100 anys de la pitjor catàstrofe del segle XX

L’anomenada ‘grip espanyola’ va matar probablement més gent que les dues guerres mundials juntes. Els científics investiguen ara aquell virus per trobar respostes de cara al futur

El 29 de juny del 1918 Martín Salazar, inspector general de sanitat d’Espanya, va comparèixer davant de la Reial Acadèmia de Medicina, a Madrid, on va declarar, força avergonyit, que la malaltia que estava arrasant el seu país no es trobava enlloc més d’Europa.

El fet, però, és que no era veritat. La malaltia en qüestió, la grip, feia setmanes que sembrava de misèria França i el Regne Unit; i els Estats Units des de feia encara més temps. Però Salazar no ho sabia perquè els governs d’aquests països, que estaven en guerra amb Alemanya i els seus aliats, havien fet ingents esforços per impedir la circulació de notícies desmoralitzadores. En canvi, com que Espanya era neutral, la premsa va informar amb tota llibertat sobre l’epidèmia des que, al maig, en van aparèixer els primers casos a la capital. Abans que s’acabés l’estiu, la malaltia que els espanyols en deien el soldat de Nàpols -per una cançó d’una sarsuela molt popular- a l’estranger era coneguda com a malaltia espanyola, denominació que, injustament, va acabar imposant-se.

La grip espanyola va ser, probablement, la pitjor catàstrofe del segle XX. Actualment es calcula que va causar la mort de com a mínim 50 milions de persones i potser fins i tot de 100 milions. Per tant, pel cap baix va acabar amb el triple de vides que la Primera Guerra Mundial (17 milions). Segurament també va ser més letal que la Segona Guerra Mundial (60 milions) i potser va superar els efectes de totes dues guerres juntes. El nombre de víctimes mortals va ser tan elevat perquè, d’una banda, la grip espanyola va ser una autèntica pandèmia (es creu que van contreure la infecció uns 500 milions de persones, més d’una quarta part de les que aleshores vivien al planeta), i de l’altra, per la seva alta mortaldat (entre un 5% i un 10%, en comparació amb el 0,1% de posteriors epidèmies de grip).

Així doncs, és important entendre el que va passar. Sobretot, cal respondre a dues preguntes: per què aquest brot de grip va ser molt més letal que els anteriors i els posteriors? I un cop sapiguem això, quines mesures preventives s’han d’aplicar per tallar de soca-rel un brot semblant?

L’origen d’una espècie

Els primers casos de la grip del 1918 de què es té constància es van produir a Camp Funston, una base militar situada a Kansas, el 4 de març del 1918. Aquell dia al matí, Albert Gitchell, un cuiner, va informar que es trobava malament. A l’hora de dinar, la infermeria de la base ja havia de batallar amb dotzenes d’incidents semblants. El caràcter altament contagiós del brot de Camp Funston fa pensar, però, que Gitchell no va ser l’autèntic pacient zero. Al començament, una soca de grip nova no sol infectar greument els humans. Per això, els investigadors que busquen qui li va encomanar la grip a Gitchell han rastrejat els registres buscant un brot anterior i més localitzat d’una malaltia respiratòria de curta durada.

De moment, hi ha tres teories sobre el lloc on es va manifestar per primera vegada la grip del 1918. Fa temps que el viròleg britànic John Oxford afirma que va ser en un campament de l’exèrcit britànic a Étaples, a la costa del nord de França, no gaire lluny del front occidental de la Primera Guerra Mundial. A principis del 1916 es va informar que hi havia hagut un brot de bronquitis purulenta, caracteritzada pel to blau fosc que adquiria la cara del malalt. Aquestes cares blavoses també eren típiques del casos mortals de grip espanyola.

El 2004 el periodista nord-americà John Barry va proposar una altra teoria. Segons ell, un brot petit però molt greu d’una malaltia semblant a la grip, aparegut al comtat de Haskell (Kansas) el gener del 1918, podria ser l’origen del brot de Camp Funston. Haskell era dins la zona de reclutament de la base militar.

El 2013, a aquestes dues hipòtesi s’hi va unir una tercera o, més ben dit, es va ressuscitar una teoria que havia tingut una popularitat fugaç durant els anys immediatament posteriors a la pandèmia. Segons Mark Humphries, historiador de la Universitat Wilfred Laurier de Waterloo (Ontario), la grip del 1918 va començar a la Xina, a la província de Shanxi, on el desembre del 1917 es va desencadenar una greu malaltia respiratòria de caràcter epidèmic, la identitat de la qual va ser motiu de debat entre els metges. N’hi havia que pensaven que era una pesta pulmonar, una variant respiratòria de la pesta bubònica, a la qual la Xina tenia una propensió alarmant. D’altres sospitaven que era un tipus de grip.

Com que no es posaven d’acord i, a més, era difícil explicar com es va escampar la grip per la resta del món des d’una regió tan remota i mal comunicada, la teoria va caure en l’oblit. Però Mark Humphries li va tornar la vida quan va observar que la Xina, tot i ser neutral a la guerra fins al 1917, va tenir-hi un paper abans d’aquesta data perquè va proporcionar a les forces aliades un cos de treballadors -el cos de treballadors xinesos-, que es reclutaven a les províncies, inclosa la de Shanxi, i s’enviaven a Europa a través del Canadà.

