OCEANOGRAFIA

Un estudi pioner sobre els efectes del plàstic abocat als oceans

L’estudi analitza les conseqüències que té en els bacteris marins

Cristina Romera, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, ha sigut guardonada amb el premi Raymond L. Lindeman 2020 per un estudi pioner publicat a la revista Nature Communication en què analitza l’efecte del plàstic en els bacteris marins. Aquest premi l’atorga cada any l’Association for the Sciences of Limnology and Oceanography (ASLO) al millor treball d’un investigador jove. L’ASLO és l’organització professional del sector amb més presència internacional.

Un món governat per bacteris

Hi ha bacteris a tot arreu. Al cos humà n’hi ha més que cèl·lules humanes. Si al llarg d’una reunió avorrida desapareguessin de sobte totes les nostres cèl·lules, ningú se n’adonaria: seguiríem fent la mateixa fila, sostinguda ara per bacteris. Aquests éssers diminuts van inaugurar la vida a la Terra fa 3.800 milions d’anys i probablement seran els últims a desaparèixer del planeta, molts anys després que no hi quedi cap humà. Se n’han trobat en basses plenes de sal, a quilòmetres sota terra, a les fumaroles de les profunditats oceàniques on l’aigua arriba a 400 ºC i, com no, a tot el mar. De fet, en una gota d’aigua marina es calcula que hi ha 50.000 bacteris. En ambients marins, el conjunt format pels anomenats cianobacteris i les algues microscòpiques és el responsable de la meitat de la producció d’oxigen de tot el planeta (de la resta se n’encarreguen les plantes terrestres). El conjunt de microorganismes marins també du a terme el 95% de la respiració dels oceans.

El paper regulador d’aquests éssers diminuts és, doncs, imprescindible per a l’equilibri del planeta i per aquest motiu és interessant estudiar-los i, sobretot, conèixer com responen a la presència creixent de contaminants d’origen humà a l’aigua com el plàstic. Es calcula que hi ha 5,25 bilions de peces de plàstic als oceans, però encara es desconeix com interactuen aquestes peces amb els ecosistemes marins.

“Quan vam publicar el treball, el 2018, hi havia molts estudis sobre els bacteris que colonitzen el plàstic al mar, però no n’hi havia cap sobre els efectes dels compostos que allibera el plàstic en els bacteris marins. Per això ha tingut tanta repercussió”, explica la investigadora. Al llarg de l’estudi, Romera i els seus col·laboradors van comprovar que quan és a l’aigua, el plàstic allibera una sèrie de compostos que se li han afegit en el procés de fabricació per conferir-li resistència i durabilitat i que aquestes substàncies afavoreixen el creixement dels bacteris marins. “Aquests compostos són com menjar per als bacteris”, aclareix Romera.

Conèixer per resoldre

En aquest primer estudi no es discriminava a quines espècies de bacteris afectava el plàstic, sinó que es mesurava l’impacte sobre el nombre total d’individus. “El 2019 ja hi ha hagut altres grups de recerca que han estudiat l’efecte del plàstic en els cianobacteris i han vist que els fa créixer menys i, per tant, fa que produeixin menys oxigen”, explica Romera. Aquest resultat indica, per tant, que la presència de plàstic als oceans pot afectar negativament una de les fonts principals d’oxigen del planeta. A més, l’estudi premiat també estimava la quantitat de compostos alliberats per tot el plàstic abocat als oceans en 23.600 tones anuals. A la capa superficial de l’aigua, aquesta xifra pot significar fins a un 10% de totes les substàncies que contenen carboni i que estan dissoltes en l’aigua, de manera que en alguns emplaçaments l’impacte del plàstic pot ser rellevant en aquest sentit. També cal tenir en compte que aquesta estimació és conservadora. És molt difícil comptabilitzar la quantitat total de plàstic que hi ha al mar, perquè n’hi ha molt que s’enfonsa i molt que es troba en forma de microplàstic i que, per tant, costa molt de detectar.

“Ara estem estudiant com afecten aquests compostos alliberats pel plàstic les diverses espècies de bacteris marins”, apunta Romera. “Si coneixem quines espècies creixen a partir d’aquests compostos, quins gens intervenen en el procés, o fins i tot quins enzims en són responsables, podríem utilitzar-los per biodegradar els residus procedents dels plàstics”, indica amb esperança la investigadora. Tenir aquest objectiu pot ajudar a orientar la investigació, però cal tenir en compte que, tal com indica ella mateixa, “aquest camp de recerca està, com aquell qui diu, a les beceroles”.

L’activitat científica de Cristina Romera també ha sigut reconeguda recentment amb el premi L’Oreal UNESCO For Women in Science.

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida