PA CIÈNCIA, LA NOSTRA

Sediments humans i ‘fatbergs’

La lenta precipitació dels carbonats càlcics que es van acumulant, gota a gota, en una cova, forja les meravelloses estalactites. La deposició constant dels sediments fluvials crea llocs tan meravellosos com els deltes. El mateix Sol és el fruit de l’acumulació de pols estel·lar. El fet que el pas del temps produeixi aquestes estructures és fascinant a qualsevol escala. Només cal visitar la pàgina de Graham Barker amb la seva col·lecció de borrissol del melic diari per comprovar-ho. Què compon el borrissol i com es forma són preguntes que la ciència no ha evitat. Des del Dr. Karl Kruszelnicki de la Universitat de Sydney cercant-ne l’origen fins al projecte Belly Button Diversity Project per estudiar el bioma del melic, aquests cúmuls de fibres, pèl i greix no deixen indiferent ningú. (Segurament ara mateix estàs comprovant si tens una “ pelotilla ”... I si no, ara... No t’hi pots resistir!)

Però si hem de parlar de sedimentació d’origen humà, el cas més extrem és el “monstre de Whitechapel”. El Museu de Londres ha decidit exhibir algun fragment del fatberg (sí, com iceberg però de greix) més gran trobat fins ara. Aquesta criatura, un gólem nascut al clavegueram de Londres, és una amalgama de 250 metres de llarg i una massa de 150 tones(!) de greixos llençats pels desguassos domèstics i aglomerats per bastonets per a les orelles i tovalloletes humides. Desenes de treballadors del clavegueram van haver d’esbocinar aquest Jabba el Hutt per desembussar els passadissos del subsol. El museu vol conscienciar dels problemes que comporta llençar aquestes deixalles al vàter.

En qualsevol cas, la propera vegada que se t’embussi l’aigüera i agafis el desembussador, no facis com si et disposessis a lliurar una batalla indòmita. No serà un fatberg de la mida de tres autobusos. Que tot ho dramatitzem massa.

Més continguts de