Controlar els estats d’ànim amb un aparell

Un estudi intenta regular alteracions anímiques amb impulsos elèctrics al cervell

Les malalties mentals tenen un impacte important en les persones i en la societat. Disposem de tractaments útils per disminuir alguns dels seus efectes, però estem lluny de tenir solucions per a tots els problemes del cervell. L’anomenada neuroestimulació és un nou camp que neix amb la idea d’aportar-hi solucions. En aquest sentit, un grup d’investigadors americans acaba de presentar un algoritme que detecta trastorns de l’estat d’ànim i, a través de petits electroxocs, intenta restablir la normalitat.

Els humans disposem d’un ventall d’estats d’ànim que determinen com interaccionem amb l’entorn. El que definim com a personalitat depèn, en gran part, de la tendència inconscient que tenim a afavorir un sentiment o altre en resposta a estímuls. Així, classifiquem les persones en alegres, tristes, somiadores, volàtils, etc., en funció del comportament predominant. Aquestes característiques són el resultat d’una sèrie de reaccions bioquímiques i elèctriques que tenen lloc en àrees ben definides del cervell. Dit d’una altra manera, coneixem el substrat i la localització dels sentiments.

Estimulació cerebral profunda

Entendre les bases biològiques d’un fenomen és el primer pas per poder-lo canviar. Per això des de fa temps s’investiguen maneres d’actuar sobre les disfuncions emocionals. L’anomenada estimulació cerebral profunda es fonamenta a enviar petits polsos a través d’implants que actuen com una mena de botó de reset, fent que les neurones tornin a començar des de zero. S’ha utilitzat amb èxit per tractar el Parkinson, i alguns experts creuen que també podria funcionar amb la depressió crònica i altres trastorns de l’estat d’ànim.

Basant-se en aquesta idea, dos grups de neurocientífics, un a Boston i l’altre a San Francisco, han començat a treballar amb malalts epilèptics greus que tenien uns elèctrodes implantats al cervell per mesurar l’activitat neuronal durant els atacs, i que permeten també l’estimulació elèctrica. El primer que han fet és entrenar un ordinador perquè reconegui quins canvis d’activitat en el cervell dels voluntaris corresponen a diferents estats d’ànim. Després de setmanes de gravar informació, han aconseguit crear un algoritme que sap quines àrees s’activen (i com) quan la persona està trista, alegre o deprimida, i també quan té problemes per concentrar-se o per expressar emocions. Així doncs, el sistema pot interpretar com se sent algú en cada moment. Però aquesta és només la primera part de l’equació. Computar el diagnòstic és útil si després s’hi pot intervenir d’alguna manera. Precisament, els elèctrodes no tan sols proporcionen un mapa elèctric del cervell, sinó que permeten intentar canviar-lo. En uns experiments preliminars, els investigadors ja havien enviat polsos elèctrics a diferents àrees del cervell quan veien que una persona es distreia fent un test psicològic. Van descobrir que això millorava molt la concentració dels voluntaris. El pla és ara trobar la manera d’automatitzar aquest mètode i poder-lo aplicar a un espectre més ampli de situacions, especialment les relacionades amb trastorns emocionals que afecten de manera important el comportament de les persones.

Aquesta recerca ha sigut finançada per la DARPA, l’Agència de Projectes de Recerca Avançats de l’Exèrcit dels Estats Units, que s’especialitza en idees originals i arriscades. Sent el resultat d’una recerca militar, caldrà veure quin ús se li voldrà donar (vegeu el requadre). Inicialment, la idea és aplicar-la a soldats amb estrès posttraumàtic, però a la llarga es podria generalitzar a tota la població. Naturalment, encara calen moltes proves per acabar de fer un mapa de patrons d’activació neuronal i veure si l’estimulació cerebral profunda realment pot modular-los segons convingui. El més important és que per poder aplicar aquesta tècnica en una població més àmplia, caldria trobar abans la manera de proporcionar els xocs elèctrics sense la necessitat d’implantar elèctrodes al cervell. En qualsevol cas, aquests treballsdemostren que es poden “fotografiar” els estats d’ànim i que aquesta informació pot servir de plantilla per a futurs tractaments personalitzats i controlats per ordinador.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat Leicester

COM UN EPISODI DE ‘BLACK MIRROR’

Aquests procediments plantegen uns perills que caldrà considerar bé. A la pràctica, mesuren sentiments en temps real. No és com llegir la ment, però s’hi acosta. Els que els usessin tindrien accés a una informació inassequible per a la resta, que el pacient potser preferiria no haver de compartir. A més, manipular l’estat d’ànim pot tenir un impacte negatiu. Per exemple, podria passar que una persona estigués sempre exageradament feliç. Dut a l’excés, això podria derivar en una mena de lobotomia incruenta que faria l’individu més dòcil. També es podria utilitzar a l’inrevés, per implantar falses sensacions de desconfort o tristesa, i així anular la voluntat o torturar algú. No hi ha dubte que representaria tenir un gran poder sobre el benestar les persones i caldria regular-ne molt bé l’ús.

Més continguts de

Blogs de ciència

this_image_alt

Marmotes

this_image_alt

Em mullaré?