La capacitat per gaudir de la música és innata o es pot aprendre?

N’hi ha prou amb escoltar la primera paraula que diu un conegut quan despenja el telèfon per saber si ha tingut un mal dia. Fins i tot la gent convençuda de no tenir oïda és capaç de percebre-ho. Com que tenim una tendència natural a buscar patrons, a comunicar-nos i a explicar històries, som especialment hàbils a detectar emocions en els altres. I, per això mateix, estem especialment dotats per a la música.

Des d’abans del naixement, enregistrem la informació que rebem de l’entorn, la processem i n’extraiem pautes recurrents. Som capaços de fer prediccions i crear-nos expectatives que ens congratulen quan es compleixen. Això ho sabia Bach i ho saben Metallica i Lady Gaga. Perquè la música és la forma d’art que més explota aquesta perícia per discernir regularitats. Leibniz deia que la música és el plaer que experimenta la ment quan compta sense adonar-se’n. Però l’apreciació de la música no és només una qüestió matemàtica. Hi participa tot el cervell, i molt especialment les àrees que regulen el llenguatge i el moviment.

Una capacitat innata?

A la societat occidental tenim molt ben compartimentat el món musical -i, per desgràcia, tots els altres-: els músics componen i interpreten música i la resta de gent l’escolta o ni tan sols això. A moltes cultures africanes, però, la música la fa tothom. Està tan intricada a la vida quotidiana que allà l’expressió tan comuna de “no serveixo per a la música” seria una bajanada comparable a dir “no serveixo per respirar”.

Tot això suggereix que la capacitat musical té un component innat. D’altra banda, és evident que hi ha persones amb més sensibilitat musical que altres. Aquesta diferència també és innata o està definida per l’educació? Hi ha diferències entre com percep la música algú que n’ha estudiat i algú que no? Aquesta és la pregunta que es va fer la investigadora Carlota Pagès, del Grup de Recerca en Llenguatge i Cognició Comparada (LCC) de la Universitat Pompeu Fabra. “Com que vaig estudiar música, tenia una opinió molt concreta sobre què es considera correcte o incorrecte en una peça musical”, explica. “Hi ha sorpreses que trenquen el patró i que poden semblar desagradables per a alguns, però que a mi m’agraden -continua-, i m’interessava saber quins graus de sorpresa musical hi podien haver i quina resposta cerebral generaven en persones que havien estudiat música i persones que no”.

Sorpreses dissonants

Per esbrinar-ho, Pagès va organitzar un experiment amb músics de jazz, intèrprets de música clàssica -tots ells amb més de 10 anys d’educació musical- i gent sense formació musical. Tots van escoltar tres seqüències musicals. Una d’elles acabava d’acord amb totes les expectatives que havia creat i segons les normes musicals acceptades. Una altra ho feia d’una manera ambigua, amb un acord que no era l’esperat però que encaixava en l’harmonia de la seqüència i que podia servir de pont cap a un nou acord. La tercera culminava amb un conjunt de notes dissonants que no formaven cap acord ni s’ajustaven a l’harmonia de la seqüència. Mentre els participants escoltaven, es mesurava l’activitat elèctrica del seu cervell mitjançant 32 sensors distribuïts pel crani.

Els resultats de l’estudi, que també signa l’investigador d’ICREA i director del grup de recerca LCC Juan Manuel Toro, s’han publicat en un article a la revista Psychophysiology. Revelen que, en escoltar finals inesperats, tots els participants experimentaven uns certs canvis en l’activitat cerebral. Això vol dir que tots percebien la sorpresa musical. Ara bé, en els músics, la resposta a la sorpresa era més intensa. I només en els músics la resposta era encara més intensa quan el final era musicalment inacceptable que quan era simplement inesperat. L’activitat cerebral dels participants sense formació musical no va mostrar diferències entre el final inacceptable i el sorprenent.

Aquests resultats no fan més que refermar el paper clau de l’educació en la sensibilitat estètica i el gust per a la cultura. Així que ja ho sabeu, si Schönberg no us entra a la primera, no defalliu.