La hipòtesi de Humphries va perdre força després del treball publicat l’any següent per Michael Worobey, antropòleg evolutiu de la Universitat d’Arizona (Tucson). Worobey apunta que el virus de la grip humana del 1918 podria estar relacionat genèticament amb un que circulava entre els ocells de l’Amèrica del Nord. De tota manera, no podrem saber si això és veritat fins que no es compari la seqüència genètica del virus del 1918 (determinada el 2005 per Jeffery Taubenberger i Ann Reid, de l’Institut de Patologia de les Forces Armades de Washington) amb les seqüències de tots els seus avantpassats putatius, dels quals actualment no tenim cap mostra.

La mort blava

Fos quin fos el seu origen, el fet és que la grip espanyola es va difondre ràpidament. Va recórrer el món en tres onades, la pitjor de les quals va ser la segona, la de la tardor del 1918 a l’hemisferi nord. Per aquest motiu, molts consideren que el centenari d’aquesta epidèmia s’ha de situar en la tardor del 2018.

Aquesta segona onada va anar precedida d’una de més suau, durant la primavera del 1918, i va ser seguida d’una onada final, de gravetat intermèdia, durant els primers mesos del 1919. La malaltia es va mantenir activa com a mínim fins al març del 1920, amb casos aquell mes al Perú i el Japó. De fet, Dennis Shanks, epidemiòleg de l’Institut per a la Malària de l’Exèrcit Australià, de Queensland, ha descobert fa poc que l’epidèmia va durar un any més en algunes illes del Pacífic, amb alguns casos a Nova Caledònia el juliol del 1921.

Segons Paul Ewald, biòleg evolutiu de la Universitat de Louisville (Kentucky), la difusió del virus del 1918 per tot el món i la seva especial virulència es deuen a un factor comú: van ser conseqüència de la guerra de trinxeres al front occidental de la Primera Guerra Mundial.

La virulència, segons el doctor Ewald, va ser el resultat de l’anormal entorn evolutiu propi de les trinxeres. Normalment, la selecció natural fa que es vagi moderant la virulència d’un virus que es transmet directament d’hoste a hoste. Com més temps es mantingui viu l’hoste, més possibilitats tindrà d’entrar en contacte amb nous hostes. Per tant, la selecció opta per les soques menys virulentes, que així es propaguen. L’observació demostra que, en efecte, aquestes baixades de virulència es produeixen en la majoria d’epidèmies de grip.

El Dr. Ewald, però, assenyala que la guerra va obligar el virus del 1918 a seguir un camí evolutiu diferent. En primer lloc, l’elevat nombre d’homes joves que s’amuntegaven durant dies o setmanes a les trinxeres de l’est de França vivien en estret contacte físic, la qual cosa facilitava el contagi i, en segon lloc, tenien moltes probabilitats de morir per altres causes abans de transmetre la grip. En aquestes circumstàncies, l’estratègia triada hauria consistit a fer que el virus es reproduís ràpidament passant d’hoste en hoste, escampant un munt de partícules, encara que això impliqués la mort d’alguns hostes -de tota manera, igualment aviat deixarien d’existir.

Els historiadors confirmen que, en efecte, el virus va recórrer les trinxeres deixant un rastre de mort al seu pas. Els soldats que van sobreviure el van portar al seu país. Aquest procés es va precipitar arran de la desmobilització posterior a l’armistici del novembre del 1918, que va posar fi als combats: les tropes nord-americanes, australianes, canadenques i neozelandeses van tornar al seu país, així com els soldats de les colònies europees a l’Àfrica i l’Àsia.

La majoria dels que contreien la grip espanyola només experimentaven els símptomes de la grip ordinària: gola irritada, febre i mal de cap. Els menys afortunats, però, van començar a tenir dificultats per respirar. La cara els agafava un to caoba i els sortia sang pel nas i la boca. El color caoba es va enfosquir i es va convertir en blau, un efecte que els metges van denominar cianosi heliotròpica, i al cap de poc tot el cos se’ls tornava negre.

En la majoria de casos, la causa real de la mort era una pneumònia provocada per bacteris oportunistes. Tot plegat feia molt complicat el diagnòstic perquè el 1918 el concepte de virus era força nou. Per tant, la majoria de metges de tot el món creien que s’enfrontaven a una infecció bacteriana. Per això, la grip del 1918 apareix als documents històrics sota un calidoscopi de denominacions, que van del refredat comú a la pesta pulmonar. Aquest és un dels motius pels quals és difícil calcular amb precisió el total de morts.

Des del punt de vista molecular, encara no se sap per què la grip espanyola va ser tan virulenta. Però hi ha pistes. Poc després que Taubenberger i Reid n’obtinguessin la seqüència genètica, un grup dirigit per Terrence Tumpey, viròleg dels Centres de Control i Prevenció de Malalties d’Atlanta, va reconstruir el virus. Va introduir-ne els gens en un cultiu de cèl·lules renals humanes en una placa i els va obligar a produir partícules virals com fan les cèl·lules pulmonars durant un procés infecciós normal. Aquest virus reconstruït s’està estudiant ara en laboratoris de biocontenció d’alta seguretat als Estats Units.

L’hemoaglutinina de la soca del 1918 ens ofereix una línia de recerca prometedora. L’hemoaglutinina és una proteïna superficial que ajuda el virus a convertir-se en una cèl·lula diana. Quan s’introdueix a la soca d’un virus que normalment és gairebé inofensiu per als ratolins, esdevé mortal.

És una investigació polèmica. Alguns crítics apunten a possibles aplicacions militars. Els que s’hi dediquen, com ara Tumpey, prefereixen destacar-ne el potencial com a ajuda per crear millors vacunes contra la grip.

Mai més?

La millor recompensa d’aquesta investigació seria una vacuna universal que protegís contra totes les versions possibles del virus. Un dels plantejaments per crear aquesta vacuna es basa en l’observació que, tot i que la composició del cap de la molècula d’hemoaglutinina és molt variable, la tija que la uneix a la resta del virus no ho és. Per tant, una vacuna pensada per a la tija podria tenir una eficàcia universal.

Ja s’estan fent assajos clínics de vacunes basades en aquest principi. Però encara que funcionin, potser no són tan universals com volen suposar els seus defensors. Els escèptics assenyalen un fenomen anomenat impressió genètica ( imprinting ), que pot fer que l’eficàcia d’una vacuna universal variï segons les persones amb diferents experiències d’exposició a la grip.

Impressió genètica és el nom que es dona al fet que la resposta més eficaç d’un sistema immunitari al cep de la grip és la que es produeix la primera vegada que hi entra en contacte. El sistema reté el record d’aquesta primera resposta i, per tant, les respostes subsegüents davant soques noves i diferents -encomanades per una altra persona o inoculades com a vacunes- probablement no estan a l’altura de la primera. Si les tiges moleculars de l’hemoaglutinina fossin iguals en tota mena de soques, els efectes de la impressió genètica haurien de veure’s reduïts. Però no es poden descartar del tot.

És probable que la impressió genètica determinés la pandèmia del 1918. Una de les sorpreses va ser que els joves de vint i trenta anys hi eren especialment vulnerables, mentre que la gent gran, normalment un grup d’alt risc en cas de grip, tenia més probabilitats de sobreviure que en les epidèmies de tota la dècada anterior. El primer virus de la grip a què es van exposar de nens la majoria dels joves del 1918 va ser el que va causar la pandèmia de la dècada del 1890. Pertanyia al subtipus viral H3N8 (el nom dels subtipus correspon a les versions que contenen d’hemoaglutinina i d’una segona proteïna superficial, la neuraminidasa) i, per tant, era un virus diferent del cep H1N1 a què es van enfrontar el 1918. O sigui que, en aquest cas, la impressió genètica hauria perjudicat la seva resposta.

En canvi, hi ha proves que molts dels que el 1918 eren gent d’edat avançada de joves havien estat exposats a virus de períodes anteriors del segle XIX que contenien H1 o N1. En aquests casos, la impressió genètica hauria reforçat els seus mecanismes de resistència.

Entendre la impressió genètica podria ajudar a preveure a qui perjudicarà més una futura pandèmia i a crear una vacuna universal millor. No serà fàcil, però. Per exemple, sembla que hi ha una reactivitat encreuada entre alguns subtipus de grip, i això vol dir que l’exposició a una grip ofereix protecció contra una altra. L’Institut Nacional per a les Al·lèrgies i Malalties Infeccioses dels Estats Units està planificant un estudi de gran abast sobre la impressió genètica entre els menors per explorar aquests efectes.

Les millors vacunes que poden sorgir d’aquest tipus de recerca són només una part de qualsevol resposta eficaç a una nova pandèmia. L’altra és la detecció precoç. Afortunadament, el món ha evolucionat i ara un alt càrrec sanitari ja no pot lluitar durant quatre mesos contra una pandèmia de grip sense conèixer la situació fora del seu país. Però la capacitat dels virus per estendre’s per tot el món ha crescut enormement.

Després de la Primera Guerra Mundial, les tropes desmobilitzades van tornar a casa per ferrocarril i vaixell. Ara els passatgers de les companyies aèries poden transportar un virus d’una part del planeta als antípodes en un sol dia. D’altra banda, tot i que la humanitat en general no està tan amuntegada com les tropes del 1918 a les trinxeres, des d’aleshores la població mundial s’ha quadruplicat. Prop de la meitat viuen a les ciutats, amb una proximitat entre veïns desconeguda en el món molt més rural de fa un segle. Com que els sistemes de control són molt millors que els del 1918, segurament es detectaria de seguida un brot de grip amenaçador. Però sí que es donen les condicions necessàries per a una pandèmia. El preu de la salut, com el de la llibertat, és estar sempre alerta.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Més continguts de

Blogs de ciència