Les bases moleculars de la humanitat

L’especificitat humana es podria amagar al nucli estriat del cervell

Que els humans som uns animals molt diferents dels altres es veu ràpid. La principal prova de les nostres habilitats especials és la gran capacitat que tenim per sobreviure, cosa que ha fet que hàgim ocupat pràcticament qualsevol ecosistema, algun dels quals fins a un punt de superpoblació inèdit en el planeta. En paral·lel a la llei suprema de l’evolució, millorar per reproduir-se més, l’espècie humana ha seguit un camí particular que l’ha portat a desenvolupar característiques tan úniques com el llenguatge, l’empatia i l’altruisme. Totes elles han contribuït a cimentar les nostres complexes estructures socials, que, en un principi, sembla que van en contra de l’èxit individual que normalment persegueixen la resta d’animals. ¿Com ha aconseguit l’evolució que es mantinguin aquests comportaments peculiars? Una teoria nova proposa que l’origen de la humanitat es podria trobar en un simple canvi bioquímic al cervell que va aparèixer fa uns quants milers d’anys.

L’èxit del cervell superdesenvolupat

La vida a la Terra està regida per un principi bàsic que va costar molts anys d’entendre i que encara hi ha gent que rebutja per motius ideològics: l’ADN dels éssers vius va mutant al llarg del temps, i la variació que representa un avantatge reproductiu per a l’individu que la té s’acaba incorporant al genoma de la població perquè aquest la transmet a més descendència. Darwin, fa més d’un segle i mig, va ser el primer a enunciar aquesta certesa que ens ha permès entendre millor qui som i d’on venim. Segons això, els trets principals que defineixen una espècie han d’haver tingut en algun moment un impacte positiu en la seva supervivència. Per això han perdurat al llarg del temps.

Quan pensem en aquest procés, el primer que ens ve al cap són detalls físics com ara el coll de les girafes, ideal per arribar a menjar dels arbres, o els becs de certs ocells, adaptats per trencar les closques de les nous. Però un altre model clàssic seria el cervell superdesenvolupat dels humans, que, malgrat que també és un canvi físic, ens ha permès accedir a uns altres nivells de complexitat, més abstractes, com per exemple la nostra organització social. En general, es creu que això és, en gran part, responsable de l’èxit evolutiu dels humans. Aquesta característica inclou peculiaritats com ara la capacitat de cooperar, de seguir normes comunes o la monogàmia.

Una combinació única

¿Hi va haver algun canvi concret que propiciés aquesta socialització? Segons l’equip del doctor C. Owen Lovejoy, de la Kent State University, a Ohio, la raó podria ser una modificació del nucli estriat, una estructura del cervell que té funcions motores, però que també s’ha vist que participa en els comportaments socials. Aquest estudi, aparegut recentment a la revista PNAS, sosté que el nucli estriat dels humans té un perfil neuroquímic que el diferencia del dels altres primats. Concretament, hi ha un nivell elevat de dopamina, serotonina i neuropèptid Y, amb un descens de l’acetilcolina. Aquesta combinació única de neurotransmissors faria que els humans fóssim més sensibles als senyals socials i fóssim capaços de demostrar un grau superior d’empatia i altruisme, essencial per construir grups amb relacions complexes. Els autors proposen que aquestes variacions van aparèixer a la vegada que la bipedestació i la reducció de la mida dels canins, dues característiques més que ens allunyen dels nostres parents més pròxims.

Els primers homínids que tenien aquest còctel concret de neurotransmissors van diferenciar-se dels altres primats perquè van començar a dependre més dels seus companys, van adoptar la monogàmia, van generar la cultura i, finalment, van desenvolupar el llenguatge. Segurament tots aquests van ser factors decisius a l’hora d’augmentar la seva supervivència i per això els canvis neuroquímics que els havien originat van acabar formant part de l’arsenal de l’espècie humana.

L’ànima i el seu substrat físic

El fet que els humans siguem els únics éssers del planeta conscients de la nostra existència i mortalitat ens ha portat a crear tota una mitologia per explicar aquesta raresa, i també per suportar millor els problemes psicològics que això ens genera. En aquesta construcció ocupa un lloc central la idea d’ànima, que seria una manera d’intentar definir allò que ens fa humans. Històricament, l’ànima s’ha explicat de manera metafísica, però la ciència ens diu que té un substrat tan físic com la resta del nostre cos. La nova hipòtesi de l’origen dels homínids redueix el que ens fa especials a un punt molt específic de l’atzar evolutiu que ha modelat el nostre cervell, el moment en el qual una variant genètica va donar lloc a un canvi dels nivells de certs neurotransmissors que iniciaria una reacció en cadena imparable.

Podria semblar una mica simplista reduir l’essència de la humanitat només a la selecció natural d’un perfil bioquímic concret, però, si més no, la teoria del Dr. Lovejoy i els seus col·laboradors proposa una explicació plausible al tret de sortida de l’evolució dels humans moderns. Com a mínim, pot servir per reconèixer que la nostra singularitat té un origen molecular, que sempre és una bona cura d’humilitat.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

Etiquetes

Més continguts de

Blogs de ciència

this_image_alt

D’on venim?