriben a desenvolupar-se correctament per culpa del bacteri. A causa d’això, la població de mosquits va disminuint progressivament i acaba desapareixent. La principal complicació tècnica d’aquest sistema és aïllar els mascles per poder-los infectar. Això es fa agafant larves i separant-les segons la mida (les femelles són més grosses), que és una tasca laboriosa. Una alternativa ràpida seria fer servir mosquits modificats genèticament per ser estèrils, però de moment s’evita perquè té més oposició entre el públic.

Els primers assajos amb Wolbachia es van fer en algunes àrees del Brasil i els Estats Units, on es va aconseguir reduir les poblacions de mosquit tigre un 70% en tres anys. També s’ha provat en dues illes xineses, a Guangzhou, amb el mateix resultat espectacular que a Tetiaroa. Els següents experiments estan previstos en illes més grans i habitades. Els investigadors calculen que en deu anys es podrien haver erradicat completament els mosquits de les illes de la Societat, a la Polinèsia francesa (que inclou destinacions turístiques com Tahití i Bora Bora) i que després es podria provar en terra ferma.

Salvador Macip és metge i investigador a la Universitat de Leicester

EFECTES SECUNDARIS

No tothom està d’acord que erradicar els mosquits sigui la millor manera de frenar una malaltia, encara que l’impacte que això pugui tenir sobre la salut humana sigui indiscutible. El principal argument és que tots els ecosistemes mantenen un equilibri precís entre els éssers vius que els integren. Malgrat que sembli que els mosquits no tenen cap utilitat i sí molts inconvenients, són part de la cadena tròfica. Això vol dir que si s’eliminen completament, els animals que se n’alimenten podrien desaparèixer. També pot passar just el contrari: els mosquits transmeten malalties a les aus, així que eliminar-los podria incrementar perillosament el nombre d’algunes aus. Tot plegat pot tenir un impacte ecològic inesperat, que s’hauria d’estudiar a fons abans d’implantar una estratègia global.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT